Semiidèntics. Muriel Villanueva
cal que em parega bé, Francesc. És així. És el meu fill i és així.
—Tranquil·la, Blanca. Sé que vas marcar la casella d’acceptació de..., perquè això accelera el procés als que, com tu... Vull dir que ja en tens trenta-cinc i sempre costa més, ja saps. En fi, que si no ho veus clar estàs en el teu dret de...
Vaig esbufegar sense fer soroll, per no faltar-li al respecte, però sí que el vaig tallar.
—Escolta, ja vaig passar per tot això durant les entrevistes.
—Pensa que ets mare soltera. No passa res si no ets la superdona que...
—Ho tinc clar.
—Així doncs, endavant? Ens veiem allà d’aquí un parell d’hores?
Un parell de segles, m’havia paregut sentir. Se’m faria etern.
—Sí, gràcies —vaig dir.
—Portaré la paperassa. I ja te n’explicaré els detalls.
—I...
—Sí?
—Té nom?
—No. Això et toca a tu.
Vaig endevinar-li un somriure a l’altra banda.
En penjar, em vaig girar cap a Rut. S’havia despertat i em mirava amb cara de ja ho sé tot, no cal que m’expliquis res. El seu perfecte cos nu, aquell perfum hipnotitzant, la cabellera llisa i infinita envaïen l’habitació, però jo quasi bé no podia sentir-ho.
—Avui mateix? —em preguntà.
Vaig fer que sí amb el cap, sense poder fer eixir la veu, perquè sabia que era un sí que era un no per a nosaltres.
Isqué del llit, s’acostà a mi i m’abraçà fort. Només el setí roig de la meua bata separava els nostres mugrons. Els cors ens bategaven tan fort que ja no se sentien entre ells. Volia dir-li: Encara estàs a temps de repensar-t’ho i de participar en la criança i estic disposada a compartir amb tu aquesta maternitat i bla, bla, bla, però feia mesos que m’havia jurat a mi mateixa no insistir-hi més.
—Crec que me n’aniré a València —vaig anunciar, sense que la idea m’haguera ni tan sols passat pel cap abans.
—Què vols dir? No vindran els teus pares a coneixe’l?
—Vull dir a viure, Rut. Igual una permuta o... De vegades fan concursos de trasllats i... El xiquet necessita una família i jo sola...
—I nosaltres?
Seguíem abraçades i jo mirava el llit desfet per damunt del seu muscle llisíssim. Vaig separar el meu cos del seu. Aquella havia sigut la nostra última abraçada però jo encara no ho sabia.
—Ai, no sé —vaig dir—. Estic feta un embolic. Si no vols viure ací i no vols...
—Ara no és moment de pensar en això, Blanqueta. —Em va agafar pel mentó per a fer que la mirara—. Avui és el teu dia. El vostre dia. Viu-lo i en parlem més endavant. Puc esperar-vos aquí o prefereixes que no hi sigui quan arribeu?
—No ho sé. Després t’escric i et dic.
—Però vaig recollint les meves coses o...?
Vaig sacsejar el cap per a desfer-me dels seus dits.
—Que no ho sé, et dic. Si vols anar buscant un altre lloguer, tu mateixa. Ai, jo què sé.
Vaig obrir el calaix. Vaig agafar el tirallet i, per dins meu, vaig dir-li: Hui és el gran dia i tu i jo tenim faena. Inútil, espavila.
—Vaig a dutxar-me —vaig dir—. Sola, per favor —vaig aclarir en intuir que Rut em seguiria.
Manuela
Estic sagnant, estic sagnant, estic sagnant.
Encara no he trobat la manera de dir-li que m’ha deixat prenyada i que ja estic de vuit setmanes, i ja estic sagnant. No el puc perdre. Ara no. Aquest no.
Aquest fill és del Miquel i ara sí que no el vull perdre.
Això és un càstig del cosmos per haver-me tret aquell altre als setze anys, per no haver volgut tenir la criatura d’aquell bavós de cambrer que em va arrambar al pinball del bar quan ja no quedava ningú i sense demanar permís.
I ara estic sagnant.
No podia ser, no podia ser, si és que no podia ser.
Com havia de ser possible que l’executiu més jove i amb més futur de l’empresa s’enamorés de l’escanyolida de cabells aixafats que als vespres els treu la merda dels despatxos i passa les escombretes als vàters en què caguen, eh? Com havia de ser?
La sang és un missatge del cosmos perquè baixi de la nòria i posi els peus a terra.
Taxi!
A urgències. A l’hospital més pròxim.
Ni una compresa, m’he posat. M’he espantat tant amb la idea de perdre el Miquel que ni m’he canviat les calces i vinc aquí amb les taques de sang resseca enganxades, amb els pèls del cony ajuntats per la sang solidificada.
De tota manera, si l’embaràs falla i no li explico res, doncs no sabrà mai res i tampoc no passa res, oi?
Pago el taxi amb un grapat de monedes. M’agafo la panxa per baixar del cotxe, com si en tingués, com si servís de res. M’acosto a les portes de vidre, i en veure’m s’obren soles, com si jo fos algú.
El noi del mostrador em mira amb cara de peix bullit, del pal que aquí en venen moltes a fer-se ecos de gratis amb l’excusa de les pèrdues. Si vols m’abaixo els pantalons aquí mateix, imbècil.
No em fan esperar gaire. No em creuen, de moment, però tenen un protocol, això sí, i no se la juguen amb les prenyades. Cadira de rodes i tot, com un papa de Roma.
Per sort deixen que em tregui les calces a soles, en un lavabo maco i net, i em donen una esponja màgica que la mulles i treu sabó tota sola. Intento netejar-me bé però sobretot no deixar això fet un Cristo, perquè la companya que ho netegi no té cap obligació d’aguantar segons què, no fotem. Repasso la pica amb l’esponja, i amb paper de vàter eixugo del terra les gotes d’aigua bruta. En incorporar-me em veig el careto al mirall i foto pena. M’he engreixat un altre cop i estic pàl·lida com sempre, no hi ha manera. Quins cabells de merda. Em faig una cua amb la goma que porto al canell però ni així.
Embolicada en un llençol de cintura en avall, surto del lavabo i em fan seure i obrir de cames. Tranquil·la, Manuela, respira, serà un momentet. La polla aquesta de plàstic congelada que em fiquen a dins per mirar què passa porta condó, quins collons. A mi no em ve d’aquí, doctora, però faci, faci. Ella i un tio de pràctiques, crec, es miren la pantalla, es parlen fluix entre ells, després em somriuen amb la típica puta condescendència. Està tot bé, Manuela, estigues tranquil·la. De vegades les pèrdues a l’inici de l’embaràs ens espanten però has tingut sort, està tot bé.
Diu això i després em pregunta que si estic preparada per a una notícia bomba i que respiri, que hi ha qui se n’alegra i hi ha qui s’espanta, però que a ella li sembla una gran alegria. Somriu, mira l’altre, que també somriu. A veure si s’està de rotllos i ho deixa anar ja, coi, tanta intriga, tanta intriga. Aleshores em mira amb cara de fada padrina i somriu massa i diu coses com placenta única i sacs amniòtics i bessonada i bessons idèntics.
Bessonada. Ha dit bessonada? Ho ha dit. Com collons m’ho faig per mantenir una bessonada? Em venen basques, el cor em puja a la gola, provo de respirar, tanco els ulls, em tremola un genoll.
No estic sola, no estic sola, no estic sola, aquest cop no.
Penso en el Miquel, en els pares tan macos que diu que té i que diu que me’ls vol presentar, penso en ells i en si no el desheretaran per voler ser pare als vint-i-dos amb