Semiidèntics. Muriel Villanueva
Si et travesse amb la mà, el toque.
«Estic ací, jo també, ací per a tu», li responc.
Miquel
No hi hauria anat mai, a veure un espectacle de dansa pura mariconada si no m’hi hagués convidat la Rut. (Li calculo poc més de cinquanta anys, així que me’n treu uns dotze o tretze, però està boníssima i em cau bé. De tota manera tothom sap que la Rut és bollera, encara que ella vagi dient que passa de les etiquetes i que només és una ànima lliure, així que amb ella no sucaré.)
Ha estat a la sala de reunions, mentre esperàvem els equips respectius, un a cada punta de la taula, jo ja assegut, ella encara dreta barallant-se amb el projector. Miquel, què fas aquest vespre, tinc dues entrades per veure la Jove Companyia de Dansa de València i m’ha fallat l’acompanyant. Sensacional. Una excusa com qualsevol altra, però he dit que okey sense rumiar-m’ho un segon. Abans d’això no havíem parlat mai gaire, més enllà de l’ascensor i dels sopars d’empresa, perquè els nostres departaments fan tasques poc interdependents (bé, o són interdependents o no ho són, no es pot ser poc interdependents; això és: els nostres departaments fan tasques radicalment aïllades, probablement per això podem anar junts al teatre o al que sigui, dos caps de departaments interdependents no podrien anar mai de farra junts). Jo tenia claríssim que això d’avui acabaria en farra. Si no, per què hauria de xupar-me jo un xou de floretes i marietes de més de dues hores, eh?
Ens hem trobat a la porta del teatre. Ella ha baixat del taxi i jo, que soc un gentleman, m’hi he acostat amb el paraigua. Dos petons a les galtes. La Rut feia olor de perfum car. Gràcies, Miquel. Hem entrat del bracet per la porta daurada, deixant la pluja de les soles de les sabates a la catifa vermella, com un matrimoni de llarg recorregut (però d’aquells que encara follen (i follen bé)).
La sala, de les poques de Barcelona que no coneixia, no era immensa però tenia estil: seients de vellut amb braços de fusta tallada, llums d’aranya amb diamantets. Estava a parir. Teníem dues butaques estupendes, en una llotja de la primera planta, amb visió lateral, però molt a prop de l’escenari. La Rut estava impressionant (sensacional), vestit negre amb l’esquena descoberta, sabates de taló, cabellera castanya deixada anar, ben allisada, brillant. Jo intentava semblar a l’altura amb un trajo beix i una camisa gris perla, sense corbata. Abans de sortir de casa, m’havia repassat la barba i els cabells amb la màquina, al dos, com sempre. (Quan ella no mirava, em treia la suor de la calba amb un mocador que portava a la butxaca interior i corria a amagar-lo de nou.)
S’ha obert el teló i tothom ha callat. Llavors ha començat a sonar una música pretesament original, una bajanada electrònica, i un sol llum zenital ha il·luminat el centre de l’escenari. En aquell moment ha aparegut ell, sota la llum, vestit d’un blanc arrapat. De primeres no me n’he adonat. El seu moviment era hipnòtic, i només en veia el conjunt. Al cap de poc, però, quan ja n’havien sortit un parell més i tot l’escenari s’havia il·luminat, he pillat que no tenia l’avantbraç esquerre. El primer que m’he preguntat és per què no se n’havia posat un d’ortopèdic si havia de sortir a lluir-se davant de tanta gent. Entre aquesta pregunta i la següent, m’ha passat pel cap el meu germà Pol, no el seu nom ni el seu record ni el dolor per tot, sinó la imatge de la seva boca deformada. I el segon que m’he preguntat ha estat quina edat devia tenir el ballarí aquest, i si no tindria aproximadament l’edat del fill que vaig perdre; el fill que vaig perdre i que no tenia avantbraç esquerre. (He hagut de treure el mocador i assecar-me la calba, la cara i el coll.) Després m’ha passat pel cap la possibilitat boja que la meva pobra ex, tan ordinària ella, m’hagués mentit, aquella nit de Nadal fa tant i tant de temps. I a poc a poc, com un obsés, amb el mocador a la mà, he anat maleint cada pirueta, cada salt, cadascun dels altres vuit joves de la companyia, cada braç que passava per davant del seu rostre i tot allò que m’impedís de comprovar si s’hi assemblava (si s’assemblava mínimament a ella, a la noia que espio però que no em coneix).
No he maleït el teló. Quan s’ha tancat, jo ja ho havia entès tot i m’havia desmaiat.
Blanca
El telèfon sonà prompte, molt prompte, quan les faroles encara estan enceses però al cel ja claregen els primers taronges del matí. Jo ja estava alçada feia estona, el café a la mà, i a més feia setmanes que sabia que la telefonada podia estar al caure, però així i tot, quan vaig entendre qui era, vaig dubtar si no estaria encara somniant. Em vaig tornar pedra, una estàtua entre Rut, que encara dormia, i el vidre gelat del balcó del dormitori, darrere del qual els plataners i els taxis de la Gran Via es tornaren glaç i es quedaren immòbils.
—Em sents? —La veu profunda de Francesc pareixia vindre d’una dimensió paral·lela—. Suposo que estàs en estat de xoc, oi?
No m’eixien les paraules, però vaig agafar aire i vaig intentar paréixer una persona en ple ús de les seues facultat.
—Sí, sí, perdona.
—Estigues tranquil·la. Ell està bé. Però agrairà tenir companyia a l’hospital el més aviat possible.
—Clar, clar.
Els ulls, empantanats, se me n’anaren cap al calaixet en què havia guardat el tirallet inútil amb què feia tant que provava d’estimular-me els pits. Feia setmanes que havia deixat el tractament farmacològic, i tampoc no hi havia cap garantia d’èxit, però havia volgut provar-ho. El braç de Rut penjava nu davant de la tauleta, a mode de forrellat.
—Podries anar-hi avui mateix? —vaig sentir a l’altra banda de la línia—. Jo vindria a rebre’t allà al vestíbul de l’entrada principal.
—Sí, sí. A... ara? Puc vindre de seguida, si et sembla bé. —Vaig deixar la tassa sobre el xifonier; res de café durant un temps.
—Ideal, Blanca. T’he trucat així que la mare biològica ha rebut l’alta. Em sap greu, perquè la renúncia porta signada ja tres dies, des del mateix dia del naixement, i semblava convençuda però va ser un part difícil i... Bé, que finalment he vist que no es retractaria. I no volíem... i tampoc volíem que tu...
—Ho entenc, Francesc, ho entenc.
No soc una boja que s’hauria plantat allà a fer el xou, eh?, vaig pensar, però no vaig dir-li-ho, perquè després de tantes entrevistes allò ell ja ho sabia. I vaig pensar: Sou molt espavilats, els funcionaris, i no heu caigut que aquests tres dies m’haurien anat de perles per a accelerar la inducció de la lactància. De tota manera, era cert que haurien estat els tres pitjors dies de la meua vida, o almenys els més insuportables, i allò sí que ho havien encertat.
El meu següent pensament fou: El meu fill porta tres dies sol, ha passat a soles els seus tres primers dies de vida, sense els meus braços, que fa tant que l’esperen, perquè la senyora que el va parir necessitava anar-se’n a casa amb els punts del cony ben secs. Maleïda filla de... Vaig respirar. Jo no solia emprar aquell vocabulari, sempre havia estat un model de llengua per als alumnes i... Vaig fregar-me el front ben fort. A fora, el dia anava guanyant claror. D’alguna cosa havien de servir-me tots els consells que m’havien brindat els cursos de preparació a l’adopció, advertiments sobre «la gestió de les emocions en els moments difícils». Aquella dona havia donat la vida al meu fill i amb allò era suficient. M’ho vaig repetir tres vegades abans de dir-me el següent. Sí. Ara jo rebria un gran regal i hauria de lloar-la, compadir-la i respectar la seua decisió. Et lloe, et compadisc i respecte la teua decisió. Amén.
—El nen té...
—Sí?
—Una petita malformació.
Vaig intentar tornar a la conversa. Això ja m’ho esperava.
—Entenc.
—Al braç.
—D’acord.
—Li falta l’avantbraç esquerre.
—D’acord.
—I...