Orígens. Saša Stanišić
conté «skok» —salt— i el nen s’imagina la serp: «et salta al coll i t’escup verí als ulls».
El pare va dir aquesta paraula i em temo que significa alguna cosa més que el rèptil del galliner.
Al cementiri d’Oskoruša vaig quedar-me de pedra davant les imatges que sorgien de la paraula gruixuda. «Poskok» contenia tot allò que el nen necessitava per sentir una por positiva. «Verí» i «pare que vol matar». És quasi com si el pare fos còmplice d’allò que la paraula desencadena en el nen, en mi. La paraula, l’animal i el pare em fan por. Em quedo a una banda, darrere d’ell, els veig bé a tots dos, el pare i la serp. Tinc un pressentiment, crec que el pare no encertarà el cop. No l’encertarà i la paraula «skok» saltarà de la seva boca ben badada. Jo, ple de por i curiositat, penso què passaria si el pare no matés la serp, si la serp matés el pare? Noto com li clava les dents al coll, «poskok».
El pare llança la pedra.
La paraula traduïda —escurçó— em deixa glaçat.
L’escurçó del cementiri d’Oskoruša, verd i immutable, va recargolar-se a la copa d’un arbre fruiter per obtenir una visió més bona dels intrusos. Un cop a les branques, va buscar un racó assolellat i es va fer un niu sobre la tomba dels meus besavis.
Allà ens esperaven menjar i beguda i una dona alta que feia talls fins de carn fumada amb un ganivet molt gros, impertorbable, fins i tot quan el rèptil va enfilar-se pel tronc inclinat de l’arbre a pocs metres d’on ella era.
En Gavrilo em va retirar la mà del pit i va continuar caminant. L’àvia i l’Stevo se’m van avançar i van saludar la dona, que va servir el menjar que havien portat, les begudes en ampolles de plàstic. La llosa del sepulcre feia de taula. La carn i el pa ja hi eren. Ningú no es va fixar més en la serp. Semblava com si només formés part de la imaginació, només del llenguatge. L’àvia va encendre unes espelmes.
Vaig allunyar-me. Anava de làpida en làpida, llegint-ne les inscripcions. Vaig llegir Stanišić. Vaig llegir Stanišić. Vaig llegir Stanišić. A quasi cada làpida hi havia el meu propi cognom i les fotografies menudes em miraven plenes d’orgull o de vergonya. Em va fer l’efecte que només hi havia orgull i vergonya.
La molsa havia crescut per damunt d’alguns noms, el temps n’havia esfondrat d’altres.
—No oblidem ningú —va assegurar-me després en Gavrilo davant la tomba dels meus besavis. Va assenyalar la inscripció il·legible i va dir—: Aquest n’és un altre, i aquest també. Stanišić. Stanišić.—I després d’una pausa breu, va afegir—: Ja no els recordo.
La dona alta primer em va allargar la mà per saludar-me, després, per donar-me aiguardent.
—Marija —va dir—. En Gavrilo és el meu marit. Portes la fruita?
La Marija era alta com un pi. Portava un vestit marró tan rígid com el davantal d’un joier. Era d’un poble situat a un parell de valls de distància, n’he oblidat el nom. El dia que va morir Josip Broz «Tito», una nena pèl-roja va arribar al món en aquell poble, la qual cosa era insòlita i bonica. Es diu que quan tenia dos anys la nena va començar a parlar llatí, la qual cosa era insòlita però sobretot molt poc pràctica i inútil. La van educar en els coneixements dels herbolaris. Ben aviat cada dimarts la nena va poder predir el futur amb força precisió. Algunes prediccions es van complir, d’altres no. El 1994 va trepitjar una mina mentre collia camamilla vera —algú del poble feia dies que es queixava que li sagnava el nas.
Vaig entregar-li la bossa amb les taronges i la pinya a la Marija. Va posar la fruita damunt la làpida.
—Els ha agradat? —vaig preguntar-li.
—No ho sé —va respondre mentre tallava la pinya amb el seu ganivet enorme—. A mi m’agrada menjar-ne, en vols?
La Marija era tan alta que li podia veure les vènules de sota la barbeta quan estava dreta al meu costat. Tallant la pinya vaig veure que tenia molta traça i era àgil. El salt que va fer per baixar de la làpida per agafar alguna cosa i com va grimpar per tornar-s’hi a enfilar em va fer pensar en una mosquetera.
Damunt nostre, a la copa de l’arbre, una servera, ens sotjava el poskok, la serp banyuda. Avui és 25 de setembre de 2017. Viatjo en un tren de rodalies d’Hamburg i estic assegut a la vora de dues persones d’uns quaranta anys que parlen de Pokémon. Les paraules em ronden, em desconcerten, em fan feliç, haig de seleccionar-ne les adequades per a aquesta història.
La història va començar amb els records que s’esborren i amb un poble que estava a punt de desaparèixer. Va començar en presència dels morts: a la tomba dels meus besavis, on vaig beure aiguardent i vaig menjar pinya. Depenent de com bufava, l’aire feia olor de cucs de terra, de la saba de les dents de lleó, de merda de vaca. Les cases disperses fetes de pedra calcària i fusta de faig extretes de les entranyes de la muntanya i del bosc de la zona. Potser són boniques. A en Gavrilo també li vaig preguntar per la bellesa, a en Gavrilo el porquer, a en Gavrilo el caçador, que si Oskoruša li semblava bella.
La bellesa, excepte la de la seva dona, mai no li havia interessat, va dir, i va fer-li un petó a Marija a l’espatlla. Estava segur que afegiria alguna cosa més seriosa, una dita sobre la feina escarrassada que mai no s’acaba, els camps, la collita, però en Gavrilo simplement va servir-se aiguardent d’una ampolla de plàstic d’un refresc i va asseure’s damunt d’una tomba.
Oskoruša és un nom bonic. No és veritat. Oskoruša té un so dur i aspre. No té cap síl·laba on aferrar-s’hi, gens de ritme, els sons estan ordenats de manera estrafolària. Sí, des d’un bon començament: Osko —Per què? Qui parla així?—, després un descens brusc cap al final sibilant: -ruxa. Dur i eslau, com solen ser els finals als Balcans.
Ho podria deixar així, potser algú podria considerar que no soc dels Balcans, «finals eslaus durs»? Esclar, aquests iugoslaus amb les seves guerres i maneres.
La imatge no té cap sentit. Com t’has d’imaginar que són els finals eslaus durs? El fet de ser eslau no és un barret d’home que puguis descriure sense equivocar-te, sempre que sàpigues què són els homes i què els barrets.
Potser també ho llegeix algú a qui no li agrada que es reprodueixin els prejudicis i els tòpics però que sap què significa Oskoruša, què és Oskoruša. Oskoruša és també un tipus de fruita. Una fruita molt apreciada, per ser més exactes, és el fruit de la servera, molt respectada i amb una agricultural credibility elevada. Ho asseguren aquells que mereixen respecte: els agricultors. Oskoruša és el nom serbocroat de la Sorbus domestica, la servera. La servera fa uns fruits resistents. Quan el fruit està del tot madur, el costat al qual li toca el sol es torna de color vermell lluent, la resta és groc. La banda que rep el sol és dolça, la banda que queda a l’ombra és àcida. Les plagues l’eviten, no necessita cap manteniment especial i no s’ha de fumigar. En canvi, tant el tronc com el fullatge corren molt de risc de rebre mossegades.
A les muntanyes bosnianes, a l’extrem orient d’un país sempre tràgic, hi ha un poble que aviat ja no existirà. Oskoruša. A la dècada dels vuitanta, hi vivien centenars de persones. Un tocava la gusla. Un organitzava vespres de dominó. I n’hi havia un que tallava dracs de cera. Sobrevivien a l’hivern gràcies a les pells, amb les quals es vestien, i a les batalles acalorades de dominó. A l’estiu tota cuca viu. Una vegada va arribar un turista de motxilla islandès, somreia molt i va quedar quart en un dels tornejos de dominó.
L’aïllament probablement els va salvar la vida durant la guerra. Oskoruša va quedar intacta, excepte els homes que van allistar-se voluntàriament a un bàndol o a l’altre i van desaparèixer. Els que s’hi van quedar, van morir per altres causes.
Al cementiri d’Oskoruša compartia el meu cognom i el meu pa amb els morts. Menjàvem carn fumada damunt la tomba dels meus avantpassats quan en Gavrilo va prendre la paraula.
—Aquí —va dir mentre vessava una mica d’aiguardent a la terra— hi ha el teu besavi. La teva