L'amor quiet. Mercè Foradada
que no podia respirar, és a dir, una cosa molt estranya. Cada quart d’hora que passava pensava que ja era més lluny del meu Alejandro, tan bo i que m’estima tant. […] M’he posat al davant d’on havies estat assegut i el meu pensament sempre estava amb el meu Nano. No et pots arribar a imaginar les estones que he passat amb la bossa de mà oberta i el teu retrat, però de manera que només el podia veure jo, però tots s’hi fixaven; cadascuna de les meves germanes em deia alguna cosa. La Carmen em deia «No t’amoïnis, no veus com està de content?», perquè tenia el teu retrat petit, on estàs rient (Lamalou, 10/7/1913).
I aquí comença una llarga etapa en què la correspondència de cada dia és l’únic fil que els uneix i els alimenta. Enyorats i il·lusionats a parts iguals, ho afronten amb els ulls posats en els sis mesos que els obliguen a esperar abans d’un casament que ja no es treuen del cap.
Les cases i els llocs
Fins a aquest moment ens hem mogut entre les seves dues cases, un establiment termal francès, l’editorial del pare de la María i la fàbrica tèxtil de l’Alejandro. També s’han citat en alguns llocs d’esbarjo o per caminar, com el passeig de Gràcia, el Liceu o el teatre Novedades, el Saturno Park —un parc d’atraccions construït dins del parc de la Ciutadella— o l’Estació de Barcelona, que podria ser el Baixador del Passeig de Gràcia o l’actual Estació de França.
—La casa de la María.
L’any 1913 viu amb els seus pares i germans en un palauet que l’editor s’ha fet construir en un solar del carrer Mallorca i que, amb el temps, es convertirà en un dels col·legis per a nenes preferit per la burgesia barcelonina, el Loreto. És obra de Josep Domènech i Estapà, que uns anys després començarà a construir-ne un altre de semblant als terrenys del costat per al soci de l’editorial, Ramon Montaner Vila. El palauet Montaner, amb tot, no l’acabarà aquest arquitecte, sinó un nebot seu, Lluís Domènech i Montaner, també nebot per part de mare del coeditor. Aquesta última edificació, encara en peu, allotja en l’actualitat la seu de la Delegació del Govern d’Espanya a Catalunya.
Al palauet Simón, enllestit l’any 1886, neix i viu la María fins que en surt el dia del seu casament, després d’una celebració doble que descriurem més endavant.
I és en el seu jardí, o en la bellíssima rotonda envidrada que el coronava per la part posterior, on se situa la jove pretesa quan l’Alejandro la requereix per primera vegada perquè li faci un senyal, perquè encengui el llum verd que els ha de permetre començar a estimar-se.
Uns anys després, la família Simón abandonarà el palauet per instal·lar-se a l’antic habitatge del passeig de Gràcia, on es retrobarà amb la parella de l’Alejandro i la María, ja ampliada amb un membre i mig de més.
—La casa de l’Alejandro.
L’any 1913 l’Alejandro viu, juntament amb alguna germana encara soltera i una parella d’empleats —el Ramón, que li fa de mosso a la fàbrica i de xofer i ajudant en tot, i la seva dona, la Cristina, que atén les tasques de la casa—, en un ampli pis al carrer Ausiàs March, 12, a l’Eixample barceloní.
—Les Thermes de Lamalou.
El 1913 la família Simón en bloc passa tres setmanes en un establiment termal francès, que, per les referències trobades en diverses cartes, ja havien freqüentat altres estius. Es tracta del Grand Hotel des Thermes, a Lamalou-le-Haut, al departament d’Hérault, en plenes muntanyes del Languedoc, a la regió d’Occitània. L’establiment disposa, a més de les instal·lacions termals, de teatre, grans jardins i una gamma de recorreguts amb paisatges suggeridors per a curtes i llargues excursions. Allà la família de l’editor hi fa salut i vida social.
—L’Editorial Montaner y Simón.
L’Alejandro s’entrevista amb el seu futur sogre al despatx que el senyor Simón té a l’editorial. Fundada entre 1861 i 1867 (el ball de dates no s’acaba mai) per ell i un soci, Ramon Montaner Vila, té diverses i indeterminades ubicacions abans d’instal·lar-se al carrer Aragó, 225, en un dels primers edificis modernistes de Lluís Domènech i Montaner, entre els anys 1882 i 1885 (de nou, les dates ballen). L’edifici, amb una proposta de façana on es combina el maó vist i el ferro, és pionera en l’arquitectura urbana barcelonina i té unes grans dimensions. L’empresa manté una activitat i uns nivells de qualitat que la posicionen com a referent en el món editorial nacional i internacional de l’època. Incorpora nous sistemes d’impressió a la impremta tradicional i es dedica especialment a publicar obres monumentals sobre història, art i cultura, i també edicions de bibliòfil en llengua castellana. A la planta baixa de la seu hi treballen dos-cents quaranta operaris i fan servir cinc-cents mil quilos de paper a l’any. Arriba a tenir més de vuit-cents corresponsals, subscriu acords amb catorze empreses sud-americanes (a Buenos Aires, Montevideo, Santiago de Xile, Valparaíso, Puerto Rico, l’Havana, Mèxic, San Salvador, Bogotà, Guatemala, Caracas, Lima, El Callao i Guayaquil) i el volum d’exportacions al continent americà es valora en mig milió de pessetes anuals. Durant el primer quart del segle xx té més de dos-cents cinquanta títols al catàleg, alguns de molta volada com la Historia general del arte, que dirigeix el mateix Domènech i Montaner, la Biblioteca universal ilustrada, el Diccionario enciclopédico hispano-americano de ciencias, artes y literatura i prestigioses revistes com La Ilustración Artística i El Salón de la Moda.
—La fàbrica tèxtil de l’Alejandro.
«Fábrica de Tejidos de Novedades Blanch & Morillo. Viladomat, 165. Teléfono 414», diu una de les capçaleres del paper de carta fundacional; «Fábrica de Tejidos de Novedades de Algodón y sus Mezclas. Blanch y Morillo. Cortes, 622. Teléfono 1359», diu la capçalera del paper de carta amb què l’Alejandro escriu sovint a la María, previsiblement en les interminables hores de feina.
Fundada pel seu pare, José Morillo Llobet, l’any 1902, juntament amb el soci, Jaime Blanch Riera, el 1913 la dirigeix l’Alejandro, ja que el senyor Blanch, segons es pot deduir per algunes cartes de la correspondència, té una salut delicada.
Algunes notes del segon sobre
1. Crida l’atenció la vida regalada de l’alta burgesia barcelonina de començament del segle xx. Cases principesques, estiuejos de tres mesos a diverses poblacions, negocis pròspers i vida desvagada per a la immensa majoria del sexe femení i gran part del masculí. El mateix A., copropietari d’una fàbrica tèxtil en ple auge i cònsol general del Paraguai, que gaudeix d’un estatus econòmic i social força envejable, se sent poc solvent davant del tren de vida de la família de la dona que pretén festejar. Sap que no podrà oferir-li la vida tan plena de luxe a què està acostumada i, des del primer moment, vol deixar les coses clares.
No he considerat mai la riquesa un mitjà imprescindible per fer la felicitat de ningú, i m’atreveixo a creure que vostè té la meva mateixa opinió. Per exposar-li a vostè tot el que se m’ocorre la meva carta seria interminable, només vull que hi consti que per part meva no penso ni em preocupa cap altra cosa que el seu carinyo; tota la resta, a banda del respecte que els seus pares em mereixen, ho considero molt secundari. Soc una mica violent, ho comprenc, però mai, mai voldria passar pel que no soc (Barcelona, 18/4/1913).
2. Es comencen a perfilar els tarannàs de M. i A., ja des d’aquestes primeres cartes? A., tot i la seva percepció de trobar-se en condicions d’inferioritat econòmica, apareix decidit i bastant segur d’ell mateix, i assumeix aviat el paper de protector, tendrament foteta de la «fragilitat» i sentimentalisme de M. És realment M. una mica figaflor o el seu capteniment forma part del rol femení de nena consentida que sembla tenir tan interioritzat?
3. És curiosa la velocitat amb què evoluciona el to de les salutacions i els comiats, sobretot pel que respecta a A. Fórmules creatives, on assaja