Orígens. Saša Stanišić
les ovelles no haguessin après res —va afegir en Gavrilo—. Les ovelles feien tot el que ell volia que fessin.
—Una sabia obrir portes —va dir la Marija.
—Una altra avisava del perill —va dir en Gavrilo.
—Tres van aprendre a treure aigua del pou.
—En una ocasió, una va topar amb en Cigo, el gos del meu germà Sretoje, una bèstia sensible, i l’ovella li va calmar la ràbia llepant-li el musell mentre bordava. Mai ningú no havia vist res semblant.
—Mai ningú —va assenyalar la Marija.
—Avui encara hi són. Tot i que moltes no, per qüestions de l’edat. Però sí el ramat! El ramat encara hi és. El nostre Miki va ensenyar-los a sobreviure! El matí del dia en què el seu cor va saldar l’últim deute, va deixar les ovelles lliures, que van formar un comboi com soldats o formigues o què sé jo, en direcció al bosc del Vijarac. —En Gavrilo es va treure la gorra.
—I en Miki es va ajeure i ens va deixar.
—Espero que el seu taüt es mantingui tancat —va dir l’àvia.
—Espero que l’erosió no afecti el cementiri —va dir la Marija.
—Les ovelles —va dir en Gavrilo— recorren lliurement tot el país. Es multipliquen! Les ovelles prosperen, Saša! Avancen! El ramat d’en Miki ens sobreviurà. Així de bé s’han organitzat. Tot el país aniria molt millor sota el mandat d’aquestes ovelles que no pas sota el d’aquesta colla de criminals! No faig broma. I tot perquè algú parlava la seva llengua. En Miki.
—Espero que la terra li sigui lleu —vaig sospirar.
—Quatre mesos sense patir cap derrota —va dir la Marija i va fer el signe de la creu mirant el Vijarac.
Vaig mirar el cim. El sol cremava les roques, que eren d’un blanc enlluernador, un far en un mar de turons.
—I estic emparentat amb en Miki —vaig dir, com si volgués donar més pes al que vindria tot seguit.
Els signes diacrítics als noms
Portem un signe diacrític al nostre nom. Una persona a qui jo li agradava deia que el meu duia un «ornament». A Alemanya, el meu nom sovint m’ha semblat més aviat un obstacle. Els funcionaris i els propietaris dels pisos feien cara d’escepticisme, i el meu control de passaports a les fronteres durava més que el de la Petra, que passava abans, i el de l’Ingo, que passava després.
Al meu passaport, a més, hi deia que la meva estada a Alemanya de dotze semestres només estava autoritzada per estudiar. Per això, els guàrdies fronterers més escrupulosos em preguntaven quines assignatures feia. Ho deia als meus papers, però ho preguntaven igualment. Era una prova, si t’equivocaves en la resposta perquè no sabies quines assignatures feies, podia ser que el visat fos una falsificació.
A l’aeroport de Frankfurt, abans d’un viatge als Estats Units, on se suposava que havia de començar a treballar com a lector d’alemany, un oficial de la frontera va passar-se tanta estona amb el meu passaport que la cua que es va fer darrere meu aviat va arribar fins a la sortida d’emergència. En algun moment, el funcionari, com si se n’acabés d’adonar, va cridar: «Tu. Estudies, eh. Què! Estudies, doncs?». Ho va dir cridant. Va fer èmfasi en cada paraula, com si cadascuna fos la més important.
—Filologia Eslava! —vaig dir amb el mateix volum.
La resposta va provocar un gest d’aprovació.
—Estic segur que fas moltes mates —va dir. Va seguir fullejant el document i va afegir:— Què hi has fet! A Tunísia!
—Tot! Tot inclòs! I jo! Sobretot! Emocionat! Pel bufet!
Portar un nom exòtic em podria haver estat igual, al cap i a la fi jo mateix tenia a vegades dificultats per classificar els noms alemanys sense prejudicis. Una vegada, mentre parlava sobre una parella que no coneixia, vaig preguntar qui dels dos era la dona, Hauke o Sigrid. I va resultar que totes dues! Culpable, jo també.
No obstant, si has visitat vint pisos per llogar i en cap has acabat entre els candidats seleccionats, Saša pot convertir-se en Sascha. La primera vegada no va funcionar, però és que en aquella ocasió va ser per la professió («A casa nostra només hi viuen metges, advocats, arquitectes i un filòleg de clàssiques, del qual no aconseguim desfer-nos-en»). Llavors vaig rebre un premi literari i va semblar que durant el mig any següent guanyava força calers. De cop i volta, ni el nom ni la professió eren un obstacle.
Abans d’haver vist el cementiri d’Oskoruša, no em preocupava l’origen de la meva família. Els meus avis simplement eren allà. Un d’ells encara era viu, l’altre, no. Un era un pescador alegre, l’altre un comunista fantasiós en vida.
Sabia poques coses sobre el passat de les meves àvies, eren part natural del meu present. Em tractaven bé i estaven plenes de vida. A vegades una mica inquietants amb els fesols. Encara ens quedava, això esperava, temps per conèixer-nos bé.
Els llocs tampoc estaven sobrecarregats de sentiments de pertinença. Višegrad era la història de la mare, d’un hospital sota la pluja, era córrer pels carrers jugant a lladres i serenos, era la suavitat de les agulles de pi entre els dits, era l’escala de casa de l’àvia plena d’infinitat d’olors, era lliscar dalt d’un trineu, era l’escola, era la guerra, era el passat.
Heidelberg era fugir i tornar a començar, era la precarietat i la pubertat, el primer control policial i el primer amor, mobles tronats i estudis universitaris. En algun moment també va ser la tossuda seguretat en mi mateix que cridava: perquè puc!
Llavors vaig llegir el meu cognom cada dues làpides del cementiri d’Oskoruša. I em vaig sentir més proper a tot allò que tenia a veure amb els orígens, als meus parents desconeguts i als meus llocs coneguts. A allò que havia passat a la suposadament familiar Višegrad, i a allò que havia guanyat a la inicialment estrangera Heidelberg.
A Oskoruša simplement havia estat un turista amb bermudes. Un turista que bevia aiguardent sota l’arbret fruiter genealògic dels seus avantpassats. Un turista a qui li va semblar que el paisatge era increïblement bonic, i les ruïnes, indescriptibles. Quin tipus de gent era, la meva gent? També els que encara vivien, com l’àvia, que estava al meu costat i tenia el cabell rinxolat i lila, va dir: «A Oskoruša només hi veig primavera». Per què ho va dir? No va ser fins molt més endavant que vaig saber que l’àvia només era amb l’avi en aquestes muntanyes a la primavera. Fins i tot el nostre viatge va ser en ple abril.
Després de visitar el cementiri, vaig pensar una cosa dement i irrellevant, que era que jo era l’últim Stanišić home. Per acabar en punt mort, no hauria de tenir fills. Em vaig començar a ocupar del meu origen, però no va durar gaire. Semblava que m’agafava a destemps, en un moment de destructivitat, parlar del meu o del nostre origen en un moment en què l’ascendència i el lloc de naixement tornaven a convertir-se en trets distintius, restablien fronteres i els anomenats interessos nacionals emergien del pantà drenat dels estats petits. En un moment en què l’exclusió havia esdevingut programàtica i es podia tornar a escollir.
A la majoria dels textos que vaig escriure després d’Oskoruša tracto explícitament d’alguna manera sobre persones i llocs i sobre què significa per a aquestes persones haver nascut en aquest lloc concret. I també sobre què representa no poder o no voler viure-hi. Què reps i què tens assegurat segons la teva ascendència o descendència? I també, què et queda dels teus avantpassats? Vaig escriure sobre tot això, sobre Brandenburg, sobre Bòsnia, la situació geogràfica no era tan important, l’estrès identitari no hi entén, de latituds. Vaig escriure sobre racisme, violència i fugida. Quasi ja no queda cap dels meus personatges. Alguns arriben allà on volien anar des d’un bon començament. Molt pocs són persones sedentàries i felices. Fugen d’alguna cosa que de vegades és més o menys existencial. Estar de camí de vegades és una càrrega i de vegades un regal.
No solen parlar de la seva terra. Quan ho fan,