Orígens. Saša Stanišić
dies de la seva vida massa breu li vaig donar el polsim d’una aspirina triturada amb una cullereta (a vegades en prenia jo per al mal de cap) i vaig llegir-li les històries d’Ivo Andrić en veu alta.
Mal de cap freqüent.
Un viatge inversemblant amb el meu pare per veure el partit increïble d’un equip fantàstic que, després de passar l’eliminatòria a Belgrad, guanyaria la competició i que ni després d’això seria imaginable.
Una guerra inimaginable.
Una professora d’anglès de la qual no em vaig acomiadar mai i que mai no podré tornar a veure.
Una bufanda vermella i blanca que jo no volia tornar a rentar després del partit de Belgrad, però que va acabar a la rentadora. Avui dia, l’Estrella Roja de Belgrad està farcit d’agressius aficionats d’extrema dreta. Aleshores em vaig endur la bufanda a Alemanya, però avui no sé on és.
Oskoruša, 2009
A l’est, no gaire lluny de Višegrad, hi ha un poble a les muntanyes, al qual és normalment difícil d’accedir a causa del mal temps, on només hi viuen tretze persones. Crec que aquestes tretze persones mai s’hi han sentit forasteres. No han vingut d’altres llocs, la major part de la seva vida l’han passat allà.
També és cert que les tretze persones no aniran mai enlloc. Seran les últimes. Acabaran aquí dalt (o en un hospital a la vall) i amb elles, les seves granges —els fills no se’n faran càrrec—, la seva felicitat i els seus cruiximents de maluc. El seu aiguardent, que fa tornar cecs als que hi veuen i retorna la vista als cecs, s’acabarà o potser no, però aviat ja no se’n destil·larà més (ni es posarà una creu de fusta a l’ampolla). Les tanques ja no separaran mai més res, la qual cosa té sentit, els camps es malmetran. Els porcs, els vendran o sacrificaran. No sé què serà dels cavalls. S’hauran acabat els porros, el blat de moro i les mores. Potser les mores poden continuar soles.
El primer cop que vaig anar-hi va ser el 2009. Recordo que en veure els pals elèctrics vaig pensar en veu alta una ximpleria sobre l’electricitat, si la tallarien quan l’última persona fos morta. Quant de temps brunzirà encara entre aquests pals?
En Gavrilo, un dels més vells del poble, va fer una bona escopinada damunt l’herba verda i va cridar:
—Què et passa? Acabes d’arribar i ja parles de morir. Et diré una cosa, aquí hem sobreviscut a la vida, la mort és el problema més insignificant de tots. Mentre tingueu cura de les nostres tombes, potser hi podeu portar flors i donar-nos conversa, tot continuarà. Tant si hi ha electricitat com si no. Però a mi no em deixeu flors, què n’haig de fer jo, mort, de les flors. Vine, obre els ulls, t’ensenyaré unes quantes coses, és evident que no saps res de res.
Oskoruša és el nom del poble. Aquest home gran ens havia vingut a esperar a la vora del camí i semblava que tenia les mans com de fang cuit. Dic «ens», perquè no estava sol. El viatge havia estat idea de la meva àvia Kristina.
També hi havia l’Stevo, que ens havia portat amb cotxe, un home seriós d’ulls blavíssims, amb dues filles i preocupacions econòmiques.
Aquell dia l’àvia, sense immutar-se pel sol, vestia de negre. Va parlar molt, va recordar moltes coses. Pensant-hi després, sembla que intuís que el passat aviat se li esmunyiria de les mans. Ella tornava a veure Oskoruša i jo el veia per primera.
El 2009 va ser l’últim bon any per a l’àvia. Encara no havia començat a oblidar i el cos obeïa els seus desitjos. A Oskoruša, va resseguir els camins que mig segle abans, quan era jove, havia transitat amb el seu marit. El meu avi Pero va néixer allà i havia passat la infància en aquelles muntanyes. Va morir el 1986 a Višegrad davant del televisor mentre a l’habitació del costat jo jugava amb figuretes de plàstic d’indis i cowboys.
L’àvia em solia dir —quan jo tenia deu o cinc o set anys— que no havia d’enganyar ni mentir, sinó exagerar i inventar. Llavors jo no en sabia la diferència (no sé si avui dia la vull saber), però m’agradava que semblés que confiava en mi.
El matí abans del nostre viatge a Oskoruša, va reafirmar altra vegada el que sempre havia de tenir en compte: «exagerar i inventar, avui dia fins i tot t’hi pots guanyar les garrofes».
Acabava d’arribar a Višegrad i volia recuperar-me del llarg viatge promocional de la meva primera novel·la. En duia un exemplar per regalar-l’hi, que no tenia cap sentit per a l’àvia perquè era en alemany.
L’àvia em va preguntar si el llibre tractava sobre nosaltres.
De seguida vaig dir:
—La ficció, com jo l’entenc, constitueix un món propi en comptes de representar el nostre, i aquest d’aquí —vaig picar el sobre— és un món en què els rius parlen i els besavis viuen per sempre. La ficció, com jo me l’imagino, és un sistema obert d’invenció, percepció i record que està frec a frec amb la realitat.
—Frec a frec? —L’àvia va tossir i va posar al foc una cassola enorme plena de pebrots farcits.— Seu, tens gana. —L’àvia va col·locar el llibre sobre un gerro, com una peça de museu sobre un pedestal.
I llavors va arribar la frase sobre guanyar diners.
Els pebrots farcits feien l’olor d’un dia ben nevat de l’hivern de 1984. A Sarajevo acabaven de celebrar-se els Jocs Olímpics d’hivern, i amb el trineu, jo feia com si fos un membre de l’equip olímpic, com els nostres herois eslovens, que baixaven les muntanyes com un llamp enfundats dins els seus vestits extraordinaris, cenyits i cridaners. Vaig guanyar totes les curses (no començava el descens fins que darrere meu ja no hi quedava ningú que em pogués avançar).
Mentre espero els pebrots, veig ara la casa d’en Kupus al pendent, buida i cosida a trets des de la guerra. Quan vaig haver tornat amb el trineu a casa de l’àvia, em va servir els pebrots. Tenia un formigueig terrible als dits, em va agafar les mans amb fermesa i me les va escalfar, a la televisió es veia com Jure Franko guanyava la plata en eslàlom gegant. Els pebrots mai no venien sense una nota al peu en la memòria d’aquesta ciutat.
L’àvia em va servir aigua, és important, va dir el 1984, i ho va tornar a dir el 2009 amb la convicció de qui creu que cal prendre molt de líquid. Inclús el got era el mateix, el vaig reconèixer per una esquerda petita que tenia a la vora.
—Iaia, l’hauries de llençar.
—Oi que tens ulls? Beu per l’altra banda.
Així ho vaig fer, ella observava. Com menjava. Com li feia preguntes. Com estàs, iaia? Com passes el dia? Reps alguna visita? Aquestes preguntes també les hi feia per telèfon.
Era concisa, no volia parlar d’ella, només quan jo li preguntava per altres persones, pels veïns, em donava una resposta més detallada:
—Des que vas venir l’última vegada, no s’ha mort ni tornat boig ningú. La Rada encara hi és, la Zorica també. I la Nada del quart. Només han perdut una mica el cap. Això ja passa, amb l’edat. Però bé. És positiu que encara hi siguin. Encara que estiguin una mica boges, a mi ja m’està bé.
Llavors va sonar el timbre.
—El meu Andrej! —va cridar l’àvia i va anar cap a la porta.
Vaig sentir la veu d’un home i l’àvia riure per sota el nas com una nena. Soroll de bosses i l’àvia que li dona les gràcies. Va tornar i em va retirar el plat de seguida. Encara no havia acabat però ja estava bastant tip.
—Qui era?
—El meu policia —va dir l’àvia com si amb això ja em quedés tot clar.
Volia fregar els plats, però l’àvia em va fer fora de la cuina, ja que no era feina per a un home. Ja ho havia dit altres vegades. Passar l’aspiradora, fer els llits, netejar. L’àvia provenia d’una família i d’una època en què els homes esquilaven ovelles i les dones teixien jerseis. Les formes perduraven, les fantasies no