L'amor quiet. Mercè Foradada
temo despertar per tornar a la realitat. Com de feliç soc i com voldria que tu ho fossis igualment! Poso Déu i el temps de testimonis perquè vegin com et faré feliç i venturosa. No tinc cap altre anhel ni esperança; crec que Déu m’ajudarà a aconseguir-ho i premiar tant com jo pugui la teva bondat sense límits (Barcelona, 27/8/1913).
Des del desterrament, la María, amb el seu estil més mesurat, tampoc es queda enrere en l’expressió d’uns sentiments que se li rebel·len cada dia amb més força.
Alejandro, com t’estimo, crec que tu ara pots estar ben content perquè estàs ben segur de mi, encara que sempre ha estat així; però recordo aquella carta en què suposaves que les meves llàgrimes eren causades pel fet de no estar segura de ser feliç amb tu i pel disgust que vaig tenir quan ho vaig llegir; però crec i espero que no pensaràs més així, al contrari, que ja saps que la teva Mía està contenta i es troba tan feliç que no es canviaria per ningú del món, i que cada dia està més orgullosa de tenir l’amor del seu Nano estimat, tan bo i tan formal (Lamalou, 24/7/1913).
Tant d’amor i tant d’enyorament han de portar inevitablement a desitjar una relació més estreta, una unió total, cosa que per a l’època i la mentalitat dels dos enamorats només pot ser el matrimoni. Fa només uns mesos, menys de mig any, que es van adreçar la paraula per primera vegada, però les presses i la impaciència comencen a aparèixer en la correspondència de l’Alejandro i li fan escriure alguns paràgrafs que en ocasions freguen el ridícul.
Ja dius que ets tan feliç que no et canviaries per ningú al món; el mateix em passa a mi, però aquesta felicitat d’ara és il·lusòria, és felicitat d’esperança, però quan es canviï en realitat, crec, com ja t’he dit algunes vegades, que ens farem envejar per tothom. […] Em preguntes si estaré content quan a l’octubre siguis aquí i ens puguem veure tots els dies; no ho estaré del tot, no; més que ara sí, naturalment, però quan ho estaré més serà quan puguem viure l’un per l’altre al nostre niu amb una vida real, no il·lusòria, en què el teu Nano no farà res més que mimar-te, i et tindrà tant com pugui com una petita reina, sempre somrient i sempre manant-li i renyant-lo a ell com a un nen dòcil, sempre disposat a obeir les ordres de la senyora formal que no riu mai i que tanta gràcia em fa. Et sembla que seràs feliç, tu, aleshores? (Barcelona, 25/7/1913).
Té molta raó el teu oncle Ramón quan diu que és molt pesat haver d’escriure’s cada dia. Seria molt millor dedicar el mateix temps bras dessus bras dessous pour l’allée des soupirs. Fet i fet, ja arribarà si Déu vol un dia en què no haurem de fer-ho i aleshores potser ens dirà que és molt pesat haver d’estimar-se tant i abraçar-se tants cops al dia, de la qual cosa riurem tots dos alhora, no és cert? (Barcelona, 26/7/1913).
D’altres, en canvi, són entendridors per l’emoció i el desesper sincers que revelen.
Mentre t’escric i et parlo del nostre amor, passen pel meu cap, com en un cinematògraf, incomptables projectes i esperances en què sempre et veig a tu al meu costat, a totes les edats i a tot arreu, i són tan feliços que crec que si seguís escrivint del mateix tindria al·lucinacions fins a arribar a la bogeria (Barcelona, 26/7/1913).
Quan podrem estar junts per no separar-nos més, Mía de la meva vida? (Barcelona, 10/8/1913).
També, en paràgrafs més escadussers, s’imposa una apel·lació a la paciència, a la resignació i a l’esperança en el que ha d’arribar ben aviat.
No hi ha res més, nena adorada, un ha de carregar-se de paciència i anar comptant els dies i les hores. Després ja passarà el temps més ràpid i arribarem gairebé sense que ens n’adonem al dia tan desitjat (Barcelona, 1/9/1913).
El valor de les cartes i els retrats: el fil conductor
En un context de dependència absoluta de la correspondència, hi ha tres elements troncals en la vida dels dos enamorats: la carta, aliment vital que du a l’obligació i la devoció de l’escriptura diària; la llargada de les missives, amb què sovint semblen mesurar l’amor, i els retrats, que escurcen la distància i simulen aproximar l’amant absent. Són uns elements amb especial rellevància en el dia a dia de la María, que, amb el seu anar passant d’estiuejant desvagada i una sèrie inacabable d’hores ensopides, converteix la carta en l’estrella rutilant al voltant de la qual troba l’única veritat i felicitat.
—La carta, l’aliment vital.
Durant les moltes hores en què t’avorreixes per allà, just seria que en passessis la meitat estimant-me i l’altra meitat escrivint-me (Barcelona, 16/7/1913).
La Laura em deia que em trobava trista i jo li he dit que és que em falta el meu aliment, sense el qual no puc viure, que és tenir notícies del meu Nano estimat (Lamalou, 25/7/1913).
He rebut la teva carta d’ahir i la meva primera impressió en obrir-la ha estat molt dolenta perquè hi he vist un esborrall molt gran que se m’ha afigurat una llàgrima, però un cop llegida i veient que estàs molt contenta he buscat fins a trobar la causa de l’esborrall. Ha resultat que, quan has tancat el sobre, en passar-hi la llengüeta amb massa entusiasme, s’ha corregut la humitat i ha esborrallat la tinta. Crec que és inútil que et digui que de seguida he fet dos o tres petons al lloc per on havien passat els teus llavis (Barcelona, 26/7/1913).
Pots creure’m, cada dia espero amb més impaciència tornar del passeig per trobar la teva carta. Si em veiessis la cara de contenta que faig quan amb la teva carta estimada a les meves mans pujo a la meva habitació i em poso a llegir-la. No et pensis que amb una vegada en tinc prou, no sé l’estona que em passo llegint i crec que si no em cridessin per sopar no sé quan em decidiria a deixar-la (Puigcerdà, 8/8/1913).
—La llargada.
Nano meu, escriu-me molt, molt llarg, perquè cada dia necessito més saber coses teves i saber cada dia que m’estimes més com a mi em passa (Lamalou, 27/7/1913).
Ja veig per la teva carta que no estàs de bones i que estàs enfadat amb la teva Mía, però em sembla que no te n’he donat cap motiu; al contrari, les meves cartes són cada cop més llargues i estic notant que a les teves els passa el contrari. Ahir ho vaig comprendre perquè sopaves a casa de la Mercedes i després havies de sortir, però m’escrivies que avui la teva carta seria llarga i no has omplert ni les quatre pàgines. Després em dius que la de dissabte sí que serà llarga perquè és vigília de festa i avui m’escrius que t’hauré de perdonar que la carta de dissabte serà molt curta perquè has de sortir amb els teus amics. Molt bé, don Alejandro, així estem? Jo cada dia surto dues o tres vegades amb les meves amigues i no he pensat mai de fer una cosa semblant, però saps per què? Perquè jo seria la primera que em castigaria si cada dia no pogués passar una bona estona amb el meu Alejandro, però es veu que a tu no et passa el mateix (Puigcerdà, 2/8/1913).
Vas fer bé de pensar que em riuria de les teves cartes amb pretensions de sermonejar-me, que no són més que una quantitat de moixaines;