L'amor quiet. Mercè Foradada
t’estimo més, Mía de la meva vida, i per tant se’m fa cada cop més pesada la nostra separació (Barcelona, 26/8/1913).
Nano meu estimat, recorda’t molt de la teva Mía, que ella no fa res més en tot el dia, i encara que diguis que ja no em pots estimar més, esforça-t’hi, que no dubto que podràs encara més i així el teu amor serà igual que el que jo et professo. No t’enfadis pel que t’escric, ja sé que m’estimes molt, i per això està tan satisfeta la teva Mía (Puigcerdà, 25/8/1913).
I així, carta rere carta, amb un amor que es consolida i augmenta amb la comunicació abundantíssima, la María i l’Alejandro comproven com es combinen i es multipliquen la tristesa i l’alegria després de cadascuna de les —escassíssimes, segons la María; dificilíssimes d’aconseguir, segons l’Alejandro— ocasions en què l’atrafegat promès pot fer una visita de dos o tres dies a l’enamorada estiuejant. Unes trobades que serveixen per demostrar la veritat indefugible —unes quantes dècades després ho glossarà el poeta Vicent Andrés Estellés: «Amor: dolor, plaer i treballs»— que el gaudi i el patiment són les dues fitxes cabdals del joc que han començat a jugar amb entrega total.
Que frenètic que estaré fins diumenge, en què et veuré, pensant si puc ser jo la causa de la teva tristesa! Les teves llàgrimes en presència meva em fan gràcia, perquè em crec capaç i digne de consolar-te en totes les ocasions, però així, estant lluny de mi, m’entristeixen i em disgusten molt. María adorada, si jo fos la causa de la tristesa, vull que m’ho confessis de seguida, perquè estic disposat a fer l’impossible per evitar-te l’amargor d’una vida que per a tu ha estat, fins que em vas conèixer, tan venturosa (Barcelona, 17/7/1913).
És veritat que em vaig quedar molt trista, i que segueixo igual, però, no ho sé, em passa una cosa molt estranya, que crec que t’alegrarà. Em trobo tan feliç, tan afortunada com no ho havia estat mai en la meva vida; no sé el que em va passar ahir, el que et puc dir és que t’estimo moltíssim més del que t’estimava! A mi, que em semblava impossible, perquè creia que ja t’estimava tant com era possible! (Lamalou, 22/7/1913).
Paradoxes de l’enamorament primer, que s’expressen repetidament amb petites variacions.
No sé, estimada meva, el que em passa, però cada cop que et veig i em separo de tu la meva tristesa és més gran. Tens un no sé què que cada cop em captiva més, i això és perquè vals tant. No pots imaginar-te, Mía adorada, enmig de la meva tristesa, com soc de feliç quan penso que Déu m’ha reservat una dona que jo no mereixo i que mai en els meus somnis m’hauria atrevit a imaginar (Barcelona, 4/8/1913).
Vols sempre que estigui ben contenta i riallera, no és veritat, Alejandro meu?, però quan estic en la teva companyia no m’és possible fer cap altra cosa perquè em trobo la dona més feliç que pugui existir. L’únic núvol que tinc és el de pensar en tan poc que dura sempre la nostra felicitat i en com és de trist per a tots dos la separació. Però, mira, hem de procurar no parlar gaire d’això, no és veritat, Nano estimat?, perquè si no, ens posaríem tristos i el poc temps que estem junts l’hem d’aprofitar bé. Em sembla que ja ho anem sabent fer, no opines el mateix? (Puigcerdà, 7/8/1913).
Sembla que la separació està aportant un plus de saviesa a la innocent María, que descobreix a passos de gegant què significa l’expressió carpe diem, cosa que, d’altra banda, no li serveix per estalviar-se les llàgrimes a les quals sembla tan procliu:
Que bonica que estaves ahir i que boniques que eren les teves llàgrimes de comiat! Jo no sé com estava ni el que deia, i crec que ningú devia deixar d’adonar-se’n, però què importa? Així comprendran millor la nostra felicitat (Barcelona, 19/8/1913).
L’Alejandro, potser per l’ascendència francesa materna i en un francès que sembla reservar per a ocasions especials, insisteix a la mateixa carta sobre aquesta barreja de tristesa i felicitat.
J’ai reçu ta lettre de lundi soir dans laquelle tu ne me parles presque pas de ta tristesse à mon départ, mais malgré cela je l’y devine et je comprends l’effort que tu as fait pour m’éviter du chagrin. Je t’en remercie mais je ne peux pas oublier ces larmes si délicieuses, si touchantes, que tu as versé pour ton Alexandre pendant notre promenade dans le jardin (Barcelona, 20/8/1913).
Però, quin és el balanç de la dicotomia entre dolor i plaer per a la nostra parella? Volem creure que de moment se salda en positiu, amb un plus a favor de la vivència nova de ser tan estimats i valorats.
Em fas posar molt content quan llegeixo com ets de feliç, i creu-te que el teu Alejandro ha de poder poca cosa o t’ha de fer tan feliç que no et canviaries amb ningú a la Terra. Aquest és el meu únic somni, veure’t ben feliç com tu mereixes i formar al nostre voltant un ambient de benaurança i benestar que tothom ens envegi (Barcelona, 8/8/1913).
Em preguntes com podries demostrar-me la teva felicitat? Doncs estimant-me cada dia una mica més i estant molt content. Em dius que tu ets molt feliç i que voldries que jo ho fos igualment? Doncs no tinguis ni un moment de dubte, i pensa que la teva Mía mai a la seva vida s’ha trobat tan feliç i que no es canviaria amb ningú. La vida em sembla més plena d’encant quan penso que tinc un Nano que m’estima tant, i no tinc cap dubte que la meva felicitat anirà en augment quan no hauré de deixar-te més i podré viure només per fer-te feliç, mimar-te i cuidar-te, Nano meu (Puigcerdà, 29/8/1913).
Aquesta dansa d’emocions comença a desencadenar canvis en els seus tarannàs que tots dos observen amb una certa sorpresa.
Com canvia un quan estima i sap que és correspost; no et passa igual, Alejandro meu? (Lamalou, 15/7/1913).
T’estimo molt, María, moltíssim més del que tu et figures, perquè tu has fet en mi una transformació: que qui abans no trobava cap al·licient a la vida avui desitgi viure molt per estimar cada dia més la seva adorada dona (Barcelona, 26/7/1913).
Lligant aquesta falta de sentit de la vida que l’Alejandro ara veu superada i els ulls tristos que havien cridat l’atenció de la María al Liceu, abans de la primera aproximació, hauríem de deduir que l’Alejandro era un jove malenconiós, ara transformat per la força de l’amor?
Sigui com sigui, tot sembla apuntar que l’abrandament i la passió li han proporcionat unes vivències de gran força i, molt probablement, insòlites.
Jo no soc, no em conformo sent el teu promès, soc molt més, soc teu, tot teu, i considero que a tu et deu passar el mateix. Som dos éssers, però no formem més que una sola ànima, amb els mateixos ideals, les mateixes esperances, les mateixes aspiracions i els mateixos sentiments. En conseqüència, i creient que m’estimes com jo a tu, has de partir de la base que jo soc teu i tu ets meva i res més. T’enfades? Crec i espero que no, eh, preciosa meva? (Barcelona, 14/7/1913).
Són unes vivències tan abrandades que duen el jove que es tenia per raonable i discret a escriure juraments de colors «scarlettians» —en la línia de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué— en una