Orígens. Saša Stanišić
por? —pregunta el pare. Per què tothom parla sempre de por?
—I tu? —pregunto.
—Així és la vida —diu el pare. Amb el dors de la mà s’eixuga primer el front i després la boca. Pols i suor. No em puc estar de pensar que és desagradable.
El pare diu: «Poskok. Et salta al coll i t’escup verí als ulls». Em pessiga la galta. Agafa la mà de la mare.
Va ser l’últim cop que els meus pares van ballar abans de la guerra. O l’últim que vaig presenciar. Tampoc els vaig veure ballar a Alemanya.
El pare es va rentar amb la mànega del jardí. Vaig cavar una tomba per a la serp. Encara hi és: poskok. Increïble.
El cruixit del terra de les sales d’estar dels pobles
La carn fumada i el passeig per les ruïnes de la casa dels meus besavis els van fer venir set i ganes de parlar a en Gavrilo i l’àvia. Al camí de tornada van beure aigua del pou antic i començaven les frases dient «Recordes?». La serp a la copa de la servera prenia el sol.
—Recordes com eres la primera vegada que vas venir a casa? La roba, el cabell, tot marró, però les galtes ben vermelles!
L’àvia va assentir, esclar que se’n recordava, el seu moviment de cap no indicava record, sinó reconeixement, no estava sola amb el passat. Devia ser a la dècada dels cinquanta, en Gavrilo era adolescent.
—Vaig venir aquí amb en Pero. Aquell dia, el meu sogre va tornar tard del camp.
—Però en Bogosav no era encara el teu sogre.
—Però jo ja sabia el que volia! Sabia què seria d’en Pero i de mi. —L’àvia va riure.— En Pero era a l’habitació i havia estat llegint. Jo havia ajudat la sogra amb el sopar. El sogre la va cridar però vaig anar-hi jo en comptes d’ella. Em vaig presentar i em va dir que ja s’imaginava qui era. Que no m’esverés. Li volia treure les botes, com és el costum, però no «mentre ho pugui fer tot sol», va dir, «no ho farà ningú per mi». Vaig insistir-hi. I em va deixar fer. Portava mitjons de llana gruixuts.
»Llavors vaig voler tornar a la cuina i ell va dir: Queda’t, explica’m, de quina família ets?
»“Que no li ha dit en Pero?”. Llavors va entrar com si l’haguessin cridat i va abraçar i fer un petó al seu pare, em va agafar la mà. Però el sogre volia continuar parlant amb mi a soles.
»“Vull que m’ho diguis tu”, va dir, i també que en Pero només explica allò que li agradaria sentir ell mateix. “Què n’has après, dels teus?”.
»Sabia que amb aquesta pregunta es referia sobretot a en Pero. En Pero ja havia viscut a Višegrad, havia estudiat a l’escola superior, llegia llibres. No volia saber res ni de la granja ni de les terres. I això que era el fill gran!
»També li vaig explicar al sogre qui eren els meus pares. Agricultors com ell. Blat i blat de moro. Moltes ovelles, quatre vaques, dos cavalls. Li vaig dir que hi havia poques coses que la mare feia amb les mans i la llana que jo no sabés fer també. Que també havia après a llegir i escriure. “I la meva mare també m’ha ensenyat a preparar una bona polenta!”. Llavors vaig anar a la cuina i vaig preparar la polenta. Crec que li va semblar bé que el deixés sol una estona.
»Mai no ens vam enfadar. Estic molt segura que no sabia que has de ser molt sapastre per fer malament la polenta.
En Gavrilo va riure força estona. Segurament perquè sabia que tornaria a parlar de la polenta al final. Ja coneixia la història, què hauria pogut canviar? Avui dia, la memòria de l’àvia és molt il·lusòria, però la polenta continua sent la cirereta del pastís.
Si en Gavrilo ja se sabia la història, a qui l’explicava? A mi? Al propi sogre? Elogia els morts però no els diguis mentides?
Ara els tocava als vius.
L’àvia va preguntar-li a en Gavrilo per la seva filla (que estudiava), per la seva mare (que criticava), pel seu germà. Pel que fa al germà, en Gavrilo es va posar seriós i va assenyalar les muntanyes:
—L’Sretoje alimenta els dracs…
L’àvia va assentir.
—Saps alguna cosa d’en Radenko?
—S’haurà de quedar a la vall. —Signifiqués el que signifiqués, la resposta els va fer mirar al terra.
La Marija, l’Stevo i el cafè ens esperaven al jardí de la casa d’en Gavrilo. A la terrassa, la rentadora estava en marxa i al damunt hi havia un gat mig adormit. A recer i tapat amb cartrons hi havia un Lada groc vell.
—Encara funciona?
—No ho hauria de fer. —En Gavrilo em va pessigar el coll.—Què fas palplantat, ja t’has cansat? Aquí tens, el cafè.
El gust del cafè deia que l’havien torrat a la perfecció i van continuar el repàs. Aquell només venia a Oskoruša a l’estiu. Aquell altre ni tan sols a l’estiu hi venia. Un home que es deia Radoje s’havia venut tot el bestiar després d’haver calculat que els diners li durarien fins que morís. Ara resulta que ha viscut més del que esperava i quasi no arriba a final de mes. A més, troba a faltar el bestiar.
Un home que es deia Ratko es va trencar la cama a les roques fogueres del Vijarac. L’os trencat no es volia curar. Fins que no se’n va fer càrrec una herbolària, la cama no li va millorar. En Ratko no volia revelar què li havia demanat ella a canvi, però ara, cada vegada que pronuncia la lletra E o O, la cara se li transfigura de dolor. Ha esdevingut un home molt enginyós i parla com un senyor refinat perquè ja no diu «porc», sinó «marrà» i en comptes de «menjar» diu «àpat». Ja no va a la cagadora, sinó que defeca al bany.
Sobretot compten els cossos. Qui està molt estropellat o malalt? Ossos, úlceres, pell i sang. Igual que la terra. Com està la terra, com va anar la collita, què fa la pluja?
—Mores —diu en Gavrilo—. Tots planten mores! Només perquè un de la vall fa anys que es va fer d’or.
També en començarien a plantar els Dragulović. La més jove d’aquí, la seva filla petita, l’única nena del poble. A la ciutat no trobaven feina, ara ho intentarien amb les mores a Oskoruša.
Un cop l’àvia i en Gavrilo van haver resolt el passat i el present, va ser l’hora del pastís. La Marija ens va oferir pastís de mores. Ens en vam servir, el vam tastar i el vam elogiar.
En Gavrilo es va posar còmode al sol. L’àvia el va contemplar detalladament. Encara ets viu, deia la mirada d’ella. Encara ets aquí, encara estàs sa. Aquesta dona gran i aquest home gran estaven units per trobades anteriors en aquestes muntanyes i per les mirades que sempre es llançaven l’un a l’altre quan un dels dos no mirava, amb simpatia vergonyosa.
Avui dia, l’àvia a vegades recorda en Gavrilo, a vegades el nom no li diu res. Sobre el seu present s’ha posat un vel del passat. Hi ha cabuda per a les invencions. Em podrien fer servei. La meva àvia és una dona menuda que no morirà mai.
—Aquí mai m’heu rebut malament —va dir-li ella a en Gavrilo.
—Sempre has estat sincera, no ha sigut difícil.
—No sempre, volia el meu Pero. Us he pres el pèl de tant en tant.
Llavors en Gavrilo em va semblar —mentre se sorprenia pel que deia l’àvia— molt més jove que ella. Fins llavors semblava que tots dos haguessin estat assajant el diàleg. De cop i volta ara l’àvia improvisava i trencava el ritu dels records comuns i simultanis.
—Amb què ens has pres el pèl, Kristina? —Es va inclinar.
—Això no se li pregunta a una senyora. —L’àvia es mereixia haver-se fet d’or!
En Gavrilo va assentir, semblava satisfet amb la resposta, que no n’era cap.
—No