Orígens. Saša Stanišić
és massa tard —va dir en Gavrilo.
—Per a ell no, esclar.
—Per a mi seria massa lluny —vaig dir.
—Massa lluny d’on? —va preguntar en Gavrilo.
—D’Alemanya.
—Abans Alemanya també era lluny, oi?
No volia dir que no em podia imaginar viure allà. Potser en Gavrilo hauria preferit sentir la veritat. O potser això era només una projecció meva altra vegada, em feia una pregunta a mi mateix que mai m’havien plantejat.
L’aiguardent em va alliberar. Bevia per no haver de donar més explicacions i, quan la Marija va començar a recollir, la vaig seguir de bona gana cap a la casa portant els plats, la resta van quedar-se a fora.
El cruixit del terra a les sales d’estar dels pobles.
Parets de taulons de fusta.
L’única decoració era un genet que dirigeix la seva llança cap al drac. Dues figures de fusta amb una aura daurada, verd color rèptil i roig com la sang. El genet tenia el cabell rinxolat i duia capa, el cavall tenia una mirada guspirejant i per això al començament em vaig pensar que tenia espelmes a les conques dels ulls.
El drac volia esquivar la llança, serpentejava, es retorçava per defensar-se’n. La sang xopava la cua del cavall.
Les imatges brillaven. La llum era tan plena d’adjectius, que havia de tancar i obrir els ulls. El genet i el drac es van estremir com si realment lluitessin. Anava begut. Me’n vaig allunyar.
La taula enorme, recoberta amb un hule. La Marija va portar plats amb carn, formatge i pa de la cuina. Acabàvem de menjar pastís! Para la taula per a sis. Pregunto si esperem algú més.
—Mai se sap quants serem —va dir.
En un prestatge hi havia un televisor petit. Una mosca es va posar a la pantalla. Damunt la vitrina hi havia un tapet de ganxet, i damunt del tapet de ganxet, dues fotografies emmarcades dels criminals de guerra Radovan Karadžić i Ratko Mladić uniformat.
Em vaig haver d’asseure.
—En vols més? —va preguntar la Marija. Segur que volia dir més menjar? La carn grisa era davant meu, no li podria haver fet ni una queixalada. O es referia a més imatges de la vida del país marcada per la mort i alhora de safates plenes a vessar? Més cursilades relacionades amb els orígens que jo pugui reproduir?
Potser es referia al dàlmata de porcellana a la vora dels criminals del prestatge: volia més desassossec?
Potser es referia a en Gavrilo, el seu marit. Que si volia saber més coses d’ell?
O es referia a si mateixa? Més coses de la seva biografia, era una dona que havia anat a l’escola en un país que es deia Iugoslàvia, fins a vuitè curs, feia la salutació de les joventuts comunistes, també va fer una excursió amb tren al Museu Etnològic de Sarajevo, el viatge més llarg de la seva vida.
Es referia al genet i al drac? I que jo —si volia— tenia permís per veure en totes les coses més enllà del que semblaven en una primera ullada. Això és el que jo volia! Juntament amb els adjectius. A la llum tènue, a l’habitació asfixiant, a l’altra banda del cim aspre del Vijarac.
El drac havia rebut una estocada, la sang li corria pel coll. Juro que abans no hi havia tanta sang. Els ulls del genet sant eren foscos. Del mateix marró que els meus.
La bèstia és ell, vaig pensar, ell.
La Marija va dir-me a l’oïda:
—El que mata dracs. —L’alè li feia olor de xai rostit. Va escopir al terra de casa seva tres vegades, em va agafar la mà i va dir—: Tinc les mans més grans que el meu marit.
Les seves mans, aquella casa, Oskoruša. El dia agredolç amb els vius i els morts, una serp real o un animal simbòlic. El pícnic a la tomba dels meus besavis. Tot això s’ha convertit en una mena d’escenari per al meu autoretrat amb els avantpassats. També és un retrat de la meva exigència excessiva amb l’autoretrat.
La resta van entrar, van rentar-se les mans i van asseure’s. Cadascú cansat a la seva manera. En Gavrilo va preguntar si m’agradava viatjar. Finalment, vaig pensar, alguna cosa amb què em podia lluir. Vaig parlar d’un país rere l’altre, vaig parlar de les seus del Goethe Institut, de les universitats i editorials, els vaig parlar dels despreocupats becaris estrangers. Havia estat als Estats Units, a Mèxic, a Colòmbia, a l’Índia i a Austràlia. Com més allunyats estaven els països d’Oskoruša, més absurda em semblava l’enumeració. Em vaig sentir a mi mateix dient que el millor tequila de la meva vida me l’havia pres a Guadalajara. Vaig suposar que a en Gavrilo li semblaria un èxit haver begut un alcohol tan bo. Volia complaure’l. En Gavrilo no va immutar-se. Tampoc ho van fer els criminals de darrere el vidre.
En Gavrilo va començar a parlar del seu viatge. Un dia, van aparèixer uns lingüistes al poble. Li van posar un micròfon al davant dels nassos i van dir-li: Parli aquí, si us plau, volem sentir com sona.
Els volia fer fora, perquè ningú no ha de mirar la boca de la gent, sinó mirar què diuen amb la boca. Llavors va parar i va preguntar als lingüistes què tenien ells per dir.
Sí, i van parlar del dialecte, que era especial i contenia algunes expressions que només s’havien trobat a Montenegro, en una zona a centenars de quilòmetres. Això li va agradar, a en Gavrilo, que algú de ves a saber on parlés com ell aquí. Es va apuntar el nom del lloc i després va fer fora els lingüistes. El mateix dia, va carregar el cavall i es va posar en marxa. Durant dies, només el cavall i ell, un cavall i un ase vell, deia en Gavrilo. I finalment va trobar el que esperava trobar. Va treure una llibreta de pell de la vitrina, va obrir-la i va dir: «La història, com va començar tot».
La llibreta era vella i estava feta de paper envellit artificialment. Tenia una fotografia enganxada amb cola. S’hi veia, no amb gaire nitidesa, un pergamí amb text. Dos semestres de Filologia Eslava em van servir per reconèixer que la llengua era eslau eclesiàstic, malgrat que no entenia què hi deia.
—Com va començar tot! —va repetir en Gavrilo i va explicar que tres germans de Montenegro s’havien rebel·lat contra el governador otomà robant-li el cavall, les joies o la dona (què va ser en realitat, va dir en Gavrilo, no estava del tot clar i, de fet, era igual). Havien fugit de la ciutat. Van posar recompensa als seus caps, i no petita precisament. Dos van marxar a peu, el tercer, però —i aquí és on la història es torna estranya, però qui soc jo per jutjar les rareses?—, el tercer va enlairar-se en un drac per explorar el paisatge i evitar perills a la recerca de d’un lloc adequat per tornar a començar.
—En un drac? —vaig preguntar.
—Els cavalls no volen bé —va dir l’àvia.
—Un Stanišić, un altre Stanišić i encara un altre Stanišić —va cridar amb entusiasme en Gavrilo. Tenia la respiració agitada, va posar-se dret per tenir més espai. L’aire pesava pels pressentiments i els avantpassats—. I van trobar el lloc adequat! —va cridar—. El lloc és aquí, a Oskoruša! Aquí es on van fer arrels! Stanišić, Stanišić, Stanišić. I ara, ara arribes tu!
Per escriure sobre això? Sobre avantpassats i descendents. Tombes i tovalles i reviscuts. Supervivents. I ara segurament sobre dracs.
Vaig preguntar a en Gavrilo què se n’havia fet, del drac, llavors em va donar un cop al front i em va dir que no m’ho havia de prendre tot al peu de la lletra. Segurament el tercer havia estat el més ràpid dels tres.
Al vespre, l’Stevo ens va tornar a portar a Višegrad. A casa, l’àvia va insistir a fer-me el llit. Vaig agrair-li que m’hagués portat amb ella.
No em podia adormir. Vaig encendre el llum i vaig començar a buscar a internet. No es mencionava per enlloc els germans drac Stanišić. Em vaig treure un pes de sobre. L’àvia va trucar a la porta i va entrar. Havia vist que encara tenia