L'amor quiet. Mercè Foradada
llapis i puntes fines. Sobre el teclat, més pòstits amb les notes de les consultes urgents que havien quedat pendents. I al terra, encara, dossiers en equilibris difícils i els llibres i diccionaris de consulta més freqüents. Jo m’hi aclaria, però. Bé, d’aquella manera. En la fase en què em trobava d’ordenació i elaboració de materials, potser no gaire, però trobo que era prou sistemàtica dins del caos».
De vegades, perquè li feia pena deixar-lo sol tanta estona, agafava una llibreta i el portàtil i baixava a treballar al saló. Però aleshores Ell, que escoltava música o veia alguna sèrie, acabava posant-se els cascos per por de molestar-la i Ella se’n tornava al cau, que era on realment estava còmoda.
«En canvi, ara, no en sents mai, de música, i quan mires la tele fas pinta de no veure-la gaire, pobret meu!».
Sense abandonar l’expressió de preocupació, encara descalç i amb els sabatots del jardí a la mà, Ell puja l’últim tram d’escales i entra a l’estudi, que ha estat defugint des del dia que, després de la tournée per les cases dels fills, s’havia hagut d’enfrontar amb el silenci de la casa buida. Aquella tarda hi havia pujat sense ni adonar-se’n, completant la ruta de les estances, tot d’una estranyes. Ja a dins de l’estudi, s’havia quedat palplantat davant la taula amb tanta lletra familiar que li esgarrapava la pell de la gola i l’hi estrenyia allà on potser hi hauria d’anar el que anomenen ànima. No havia pogut tocar ni llegir res. Havia reculat i tancat la porta amb un cop sec, per córrer a la nevera desèrtica buscant alguna cosa que li suavitzés la grapa del coll.
Avui, en canvi, ha quedat paralitzat a la mateixa llinda.
—Què és això? Els refotuts Gats… No li vaig deixar ben clar que aquesta habitació havia d’estar tancada, que no calia tocar-la? Que potser més endavant… Però aquest coi de Paqui sempre ha estat d’idees fixes: que s’havia de ventilar de tant en tant, que almenys calia deixar la porta dos dits entreoberta perquè si no tants papers s’acabarien florint… Doncs té, ja els han ventilat! I ara, què?
Ella s’esgarrifa amb Ell veient l’obra dels Gats, que, segurament buscant restes de la seva olor cada cop més difuminada, han convertit el caos ordenat en caos absolut. Dos Gats capiculats —adormits plàcidament al costat del teclat en una taula gairebé desembarassada que contrasta amb el terra, invisible a causa de l’escampall de papers, llibretes i arxius esbatanats— que ara fugen esperitats i sorpresos, després que els sabatots de regar els impactin amb tota la ràbia del braç que els ha llançat i que ara tanca la porta amb la mateixa fúria.
—Fora d’aquí, animalots! Que es floreixi tot si vol!
Els Gats, la Gata i el Gat, havien arribat sense buscar-los. Primer, ella, que voltava per les roques de la cala del costat i que de mica en mica, com que li posaven menjar —feia pena de veure aquella pell tan deslluïda i tot el costellam que es marcava damunt la panxa penjant—, es va anar acostant al jardí fins a quedar-s’hi. Ell havia insinuat dur-la al veterinari per esterilitzar-la, però Ella s’hi havia negat. «Si per aquí no hi ha més gats… Es posaria com una truja, pobreta!». Però sí que n’hi havia, de gats, o almenys n’hi havia un, que la va deixar prenyada al cap de poques setmanes d’haver-la acollida. De tota la gatada, van decidir només deixar-n’hi un, el Gat, i els altres van desfilar cap a un centre d’acollida de la rodalia prou poblat. La Gata, aleshores ben «arreglada», era d’Ell; el Gat, totalment d’Ella. I semblava que els haguessin clonat els tarannàs. La Gata, sobretot després de l’operació, era la viva imatge de la serenor: dormia o semblava reflexionar hores i hores en els seus llocs preferits, sempre a la vora d’Ell, amb els ulls ben rodons fixos en l’objecte adorat. El Gat, en canvi, era un belluguet tafaner a qui ni la seva respectiva operació havia aconseguit apaivagar. La seguia allà on anava i mossegava fins a foradar-li qualsevol peça de roba que deixés fora de lloc, com si volgués menjar-se la seva olor. Un amour fou, deia Ell, que preferia l’adoració respectuosa de la Gata, amb la mirada i des d’una distància còmoda, a l’amor invasiu del Gat, que quan Ella treballava s’havia de plantar a la seva taula, jugar amb els llapis i remenar els fulls, fins que, derrotat, pretenia jeure a dormir sobre el teclat.
«Pobrets Gats. Pobret Gat, sobretot! I pobret tu, estimat meu. Què en vas fer, les setmanes que vas estar fora, a casa dels fills? Segurament no et va quedar més remei que dur-los a la mateixa casa d’acollida on vam deixar la resta de la gatada. Espero que amb els anys fos menys depriment. Us he deixat tirats, pobrets meus, ben orfes. I jo també me’n sento, d’òrfena, no sabeu com. Òrfena en aquest Enllà profilàctic! Té nassos!».
I ara, a més, li dol contemplar el munt de paperassa informe en què s’ha convertit el seu treball dels últims anys! Un treball tan incert com suggeridor, tan absorbent com gratificant, tan ple de dubtes com d’expectatives. Si Ell s’hi veiés amb cor d’endreçar-lo, potser algú o altre el podria continuar, a la seva manera, per descomptat. I encara sort que les cartes originals eren a l’armariet amb porta de vidre, l’únic que es pot tancar amb clau, ben desades i ordenades en grans sobres datats! Si arriben a ser a la taula…
Aquelles cartes, tan llamineres de fer sortir a la llum però amb un futur tan ple de dubtes… Les cartes de la doble traïció, les havia anomenades la Veïna, abans que ella les rebategés de la triple, de la quàdruple… o ves a saber de quantes més traïcions!
La història havia començat feia bastant temps. Uns quants anys abans de morir, la Veïna havia rebut una sol·licitud de col·laboració de la Fundació Tàpies, ubicada a l’edifici d’una cèlebre editorial fundada pel seu besavi, amb un soci, a finals del segle xix. L’havien informat que preparaven una exposició sobre els orígens de l’edifici singular que els acollia i sobre els fundadors d’aquella mítica editorial que havia situat Barcelona al cim de la indústria de les lletres de l’època. Volien commemorar el cent trentè aniversari dels seus inicis i s’adreçaven a tots els familiars localitzables per demanar-los el que hi poguessin aportar: documents, fotografies, objectes… —en préstec, per descomptat—, que il·lustressin la vida i la història d’aquella institució. La Veïna de seguida havia pensat en la caixa de les cartes, que no recordava on l’havia entaforat però que aviat va descobrir damunt de l’armari de la roba blanca. Una caixa de cartró que imitava la fusta però que no era de fusta —ho demostraven les cantonades abonyegades en què apareixia el gris del paper—, amb una tapa on la seva mare havia escrit amb lletres de pal i cursiva «cartas de los papás (para quemar)». Un fotimer de papers de diferents formats amb rengles atapeïts i dos tipus de lletres ben diferenciades, sense sobres però per sort perfectament datades. Les cartes dels papàs, és a dir, dels avis de la Veïna, la María, filla d’un dels editors, i l’Alejandro, el seu promès i després marit.
Cartes de la doble traïció, les havia anomenades quan les hi va presentar, perquè la seva mare li havia demanat que les cremés quan ella faltés, cosa que evidentment no havia fet, com tampoc havia estat capaç de destruir-les la mare de la Veïna davant del prec de la seva, aquella María que signava la meitat de les cartes. «No he tingut mai esma d’endreçar-les, ni les he llegides senceres. I no sé si poden contenir informacions que convinguin per a aquesta exposició que prepara la Tàpies. Però he pensat… Tu no te les podries mirar? Hi entens molt, d’això de papers antics i d’exposicions. És només perquè em diguis si tenen algun interès. Es veu que encara falten molts mesos per a l’aniversari: tenim temps abans de decidir què en fem», li havia dit, amb cara de prec disfressat de disculpa.
«Prec? Disculpa? Un tros de regal, aquella caixa de cartró que volia semblar fusta! Com m’hi hauria pogut resistir? Una correspondència tan extensa que abraçava part del primer quart del segle passat! L’oportunitat de furgar en la vida d’una parella que devia ser coetània dels meus avis que no havia pogut conèixer, de remenar papers tan vells, de tafanejar la vida d’uns altres…! Crec que ni tan sols vaig dissimular ni fer veure que ho entomava com un favor! A bodes em convides! Vaig agafar la caixa com si fos el Sant Grial i m’hi vaig submergir com qui es llança a una piscina de xampany francès».
A partir d’aquell dia havien seguit setmanes, mesos, de gaudi pur: classificar, transcriure, començar a destriar els temes de la quotidianitat,