Quan tot ens semblava possible. Isidre Molas
a la primavera de 1960, doncs, ja començava a estar involucrat en diverses organitzacions, la política m’interessava cada cop més, era un jove de fortes inquietuds i, precisament per això, vaig ingressar a la Nova Esquerra Universitària, que era el sector universitari de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADP). No va ser una afiliació formal: asseguts a terra sobre la gespa de l’entrada a la facultat de Dret, parlant de tot i de res, sota un solet que resultava agradable, Manel Garriga, que portava la veu cantant, Maite Baiges i Jesús Méndez em van empènyer a entrar-hi.
Es tractava d’incorporar-se en un partit a través de la seva secció universitària. Aquesta no era una qüestió menor, perquè alguns membres de la NEU, justament, n’havien sortit per tal d’anar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), com era el cas de Xavier Folch; però d’altres, en canvi, afirmaven que l’objectiu era fer una organització només d’estudiants d’esquerra sense vinculacions amb cap partit. De fet, en el meu cas, si només volia continuar fent vida política i sindical universitària, no em calia ingressar enlloc; era justament allò que ja feia i me’n sortia prou. Però ara em semblava que el vestit m’anava estret i que el fet d’integrar-me en un partit clandestí seria una forma de definir-me també com a persona madura.
Acabar amb el franquisme i enterrar la Guerra Civil eren dos objectius de primera necessitat; fer el socialisme era indispensable per construir un món més just. Hi havia qui tenia admiració pels comunistes i podia tenir problemes a l’hora de fer la tria, però aquest no era el meu cas: jo no volia entrar al Partit, jo volia entrar a un partit sense majúscula, sense heterodòxies, que no generés dissidents. Potser era una mica llibertari, o potser poumista o potser no creia que la pàtria del socialisme fos la Unió Soviètica, ni que l’Hongria envaïda el 1956 o l’Alemanya comunista fossin exemple de res. Potser és que mai no he tingut gaire fe. Tant per tant, preferia aquells que ara ja no pretenien convertir-me, sinó que anaven buscant marxistes per poder dialogar-hi.
En els inicis de la NEU i l’ADP tot va ser singular. En la primera reunió a la qual vaig assistir, José Ignacio Urenda ens va donar la benvinguda a Pasqual Maragall i a mi, perquè tots dos acabàvem d’incorporar-nos-hi per separat. La sorpresa va ser descobrir que l’organització universitària havia quedat buida: només hi havia en Rafel Pujol, com a veterà, en Pasqual Maragall i jo. Vam quedar que Pujol aniria al Comitè de Coordinació Universitària, que era un comitè de relacions amb els altres partits, el PSUC i l’MSC (Moviment Socialista de Catalunya) i nosaltres dos havíem d’armar novament la NEU des de baix. Urenda ens ho va dir en un bar de la Gran Via entre Aribau i Muntaner, a sobre d’un local de billars, mentre anava fumant i traient el fum al mateix temps pel nas i per la boca. Tots els altres estaven a punt d’acabar la carrera al juny: o n’havien sortit o havien passat a actuar fora de la universitat. Dit en plata, començaríem de zero. «Mare de Déu, on t’has posat», vaig pensar. «Si no hi ha ningú.»
L’altra sorpresa que em vaig endur i que em va costar més de pair va ser el caràcter singular que el partit tenia: la desorganització. L’absència de claredat, d’estabilitat i de tasques concretes i qui havia de fer-les. En part, era a causa d’una voluntat expressa d’articular una estructura que en podríem dir flexible, amb una autoexigència de disciplina voluntària, sense que hi hagués ordres o iniciatives, i en part, també, per la falta de capacitat per generar una maquinària eficient. He de confessar que això tenia aspectes positius: fomentava la iniciativa personal i, quan deies que una iniciativa no havia sortit bé, ningú no t’intentava convèncer del contrari.
Aprofitant el feeling entre nosaltres tres, doncs, i coberta la parcel·la més complexa per als qui acabàvem d’entrar, que era la de les relacions amb els altres partits, Maragall i jo ens vam aplicar a iniciar una via de creixement que portés amb constància a una activitat de participació en els treballs en cada facultat. Si la memòria no em falla, vam refer —o fer— l’organització a Econòmiques, Dret, Enginyers, Lletres i Medicina, i vam aconseguir una presència notable en el districte: ja fos en les publicacions, en el SUT, en la revista o en el consell. De seguida vam arribar als cinquanta i les cèl·lules van passar a ser de facultat. Tot això traspuava un èxit. La dificultat era imaginar coses possibles per fer i que algú tingués la iniciativa d’intentar fer-les i fer propostes que fossin aportacions de tots. La veritat, però, és que, a diferència dels primers anys de carrera, ara havia augmentat l’afiliació als partits, i en les propostes sempre s’aconseguia alguna col·laboració. Potser ja hi havia menys por.
Francesc Casares
Era estudiant quan vaig conèixer Francesc Casares; primer de sentir-ne a parlar, perquè era un dels dos advocats «laboralistes» que tenien una clientela només de treballadors, i després personalment. El primer advocat laboralista de Barcelona va ser Antoni Cuenca Puigdellívol, d’arrel catòlica i anarquista d’idees; l’altre era Francesc Casares, que pertanyia a l’àmbit socialista i que el 1958 havia estat detingut amb Joan Reventós com a integrant del Moviment Socialista de Catalunya. Tots dos tenien un despatx a Barcelona i un altre en un poble industrial proper: el primer, a Vilanova i la Geltrú; i Casares, a Sabadell.
El primer tast de la professió d’advocat, doncs, el vaig tenir quan vaig entrar a treballar amb ell com a passant —encara que ell no admetia que em diguessin passant, sinó col·laborador— la tardor de 1960, i va ser ell qui em va despertar l’interès pel dret. Era una figura singular que em va influir fondament, malgrat que no me n’adonés fins més tard. Havia nascut a Tarragona el 22 de desembre de 1927, era fill de mestres i el 1931 els pares aconseguiren el trasllat a l’Escola Baixeres de Barcelona, per participar així en l’empenta pedagògica que s’havia generat a la ciutat. Ell ja no se’n va moure; sempre va ser un barceloní i un devot dels valors de ciutadania del Noucentisme que impregnà l’obra pedagògica de l’etapa republicana.
La feina més rellevant i interessant que feia amb ell consistia a acompanyar-lo els dissabtes a la tarda a Sabadell, que era quan rebia els clients. Havent dinat, preníem el mateix tren a l’estació de Provença. Quan arribàvem a la casa, ja hi havia gent que feia cua a l’escala. Tenia un rebedor amb cadires, un despatx espartà d’advocat i al costat una saleta que vaig passar a ocupar jo. No hi recordo decoracions ni frivolitats de cap mena, les cadires eren poc sòlides i les taules nues exhibien un flexo, perquè, amb la claror que feia el llum del sostre, no s’hi podia llegir bé. Allí, en aquella saleta del costat del despatx, jo atenia els clients que m’adreçava perquè volia que prengués nota de totes les circumstàncies, dels fets i de les reclamacions que feien, o de les gestions que calia fer davant l’Administració, de les quals jo seria l’encarregat.
Així vaig entrar en aquell despatx, dotat de les seves pròpies tradicions, on el passant era anomenat col·laborador per l’advocat i cuñado pels clients, en record del seu primer col·laborador, que havia estat un cunyat de Casares. Vaig descobrir que els clients venien amb coneixement de causa, molts sabien els articles de les lleis i dels reglaments que els afectaven, o formulaven amb precisió el dubte que volien resoldre. Era una espècie d’examen oral per sorpresa que es feia al col·laborador. Allí vaig aprendre les dificultats de concretar el que calia demanar per tal d’obtenir el que se cercava. Vaig descobrir que ordenar totes les dades dels problemes del client era indispensable per trobar-hi una solució; i que era tan important com interpretar els documents o els papers doblegats que portaven i et deixaven veure. La lluita jurídica en la defensa dels drets dels treballadors no tenia l’èpica de la lluita de masses per l’obtenció dels drets, però aconseguir-ne l’eficàcia o l’exercici era un aspecte fonamental en la lluita obrera.
El record més persistent que conservo d’aquest temps són els viatges en tren amb Francesc Casares: es mostrava convençut i enamorat de la seva feina, i estava sempre disposat a relativitzar la ingenuïtat de les meves exaltacions adolescents amarades d’idealització de la classe obrera. Ell creia que ser més d’esquerres no consistia a dir-la més grossa, sinó a estar disposat a sacrificar-ho tot per assolir un avenç encara que fos minso. No s’enfadava amb els meus esplais esquerrans, sinó que raonava i evidenciava una fermesa tal en la seva concepció del socialisme