Orígens. Saša Stanišić
seus records, vaig començar a col·leccionar-los. A l’altra àvia, Mejrema, l’anomenava Nena. Què en quedarà de la Nena? La mare em va explicar que li encantava anar al cinema. A la dècada dels setanta i dels vuitanta, havia vist totes les pel·lícules de la Casa de la Cultura, totes. Fins i tot les del tipus Rambo II. Em va portar a veure la meva primera pel·lícula de terror, una de Dràcula, massa aviat per a mi, va ser un desastre, vam haver de sortir de la sala abans que s’acabés. Per sort, al cap dels anys he anat oblidant les imatges. Vaig agafar certa simpatia inquieta per les ratapinyades.
Que la Nena fumava molt ho vaig poder veure amb els meus propis ulls. Passa’m el cendrer, si ets tan amable. Que li agradava seure camacreuada. Que cosia molt per no fumar tant. Que esperava a la finestra quan sabia que tenia visita o que algú tornava d’algun lloc. Els fesols li havien dit l’hora en què aproximadament arribaria. Que es balancejava lleugerament endavant i endarrere quan estava exaltada i, fins i tot, quan estava tranquil·la i cansada.
Què n’ha quedat del seu pare, el meu besavi Suljo?
Feia de raier al Drina. El primer que vaig sentir a dir d’ell és que era un dels millors.
La segona cosa, que no sabia nedar.
Fragments
L’any passat, la meva cosina va tenir el seu segon fill, una nena que es diu Ada. Viuen a França, a Montpeller. El marit de la meva cosina és un metge amb bigoti. Els seus pares són immigrants tunisians, ell és francès. Li regala els meus llibres a la seva mare. «Perquè parlen de ser foraster». Després de tots aquests anys a França, encara és el seu tema. Quan l’Ada compleix un any, a l’abril de 2018, torno a passejar per les muntanyes bosnianes entre les tombes.
La meva família viu repartida per tot el món. La divisió de Iugoslàvia també ens va dividir a nosaltres i ja no ens hem pogut tornar a asseure tots junts. El que vull explicar sobre l’origen també té a veure amb aquesta disparitat, que durant anys ha determinat el lloc on soc, quasi mai enlloc on tinc família. L’origen és l’àvia. I també ho és la nena del carrer que només l’àvia veu. El meu origen és en Gavrilo, que em fa adéu mentre diu que m’emporti un dels seus garrins a Alemanya.
A Hamburg l’origen és el nen que porta el meu cognom. Juga amb un avió. Li pregunto: «On voles?», «A Split, a casa de la iaia». Va amb bicicleta. Li pregunto: «On vas?», «A l’Àfrica, a veure els dinosaures». L’origen és la iaia. La meva mare, la seva àvia.
Després d’Alemanya i d’Amèrica, ara fa uns quants anys que viu en una casa a Croàcia, en un edifici alt des de la terrassa del qual es veu l’Adriàtic.
L’origen són les coincidències agredolces que ens han portat cap a una i altra banda. És la pertinença, a la qual no has aportat res. La família desconeguda a la terra àcida d’Oskoruša, la nena desconeguda allà a Montpeller. L’origen és la guerra. Per a nosaltres va significar que la mare i jo vam fugir a Alemanya a través de Sèrbia, Hongria i Croàcia. Vam arribar a Heidelberg el 24 d’agost de 1992. El pare ens havia portat a la frontera sèrbia i havia tornat a Višegrad per quedar-se amb la seva mare. Va venir al cap de sis mesos i va portar una maleta marró, insomni i una cicatriu a la cuixa. Avui encara no li he preguntat per l’origen de la cicatriu.
Vens dels Balcans, has fugit i no parles la llengua del país; aquestes són les teves qualificacions i referències. La mare, politòloga, va acabar en una bugaderia enorme. Va passar cinc anys i mig entre tovalloles calentes. El pare, economista, va anar a parar a la construcció. Eren feliços a Alemanya? Sí, de vegades. I sí, massa poques vegades.
El 1998 van haver de tornar a marxar del país. Per tal d’evitar que els deportessin a Višegrad, on havien fet una neteja ètnica, van emigrar a Florida. Allà van trobar unes feines que no s’haurien atrevit a somiar quan eren a Alemanya. Jugaven al pòquer amb els seus amics americans i feien barbacoes amb els seus amics bosnians. Van estalviar una mica i una vegada es van trobar un caiman a l’estany del jardí.
Actualment viuen la vida de jubilats nord-americans a Croàcia, on es poden quedar un any sempre que hagin passat els tres mesos anteriors en un país que no pertanyi a l’espai Schengen. Unes 47 mil persones van emigrar a Croàcia el 2017. Croàcia és un altre país europeu que fa ulls clucs davant dels problemes migratoris.
La nostra primera llar alemanya era en una zona industrial situada entre les ciutats de Wiesloch i Walldorf, just al costat de la carretera nacional. L’única cosa bona era que com que l’estació del tren estava a prop, podies sortir-ne fàcilment. La nostra casa era l’única a la rodona. Estàvem envoltats de xemeneies de les fàbriques, naus industrials i concessionaris. Heidelberger Druckmaschinen. PENNY-Zentrallager. Car-wash-center SB Waschboxen & Sauger. No sé si ja hi eren totes llavors. Ho he llegit a Google Maps.
A l’edifici hi vivien sis altres famílies de refugiats. Tothom estava en una decepció constant. Per les autoritats, els preus, el fet que només s’encenguessin dos fogons, per ells mateixos. Tothom estava a l’espera de bones notícies i d’una vida millor, viure així no podia ser bo. Haver conservat la vida ja estava prou bé.
Els nens podíem veure la televisió tant com volguéssim. Vèiem lluita lliure i porno suau i ens barallàvem damunt de matalassos vells al pati. Els matalassos no feien bona olor. Portaven els somnis i la pell morta dels seus anteriors propietaris. Bodyslam. Piledriver. Neckbreaker. Per a la majoria, les grans acumulacions d’escombraries eren un gran entreteniment. Amb quina facilitat llençava la gent les seves coses! Em feia molt de fàstic. Però no teníem ni mobles ni diners i, per tant, no teníem elecció. Durant una temporada, vaig dormir al terra com a protesta. Era massa orgullós. El meu lluitador de lluita lliure preferit era (encara ho és avui dia) Undertaker, «l’enterrador».
La mare i jo passàvem hores a la cabina de telèfon de l’estació. Si algú volia trucar, sortíem, la mare es fumava una cigarreta. Intentàvem, sovint sense èxit, localitzar algú —el marit, el pare, el germà, l’àvia. Durant setmanes, no vam obtenir cap resultat, durant setmanes no sabíem si la persona amb qui volíem parlar encara podia parlar.
La mare encara recorda la guia destrossada de la cabina de telèfon, la ferum de suor, el grafit del vidre, un cor negre. No vam poder desxifrar quines eren les dues lletres de dins del cor.
El trasllat a Heidelberg ens va alleujar molt la situació. Vivíem en un bungalou amb la família de la meva tia Lula, la germana de la meva mare. Quan va esclatar la guerra, la meva tia i el seu marit estaven treballant a Alemanya. Quan ens van retenir a l’aeroport de Munic i ens volien enviar per on havíem vingut, tots dos van certificar mitjançant una carta que es farien càrrec de nosaltres econòmicament si era necessari. Només llavors ens van permetre l’entrada. Moltes altres persones no tenien cap certificació.
Vam passar quatre anys sota un mateix sostre.
Després de la guerra, la família de la meva tia va poder tornar a Zavidovići. La ciutat era a la part bosniana de la Federació acabada de crear i casa seva encara era seva i quasi no havia patit cap dany. Van pintar les parets i van refer el jardí. Van criar gallines (la tia) i coloms (l’oncle). A la nostra casa de Višegrad hi vivien persones que no coneixíem. L’àvia va lluitar durant molt de temps perquè ens paguessin un lloguer.
No sé a què es dedica la meva tia avui dia, crec que a res. No m’agrada preguntar-ho. Ja sé què és allò que la fa feliç. Amb seixanta anys, la meva tia balla danses folklòriques i a l’estiu passa uns quants dies a l’Adriàtic. A més, les gallines també la fan força feliç. N’explica coses, les fotografia i puja les imatges a Instagram. Al seu perfil sobretot hi pots veure que a la secció local del partit socialdemòcrata, pel qual gairebé va entrar a l’ajuntament, li agrada fer excursions a la natura (els camarades s’asseuen en un bosc, sobre un pedregar estrany i miren seriosos la càmera). La meva tia fa un pa de pita molt bo i té un riure parrupant com de colom que em fa estar content. La meva tia no es va portar mai malament amb mi. Els seus fills, els meus cosins, tenen uns trenta anys. El més gran és representant d’esportistes a Alemanya i té les espatlles molt amples i