L'amor quiet. Mercè Foradada
allò de la Respirem, als baixos de casa dels pares, a Sant Andreu. Tu vas ser imprescindible en aquella aventura. Jo tenia la idea: una llibreria especialitzada en literatura epistolar —era una premonició?— amb una sala mínima per a exposicions de petit format i actes culturals diversos: presentacions, xerrades, recitals… i quatre taules i una barra on es poguessin servir cafès, sucs, infusions i alguns còctels dels que aleshores acabàvem de descobrir. Una bogeria, un somni que s’acostava a una temptativa suïcida, i que no m’hauria vist mai amb cor de tirar endavant si tu no m’haguessis donat la primera empenta… i les moltes altres empentes i cops de mà que vaig necessitar per obrir-la. La “cafexposillibreria”, la vas batejar, per fer riure els nens. I, sense tirar coets, la Respirem va anar fent. Teníem el petit cercle de fidels que tant s’empassaven una presentació com l’exposició d’un amic o qualsevol xerrada que haguéssim programat. Es venia algun llibre, pocs en realitat, però la cafeteria compensava i, a més, teníem ben clar que a un somni materialitzat no se li podia demanar que, a sobre, es convertís en el negoci del segle. Sense tenir en compte que el que proveïa de garrofes la taula familiar eres tu, que en aquell temps tenies un molt bon sou. Amb els tres nanos, no ens sobraven calés, per descomptat, però tampoc ens en faltaven. No hem estat mai gaire de luxes, tu i jo. Després, amb el Daltabaix —perdona, perdona…—, la Respirem va passar a millor vida; bé, si es pot considerar una vida millor convertir-se en un local on es reparen ordinadors i es venen elements informàtics, que és el que ha acabat sent des que la vaig traspassar. I jo cap a la biblioteca, amb el cap cot i l’actitud humil del fill pròdig que torna a la casa del pare. Calia assegurar uns ingressos estables i despatxar llibres era més segur que l’aventura de la Respirem, sobretot en solitari i en hores baixes. L’únic aspecte positiu va ser descobrir que les biblioteques ja eren una altra cosa, que s’havien omplert de vida i de gent que les feia servir no només per agafar llibres. Les “activitats complementàries” em van ocupar, distreure i donar el glop d’aire que necessitava. Però et deia que quan ens vam tornar a trobar —i visca els eufemismes!—, una de les coses que calia canviar era el domicili. La casa, el barri, la ciutat… Tot estava contaminat de records bons i dolents d’un passat que necessitàvem deixar enrere. Sobretot era imprescindible no esborrar, que això no s’esborra mai del tot perquè ha estat escrit amb tinta permanent, sinó deixar de mirar aquells moments, aquelles paraules, aquelles ferides que havien quedat enganxats pels racons i encara coïen. Volíem escapar-ne, i l’escapada es va acabar encarnant en la caseta del teu Oncle. La caseta amb l’hortet, li dèiem de sempre. Però quan vam decidir el canvi imprescindible, l’Oncle encara era viu i en gaudia de manera intermitent: feia un parell d’anys que s’estava en una residència, on havia volgut recloure’s quan havia descobert que viure sol amb tantes xacres no és el mateix que viure sol perquè et dona la gana, com havia fet fins ben passats els vuitanta. A la caseta el dúiem de tant en tant, si ens tocava fer-li de cangurs i l’Oncle estava prou estable perquè li permetessin sortir a passar el dia fora. La nostra pregunta “On vol anar avui, Oncle?” tenia una única resposta, “A casa!”, i hi fèiem cap. I passàvem el dia tots tres a la casa amb l’hortet abandonat, que ell no volia ni veure. Mentre nosaltres preparàvem un dinar, que ja portàvem mig cuinat, ell seia al jardí quan feia bo, o a dins, amorrat a la llar de foc, si feia fred o el vent bufava massa fort. L’Oncle, conco i vividor fins que ja no va poder ser-ho, era l’únic germà viu de la teva mare i tu, l’únic nebot prou responsable per fer-se’n càrrec ara que s’havia tornat tan fràgil. Nosaltres dos aprofitàvem aquells dies, mentre ell feia capcinades a l’ombra de la mimosa o a la seva butaca de vellut verd tan ratat, per airejar la casa i anar posant una mica al dia aquell cau en què havia passat la seva vellesa daurada. L’Oncle, que tenia la pretensió d’arribar a centenari i desconfiava que els pocs estalvis i la prima pensió s’estiressin fins aleshores, havia volgut posar a la venda la caseta tan bon punt va ingressar a la residència, però passaven els anys i no es venia: massa solitària, massa allunyada del poble i, a sobre, gravada encara amb les restes de la hipoteca que havia subscrit en comprar-la a l’hora de la jubilació. Nosaltres, aleshores, no pensàvem en “aquesta” caseta amb l’hortet, però sí en una caseta, amb hortet o sense, a la vora del mar. Això sempre havia estat obligatori. Fins i tot l’havíem buscada, amb més o menys convenciment, quan vam fer aquella mena de viatge de les segones noces. Te’n recordes? La represa de l’amor ens havia retornat una diguem-ne joventut i un hippisme que no havíem practicat mai quan érem joves de debò, que ens havia fet decidir a agafar el cotxe i “anar cap avall”, sempre per carreteres costaneres, fins a Màlaga, com a mínim. Paràvem, menjàvem i dormíem allà on teníem fam, estàvem cansats o hi havia una bona foto a la qual no ens podíem resistir. Jo, a més, m’enrotllava amb tothom, deies tu, i és que tot m’interessava: els costums, les festes, els girs lingüístics, les tradicions, la gastronomia… Sempre amb l’orella i l’ull atents a possibles temes per a treballs futurs, llavors que havia descobert la meva vocació de “documentalista i agent cultural” a les biblioteques renovades. I alguna caseta ideal, en algun indret ideal, sí que hi vam descobrir, i per descomptat que va ser degudament fotografiada i arxivada per ser explorada el dia que poguéssim donar ales al nostre somni. Tan lluny, però… Encara no gosàvem establir-nos a tants quilòmetres dels nostres, de tota la nostra vida. Feia vertigen. Fins que la mort de l’Oncle va precipitar la decisió. Això i que el Gros havia trobat la feina de la seva vida i marxava a empaitar bestioles en perill d’extinció a les muntanyes de Cantàbria. Finalment, tu vas fer el cop de cap i jo al darrere, només faltaria! Vam posar a la venda el pis de Barcelona, vas traspassar la farmàcia, em vaig acomiadar de la biblioteca amb la promesa de seguir-hi col·laborant puntualment en les activitats que sorgissin, vam fer uns quants, bastants, arranjaments a la caseta per deixar-la totalment al nostre gust, vam liquidar les restes de la hipoteca i ens hi vam instal·lar. I, mira, gairebé tretze anys, l’hem poguda viure junts. Segurament els més feliços, o almenys els més serens i plens de la meva vida. I tu encara l’has de seguir gaudint molts més, rei meu. Una mica de paciència i tornarà la vida, ja veuràs».
Quan, amb els sabatots de regar a la mà i descalç per no tacar de fang el parquet que ja demana una bona repassada, puja l’escala per posar-se les sabatilles, s’atura, sorprès, al replà del primer pis i la mirada se n’hi va a la porta oberta del despatx, al pis de dalt. Ella el veu vacil·lar. «Per què està tan oberta, si no hi entro mai i la Paqui no ha vingut des de dijous?», sembla rumiar amb l’expressió preocupada que li uneix en un angle agut les celles damunt del nas, un angle que a Ella sempre li ha fet somriure. Què fa oberta aquella porta si Ell no en traspassa mai el llindar? Encara no s’hi veu amb cor… encara no.
«“El cau dels teus papers”, li deies, i realment era el meu regne exclusiu. Per això me’l vaig triar al segon pis, en aquella mena de golfes destinades a emmagatzemar tots els sobrants de les nostres vides, dalt de tot per estar-m’hi sola, ben aïllada. Primer de tot les vaig dividir: una meitat per a l’amuntegament de caixes i andròmines diverses; l’altra meitat per al meu estudi, gairebé tan plena com la dels trastos, però exclusivament de papers: arxivadors, carpetes, llibres i dossiers. Allò que tu deies “els teus papers”, per simplificar, i on rarament entraves. I és que precisament per poder-ho tenir fet una olla, com Déu mana, i gaudir de l’única finestra sota teulada que té vistes al mar, vaig cedir l’habitació del primer pis, la del darrere, als convidats. Te’n recordes?».
En la distribució inicial tots dos havien pensat que l’estudi havia d’anar al primer pis, a l’altra banda del passadís, al costat del bany petit i de l’habitació destinada en primera instància als convidats. Finalment, però, després de donar-li moltes voltes, Ella s’havia decantat per un espai més reduït, més aïllat i, sobretot, de cara al mar, de manera que n’hi van quedar dues, d’habitacions de convidats —tan pocs que en solien tenir, amb els fills i els nets escampats pel món…—, sense mar, però amb vistes a l’hort recuperat, les vinyes i els quatre pins de la muntanyeta que els separa de la carretera que va al poble. Si n’havia passat d’hores i més hores en aquest estudi poti-poti! Sobretot des que hi havia traslladat tot el material de la Veïna, allò que l’havia tinguda segrestada, fins que ja no va poder seguir.
«Tenia un sistema de treball molt especial, molt meu, ho he de reconèixer. A la taula encarada a la finestra, tan llarga que m’havia semblat al començament!,