Quan tot ens semblava possible. Isidre Molas
mai nerviós, tot aplicant sense estridències la seva moral estricta de compromís personal amb la justícia, amb Catalunya, i amb la democràcia: amb el socialisme. El recordo amb aquelles fines ulleres, que reposaven sobre unes orelles molsudes, i armat amb aquell mig somriure i la veu prima, afectuós, polit, educat, dialogant; era llest, discret i estava dotat de sentit de l’humor. Era com un retrat del ciutadà noucentista, compromès amb la professió i un practicant dels principis de la moral laica. Era respectat per tothom pel seu sentit de l’honradesa, del joc net i de la paraula donada.
Era capaç de defensar alhora la continuïtat d’una trajectòria i l’actitud de renovació, de sentir les deficiències existents i de saber defensar el canvi. Més endavant, un grup d’estudiants universitaris de l’Autònoma se m’adreçaren perquè volien trobar el partit socialista, i els vaig preguntar: «Quin?». No se’n sabien avenir, que hi hagués tants retalls dispersos sense cosir. És per això que els vaig recomanar que anessin a veure Francesc Casares, perquè estava segur que, després de conèixer-los i de sentir-los parlar, hi coincidiria i participaria de la frescor i del desig d’impulsar un procés de retrobament dels socialistes en la fundació d’un únic partit; seria el punt de connexió amb el Moviment Socialista de Catalunya. La reunió posterior de Daniel Font, Artur Isern i Antoni Puigverd amb ell i després amb Raimon Obiols van ser determinants per crear la Convergència Socialista de Catalunya (CSC) en el propòsit de renovar les propostes socialistes i de donar un impuls decisiu en el camí de fundar el partit de tots els socialistes de Catalunya. Amb Casares coincidiria així en la Convergència Socialista, després en el Partit Socialista de Catalunya(Congrés), i més endavant en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya. Era un home d’unitat sense haver de renunciar a res. I així va participar activament en la vida pública i va ser diputat del Parlament de Catalunya el 1980. El servei a unes idees el portà a deixar en un segon terme l’actuació des del despatx d’advocat. Com que tot alhora no es pot fer, quan hagué complert l’etapa de consolidació de la Generalitat deixà l’activitat i el càrrec d’elecció per tornar a la seva feina artesanal d’advocat.
Però res no impedí que continués defensant els seus criteris polítics i així vaig coincidir amb ell en la defensa del «no» en el referèndum de l’OTAN. Després, la coherència el portà a acceptar la petició de liderar el grup de l’Esquerra Socialista en el si del PSC. Francesc Casares estigué sempre compromès amb la lluita per la justícia social, per Catalunya, per la llibertat i per la democràcia. El seu compromís amb la lluita dels treballadors era un compromís personal i laboral, total, i suposava també el compromís amb un instrument, el partit. En tot cas, per a Casares, construir una nova terra combinava i exigia el respecte a la llibertat personal i l’aplicació del dret pels poders democràtics, que és l’única garantia de la llibertat i l’avenç a través de passos concrets. Posava sempre els ideals al davant, però també la lucidesa, sabia que calia arribar a acords i consensos per canviar la societat pas a pas. Només aquells que tenen molt arrelats els ideals són capaços de no cercar mai cap càrrec i de no defugir cap responsabilitat. El compromís personal des del rigor, la discreció i l’honestedat, des de la competència professional i la generositat humana, han fet de Francesc Casares una figura central de la Catalunya contemporània. I per a mi un exemple personal.
El moviment del Frente de Liberación Popular (FLP)
L’organització de l’ADP era petita però singular, tant com la del Frente de Liberación Popular (FLP) durant la fase de gestació i la primera etapa. Més que singular, era sobretot sorprenent, perquè aquells que el constituïren participaven d’allò que en podríem anomenar l’esperit de no-organització de l’FLP inicial, que va sorgir gràcies a Manuel Lizcano i Julio Cerón, i que després va ser àmpliament compartit per tots els altres. Els nuclis catalans que formaren l’ADP compartien el tarannà i el sentiment democràtic i socialista de l’FLP, era una fase en què persones dotades d’un mateix sentiment havien de trobar també un denominador polític comú a través de diàleg i més diàleg. S’havien d’acostumar a posar en comú reflexions i experiències, així com les iniciatives i les vivències que cadascú podia aportar. En altres paraules: identificar, compartir i homogeneïtzar el substrat comú del personal. Uns anys després, d’aquesta forma de treball en dirien «estil kumbaià». Primer era divertit, després cansava per la manca de resultats.
El camí d’aquest grup va començar l’octubre de 1954 amb unes reunions fetes a Madrid alguns diumenges a la tarda, al menjador de la casa de Manuel Lizcano, amb un grup de joves militants catòlics seglars i alguns sacerdots. S’hi parlava de tot: d’espiritualitat, de política, de classe obrera, de llibres, del testimoni dels cristians, de les exigències de la fe. Lizcano era un militant i un activista d’Acció Catòlica lligat al medi obrer i a Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC). Hi assistien estudiants i preparadors d’oposicions que vivien en col·legis universitaris i que participaven en moviments especialitzats d’Acció Catòlica, entre ells Julio Cerón. Així, Lizcano i Cerón coincidien en el fet de sentir-se en oposició radical al nacionalcatolicisme i en voler impulsar un dinamisme social que fos fidel a la prèdica de Jesucrist, d’acord amb els corrents renovadors del cristianisme que havien sorgit a França. El resultat és que aquestes trobades reunien un grup de persones actives i disposades a intercanviar idees, coneixements i actuacions, un grup format per un aiguabarreig de sectors amb un catolicisme viscut d’una manera intensa, fossin moguts per l’atracció de Pax Christi i de l’ecumenisme, fossin atrets per l’estil de la revista El Ciervo, que era en vies de desenganxar-se de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes. N’hi havia de més missaires que altres, però també n’hi havia alguns que havien deixat enrere l’atracció del falangisme per situar-se en una actitud esquerrana, que podria connectar amb l’estil de les revistes com Índice o amb l’esperit sindicalista de l’«implantaremos por pelotas el Estado sindical». Els dos tons de voler tornar a les essències van existir en l’Espanya dels vencedors, per bé que a cada lloc adoptaven vies i modalitats diverses. Estaven molt lluny els uns dels altres i a vegades s’estimaven poc. Les evolucions van tenir ritmes i vies diferents entre els qui participaven del poder polític o eclesiàstic. A Madrid és on potser estaven més distants i més propers alhora els uns dels altres. Allí, Dionisio Ridruejo edificà sobre aquesta base un partit socialdemòcrata, el Partido Social de Acción Democrática.
A la tardor de 1954, a Catalunya va arribar a haver-hi unes jornades de diàleg a la Garriga de persones vinculades als marges de dos mons —Laye i El Ciervo— que, vist amb perspectiva, podien definir-se com el món dels catòlics i el món dels laics. Tenien en comú el fet de pertànyer a una mateixa franja d’edat, ser cadells del franquisme i formar part d’una societat asfixiant, retrògrada i bastant quica. Com tothom sap, les generacions no existeixen, però resulta que n’hi ha, i una de nova començava a treure el caparró. La reunió només va servir per reconèixer-se i tenir el plaer de debatre, però era un anunci. Aquesta reacció contra el nacionalcatolicisme impregnà una generació diversa, que era liderada per religiosos i seglars sempre sota una certa protecció d’alguns sacerdots o monjos i també amb una certa oposició dels prelats. Qui primer nota aquesta mena de degradació i és sensible a no admetre la intolerància són els homes d’idees, més ben dit, de creences, en especial els joves.
Les sessions de Madrid constitueixen l’inici del llarg procés de creació de l’FLP, en són la prehistòria. Reunien personal de dos tons o varietats, en aquest cas entre els més propers als sindicats i als obrers i els més interessats en la política i les oposicions per formar part d’algun cos de funcionaris. La complexitat s’ampliava amb la varietat de matisos, però també a causa de la presència de gent de fora de Madrid que responia als microclimes locals, sempre que tinguessin prou empenta per pujar a un tren i anar a Madrid a una reunió a veure què hi passava. El conjunt era una barreja de socialisme cristià —o cristianisme social—, de desig de donar testimoni personal del missatge de Crist i de simpatia als moviments d’alliberament social i nacional, després al castrisme, tenyida d’un marxisme genèric clarament no estalinista, d’un socialisme democràtic per bé que crític amb la socialdemocràcia. Al seu voltant, em sembla que ningú no podria dir si a dins o a fora, hi havia alguns