L'amor quiet. Mercè Foradada

      Els Gats

      Mig dormia o tornava a mirar la pantalla del televisor, sense veu, fins que el rellotge de cucut de la cuina li ha recordat que ja eren les cinc.

      «I tant que em va costar d’encolomar-te’l! Te’n recordes? “Si ja no sabrem on posar-lo”, “Si quines ganes de carregar amb aquest trasto la resta del viatge”… I mira-te’l ara, el bon servei que et fa desvetllant-te amb el seu cucut impertinent».

      Ella el veu que s’aixeca en dos temps, com si tota l’ossada, queixosa perquè se l’obliga a posar-se en moviment, se li rebel·lés. Després es fixa en com s’agafa a la barana per pujar a l’habitació, on deixa les sabatilles i es posa els «sabatots del jardí», uns d’autèntics que van sortir de ves a saber on, però que sempre ha emprat per ajudar-la al jardí del davant.

      «Ara ja no és ajudar, carinyo. Ara et toca conservar el que hi ha de plantat, que tot just comença a despertar. Després de l’hivern tan rúfol que ens ha fet, ja convenia una mica de verdor i de flors, encara que no te les miris gaire. Perquè fer una petita excursió al Garden i firar-te noves adquisicions primaverals ja seria massa, oi, pobret meu? Això sí, confio que no deixaràs morir el que hi ha plantat o surt motu proprio. El teu sentit del deure, a prova de qualsevol contingència, ens salvarà el jardí, n’estic convençuda».

      Amb els sabatots de combat, surt al jardí que no es mira mai com Ella feia.

      «Hauries de treure les fulles grogues de l’hibisc i d’aquest ficus benjamí que se’ns ha fet un arbre. I les flors seques dels geranis, que no paren de treure’n de noves. I també s’han d’arrencar els herbots que gairebé ofeguen els brots de les tomaqueres. No et fa il·lusió que tornin a sortir totes soles?».

      Ell, aparentment, no veu res de tot això: va de dret a la caseta dels testos i les eines i comença a desenrotllar la mànega. Ha d’aprofitar l’última claror per regar, que avui és dimecres i fa setmanes que no plou. A la lleixa, damunt de l’aixeta de l’aigua, hi veu la renglera d’ampolles d’adob. Se’n deu haver de posar, ara que s’acosta la primavera? Però quin, i quant, i cada quan? Sembla que s’ho rumia mentre les va agafant d’una en una, les espolsa i en llegeix les etiquetes. Després, les torna a deixar, desanimat.

      —Si fa o no fa, totes diuen el mateix, totes serveixen per a tot i no n’hi ha cap que concreti. Ja l’hi preguntaré a la Nena, quan vinguin per Setmana Santa… Si venen, és clar, perquè la canalla ja estira i això d’anar a veure els avis… L’avi… En canvi, amb les plantes de dins, les tres que queden després dels viatges dels Gats, és més fàcil. A l’armariet de sota la pica només hi ha una ampolla que hi diu «Fertilitzant», i en l’etiqueta, amb lletra seva: «Un cop/setmana: primavera i estiu. Un cop/2 setmanes: tardor i hivern». En canvi, aquest fotimer d’ampolles… Segur que ni Ella sabia que les tenia.

      «Això de parlar sol és nou. Bé, nou d’aquests darrers mesos, és clar, perquè abans prou que en tenies, de seguir-me a mi, tan xerraire que soc. Ara és com si pensessis en veu alta, amb una veu fluixeta, això sí, com si verbalitzar els pensaments t’ajudés a comprendre’ls, com si la veu, encara que només sigui la teva, et fes una mica de companyia».

      Abans d’obrir l’aixeta, comprova la posició del broquet de la mànega. Després comença a regar de manera sistemàtica, d’esquerra a dreta, acompanyant la llum que ja declina cap a l’oest: primer la buguenvíl·lia, que algun dia haurà de fer podar perquè ja s’enfila fins a la finestra del dormitori; després els parterres de sota la paret de l’est, les clívies que van sembrar el primer any i que s’han multiplicat a cada nova primavera, i les alegries que, puntuals com sempre, comencen a brotar espontàniament allà on les van plantar fa no sap quants estius; tot seguit els testos de geranis resistents a totes les papallones malignes que puntegen la barana sobre les roques i el racó de la mimosa, ja sense flors i un pam més alta cada any.

      «El meu raconet de lectura d’estiu… On deu haver anat a parar la gandula i la tauleta de vímet on amb prou feines aconseguia encabir les ulleres de prop, el llapis i la maquineta, el llibre de torn i el quadern dels pensaments que no es podien deixar escapar?».

      Li falta encara el racó dels cactus, que rega molt poc —sempre ha sentit dir que volen poca aigua si no vols que se’t podreixin—, i el massís dels rosers que ja exhibeixen moltes poncelles, algunes a punt d’obrir-se.

      I ja està. Recull i cargola la mànega i la torna a penjar a la caseta de les eines.

      Seurà uns moments al banc de fusta de darrere els geranis i s’encantarà amb el festival de taronges i daurats amb què el sol s’acomiada rere la línia de la costa, a la dreta del poble? I ara! Ell només mira el terra, i revisa que no s’hagi entollat gaire: té entès que sempre és millor que les plantes pateixin una mica de set que no pas que s’ofeguin per excés de reg.

      «Deu ser per això que no me n’he acabat d’anar i que només et puc veure a tu… Et trobo tan desvalgut, tan tancat en el teu remugar que t’aïlla… Ni t’adones que és l’hora bonica! Tantes vegades que ens havíem avisat, algunes tu, moltes més jo, que era el moment d’aixecar els ulls d’allò que estiguéssim fent, de sortir i d’abocar-nos a la barana per veure la desaparició tan espectacular del sol! Com dues criatures amb una joguina nova que no s’acaben de creure. Perquè va ser-ho, una joguina, la nostra caseta vora el mar, no trobes? Quan vam tornar, després del Daltabaix… Bé, ja callo, ja. A tu no t’ha agradat mai que recordi allò del Daltabaix… Però ho va ser, i dels grossos. Diguem que, quan ens vam casar per segona vegada, instal·lats de ple a la cinquantena i tremolant a parts iguals de por i d’il·lusió, tots dos vam saber que no podíem continuar vivint com si no hagués passat res, que calien canvis significatius i que els més importants havien d’afectar les feines i el lloc on ens estaríem. No va poder ser immediatament, és clar, un dels Bessons encara era a casa i calia fer molts números i tancar moltes carpetes per no fer un altre pas en fals. Tu ja estaves tip de la farmàcia que havies agafat en tornar d’Estrasburg. Te’n queixaves contínuament i deies que t’avorria fer de botiguer amb bata blanca, o sigui que la possibilitat d’un traspàs tranquil i en bones condicions era l’horitzó més temptador. Jo ho tenia més fàcil, perquè podia demanar una jubilació anticipada a la biblioteca i seguir ajudant en l’economia domèstica amb les petites col·laboracions que des de feia anys em servien per matar el cuquet d’artista frustrada: exposicions fixes o itinerants, mostres, hores del conte, itineraris, xerrades, debats literaris… Bé, les mateixes activitats que havia començat a organitzar des de la biblioteca i que després duia allà on algú les demanés. Tot plegat, reminiscències, nostàlgia de tanta creativitat que havia abocat a la nostra Respirem. Te’n recordes? Els estudis de biblioteconomia i documentalista, els havia tingut clars des de ben joveneta: els paperots ben plens de tinta, les històries passades, els relats ficticis, l’encadenament de successos dels uns i dels altres em semblaven una ampliació de la vida de cada dia, aleshores massa esquifida