Venècia Responsable. Jordi Bastart Cassè
ambient ple de malenconia. Les seves múltiples cares han seduït molts autors de tots els temps i, si els palaus són símbol de grandesa, els esvorancs i les humitats reflecteixen la deterioració arquitectònica i humana.
Als segles XIII, XIV i XV, Dante Alighieri, Petrarca i Erasme de Rotterdam ja havien inclòs alguns aspectes de Venècia en els seus relats literaris. A la fi del segle XVI, William Shakespeare retrata a El mercader de Venècia la societat de l’època i, al final, acaba imposant la raó per sobre de l’orgull i el mercadeig. Otel·lo s’inspira en un personatge que havia viscut al Campo de Santa Margherita.
Els segles XVIII i XIX són prolífics en obres dedicades a Venècia. A Història de la meva vida, de Giacomo Casanova, les comèdies de Carlo Goldoni i les obres teatrals de Carlo Gozzi es retrata una ciutat diferent, de costums liberals i situacions anecdòtiques. Wolfgang Goethe, en el seu Viatge a Itàlia (1786-1788), comentava que aquesta ciutat no podia comparar-se a cap altra. Lord Byron va viure un parell d’anys en un palauet del Canal Grande; després escriuria Childe Harold’s Pilgrimage (1812-1818) i The two Foscari (1821). Francisco Martínez de la Rosa, en La conjuración de Venecia (1830), recreava la ciutat del segle XIV. Charles Dickens escrivia Imatges d’Itàlia (1846) i s’entusiasmava amb Venècia dient que aquesta ciutat «superava la capacitat imaginativa del més fantàstic somiador». Henry James, en Italian Hours (1872-1909), la considerava com una atracció turística molt explotada; en canvi en Les pedres de Venècia (1849), de John Ruskin, aquest escriptor anglès en ressaltava la bellesa arquitectònica.
Durant el segle XX diversos escriptors segueixen trobant a Venècia un teló de fons per a les seves obres. Thomas Mann, en la seva Mort a Venècia (1912), converteix el jove Tadzio en una bellesa inassolible de la qual queda enamorat l’escriptor Aschenbach. Jan Morris, escriptora britànica que va néixer home, va dedicar a Venècia un dels seus llibres de viatges. Michael Dibdin en Dead Lagoon (1994), Juan Manuel Prada en La tempestad (1997) i Donna Leon en Mort a La Fenice (1992) i Acqua Alta (1996), situen les seves històries novel·lesques a la ciutat dels canals.
Venècia en el cinema
Venècia és una ciutat que està molt lligada al setè art, ja sigui perquè serveix de decorat per a moltes pel·lícules o per la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica di Venezia, que se celebra des de 1932 i en el qual es lliura el cobejat Lleó d’Or.
El 1935 Mark Sandrich hi roda la seva famosa comèdia musical Top Hat (El barret de copa), amb Fred Astaire i Ginger Rogers. Els anys cinquanta van ser testimonis del naixement de pel·lícules com A night in Venice, de Georg Wildhagen, i Ombra sul Canal Grande (Ombres sobre el Gran Canal), de Glauco Pellegrini. Però l’esplendor cinematogràfica de la dècada es produeix el 1954. És l’any de la primera de les dues obres mestres de Luchino Visconti, Senso, adaptació al cinema de la novel·la de Camillo Boto, mentre que Renato Castellani roda la història de Romeu i Julieta, en la qual els palaus de Venècia substitueixen els de Verona (aquesta pel·lícula li va valer un Lleó d’Or). En aquest mateix any, l’anglès David Lean uneix les estrelles Rossano Brazzi i Katharine Hepburn en Bogeries d’estiu i el 1959 Alberto Sordi interpreta un gondoler en una comèdia de Dino Risi titulada Venezia, la luna e tu, la cançó de la qual, del mateix títol, es va fer famosa a tot Itàlia.
Ponte di Rialto.
Els anys 1970 i 1980 també van ser prolífics pel que fa a filmografia. Joseph Losey filma Eva (1962), protagonitzada per Jeanne Moreau, Stanley Baker i Virna Lisi. El 1970 Enrico Maria Salern roda Anonimo veneziano, una commovedora història d’amor els protagonistes de la qual van ser Florinda Bolkan i Tony Musante, amb una banda sonora que es va fer molt famosa. En el mateix any, Luchino Visconti dirigeix Mort a Venècia, la seva segona obra mestra, inspirada en la famosa novel·la de Thomas Mann i ambientada principalment al Lido. El 1973, Amenaça a l’ombra, de Nicolas Roeg, situa a Venècia la història d’una parella que intenta superar la mort de la seva filla restaurant una església. El 1976 és Federico Fellini qui assalta la ciutat amb el seu cèlebre Casanova i, aquest mateix any, Dino Risi decideix situar-hi l’acció de la pel·lícula Anima persa, basada en la novel·la de l’escriptor italià Giovanni Arpino, amb Vittorio Gassman i Catherine Deneuve com a protagonistes. El 1979 Joseph Losey torna als voltants de Venècia per rodar a les vil·les pal·ladianes una versió cinematogràfica de l’obra mestra de Mozart, Don Giovanni. I, no podia ser menys, l’agent 007 –aquesta vegada protagonitzat per Roger Moore– també havia de volar pels canals en el film Moonraker (1979).
Antonioni roda el 1982 Identificazione di una dona i aquest mateix any es filma una sèrie per a la televisió que té com a protagonista Marco Polo, que és encarnat per Ken Marshall. El 1986 l’explosiva Laura Antonelli és la protagonista de La venexiana, de Mauro Bolognini, en la qual es recrea la ciutat del segle XVI. Indiana Jones i l’última croada (1988), interpretada per Harrison Ford, transforma l’església de San Barnaba en centre de la seva acció.
La vida de Dora Carrington i Litton Strachey va ser portada al cinema el 1995 per Christopher Hampton en Carrington, que utilitzava Venècia com a teló de fons. Woody Allen, en la seva sèrie de pel·lícules sobre ciutats, va incloure Venècia amb el títol Tothom diu I love you (1996). En Les ales del colom (1997), de Iain Softley, s’ordeix un pla amorós entre góndoles, palaus i canals. Pane e tulipani (2000), de Silvio Soldoni, recrea una ciutat sense turistes, un fet realment insòlit. El mercader de Venècia, de Michael Radford, inspirada en la novel·la de William Shakespeare, s’estrena el 2004 en la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica di Venezia, amb l’enfrontament estel·lar entre Al Pacino i Jeremy Irons. Finalment, Io sono Li (2011), d’Andrea Segre, aprofundeix en la relació entre dues persones de cultures allunyades (xinesa i eslava) que es troben a l’illa de Chioggia, situada a la llacuna de Venècia.
En els seus orígens, Venècia no era més que un conjunt d’illes que emergien en un terreny pantanós. Fins aquí van arribar un grup de refugiats del Vèneto al segle IV fugint de les invasions dels pobles germànics que procedien del nord d’Europa. Pot semblar difícil que algú escollís aquest lloc tan incòmode i insalubre per viure però la gent va trobar-hi un refugi segur, amb Torcello com a primera illa que va ser poblada i on es va aixecar el primer temple.
D’aquesta manera es van anar ocupant les diferents illes de la llacuna, fins a la fundació de Venècia que, com a tal, se situa el 25 d’abril del 421, dia de sant Marc. Aviat es van començar a organitzar els primers ciutadans, que l’any 697 triarien el primer dux, Paoluccio Anafesto, de la que més tard es convertiria en República de Venècia.
Palacio Ducal.
Història
En els més de mil anys de vida, la república veneciana va estendre el seu poder per bona part del Mediterrani oriental i el nord-est d’Itàlia. Quan l’any 828 es produeix el segrest del cos de sant Marc per entronitzar-lo com a patró de Venècia (vegeu pàgina 32) el poder d’aquesta república ja era manifest. Es basava en dos conceptes: l’emmagatzematge de la sal per al seu intercanvi per espècies i teixits portats d’Orient i la protecció de les rutes comercials amb una temible flota i amb ports fortificats en llocs estratègics del Mediterrani. Aquestes circumstàncies venien remarcades pel fet de posseir un territori continental molt petit, la qual cosa feia imprescindible desenvolupar una gran flota per expandir-se pel mar. Als venecians precisament se’ls atribueix el gran desenvolupament de les tècniques de navegació i de construcció d’embarcacions amb un Arsenale d’on van sortir milers de vaixells i on van arribar a treballar més de 15.000 persones.
Monumento all’Olocausto, Campo del Ghetto Nuovo.
Com a fets assenyalats destaquen la victòria, l’any 1381, a la batalla de Chioggia contra els genovesos, que confirmaria la supremacia veneciana al Mediterrani; la victòria sobre els turcs a la batalla de Lepant el 1571 i la invasió