Semiidèntics. Muriel Villanueva
i tanco els ulls i somric i deixo caure el cap sobre la butaca, encara oberta de cames.
Ari
Una altra nit d’hotel. Una altra habitació de cinc estrelles, avui amb vistes a un riu que sembla una autopista, probablement ple de cadàvers de rates, que em passa pel davant i no s’atura ni a saludar. Un altre botó d’ascensor d’ús exclusiu, un altre full plastificat que, en arribar a l’última planta, m’anuncia: Ira’s Staff. Aquesta gira pels Estats Units m’està matant. La majoria no m’entenen les lletres, però pel que veig a les xarxes hi ha pirats que s’han posat en sèrio a traduir-me per saber què dic i tot. La resta només fan bots. Per què salten i fan veure que els agrado? M’endevinen? Em veuen rere la boira?
Abraça’m.
T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.
El llit sempre és calent, no el tinc mai buit, això m’és fàcil, però i què? Aquesta nit hi tinc una preciosa chicana tota tendresa i un barbut pèl-roig deliciós, i sí, ha estat molt, molt bèstia. Després s’han adormit abraçadets i me n’he anat, amb tu, al supersofà de la sala.
T’ho dic a tu, coixí, perquè et sento meu i em sento teva. Ja ho saps, que abraçar-me a tu és l’única manera d’aclucar l’ull i descansar una mica.
Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella.
Pobra Manuela. Només té dues dèries: que li digui mama i que li deixi rentar el coixí que porto a tot arreu des que em va deixar caure com una burilla a la llar d’infants. Li he dit molts nos en aquests dinou anys, però aquests dos són els més ferms. No em rentarà el coixí. I m’és igual, que em parís. Ella no sap fer de mama, ni que ho provi. La meva mare és un peix.
Què merdes faig pensant en ella en aquest sofà enorme, en una habitació que sembla una mansió, en un hotel que fa pampallugues en una ciutat flegmàtica?
Hauria de fer-ne una cançó, d’ella, però em vaig jurar no hi sortiria mai, als meus temes.
Tu tampoc hi sortiràs, em sap greu. Em fa vergonya, coixí meu, oi que ho entens?
Potser podria parlar de les mares solteres que van d’autosuficients, que engeguen els pares i els roben els drets a punta de pistola, que això sí que és un tros de tema, i no cal dir noms.
Ara penjaria un selfie abraçada a tu, somrient tots dos, que vegi tothom que bé que estem així, tan enganxats. En menys de quatre hores tindria cinquanta mil likes i mil comentaris dient que en pilotes estic molt bona. Però no et vull compartir. A tu no. Tu i jo som el que som.
Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella, i canta’m amb la meva veu: Preservo molt la meva soledat, com un gran bé l’acaricio i tempto. Ningú no sap el que a ella li dec. Ningú no sap el que a ella li dec.
Aran
Un home del públic s’ha desmaiat en plena actuació. Ha caigut de la butaca, en una llotja del primer pis, i el soroll ha sigut espectacular. El seu cap contra el terra ha sonat a coco partit en dos. Hi ha hagut tal rebombori que hem perdut el compàs, hem hagut d’eixir de l’escenari i rebobinar un tros de l’obra, com si en comptes de ballarins fórem personatges dins una pantalla. Quan l’home ja havia eixit de la sala i el púbic s’havia anat calmant, la directora ens ha demanat: «Reprengueu des del silenci llarg d’abans dels frappés». Però no sabíem d’on treure la concentració. Almenys jo.
Quan he tornar a eixir a l’escenari, els ulls de tots els espectadors havien desaparegut. Només hi restaven dos forats negres, a les seues conques oculars. Ja no ens miraven. Almenys no a mi.
Tota l’atenció del públic estava posada en l’eco de l’espetec que el cos de l’home havia fet contra el parquet de la llotja en caure redó. Almenys la meua.
He ballat per ballar, he ballat per a ningú, amb ningú, sabent-me sol a l’escenari, sabent la platea buida, buida i fosca com una immensa conca ocular sense ull.
Mentre ballava, només veia els ulls embogits de l’home de beix mirant des de la llotja just abans de desmaiar-se. Mirant-me a mi.
Rut
Em pensava que el Miquel era un cretí i justament per això l’he convidat a veure l’Aran però no li he dit anem a veure l’Aran esclar només li he dit què fas aquest vespre jo provava de fer anar el projector i ell em mirava des de l’altra punta de la taula de la sala de reunions encara no hi havia ningú més li he dit tinc dues entrades per veure la Jove Companyia de Dansa de València i m’ha fallat l’acompanyant era mentida a mi no em falla mai ningú però m’ha dit la psiquiatra que cal tractar aquesta supèrbia que provi d’acostar-me a gent que em repugna i que provi de mirar-los de ben a prop i de respondre’m a mi mateixa a la pregunta per què em repugna tant aquesta persona?
El Miquel és calb i sua molt a més és un home i un homòfob però no em repugna només per tot això sinó per com tracta l’equip del seu departament malgrat això quan l’he vist allà estirat a terra desmaiat amb les mirades de totes les llotges posades en ell he pensat que va de xulo però que no és ningú el pobre a sobre fa pocs mesos que s’ha separat de la seva dona de tota la vida i se’l veu fotut no és ningú i quan he vist que els ballarins es perdien i que la gent de platea començava a aixecar el cap fins i tot m’han vingut ganes de riure del patetisme de tot plegat m’ha sabut molt de greu per l’Aran això sí.
La qüestió és que hem hagut de sortir al hall del teatre i assumir que si l’actuació seguia ens la perdríem no em podia creure que jo que soc una ànima lliure hagués convidat aquell sac de carn que ara estava estirat al banc de l’entrada amb les potes enlaire i m’hagués de perdre una actuació tan importantíssima per a l’Aran era la primera vegada que actuava a la ciutat en què va néixer i jo havia vingut per fer-li una sorpresa i no havia tingut temps ni de saludar-lo i ara hauria de marxar en un taxi amb un idiota o en una ambulància ves a saber.
L’acomodadora de la sala feia servir un programa de mà per ventar el Miquel i jo m’he rendit al seu costat ell no tornava en si estava blanc com una paret.
A poc a poc el meu col·lega ha començat a balbucejar paraules inintel·ligibles me n’he adonat de seguida que repetia alguna cosa la mateixa frase un cop i un altre sense parar al cap d’un minut o dos la seva parla s’ha anat fent entenedora o potser jo he aguditzat l’orella el que deia era el noi sense braç el noi sense braç es referia a l’Aran esclar.
M’he posat de genolls al seu costat per tenir el cap a prop del seu no sé per què però se m’ha acudit de prendre-li el mocador aquell que amaga tan bé i d’assecar-li el front la noia del teatre s’ha allunyat una mica es deu haver pensat que s’acostava una escena romàntica i ens ha volgut deixar intimitat li he preguntat Miquel què dius del noi sense braç i m’ha respost totalment alienat és el meu fill crec que és fill meu Rut segurament et semblo un boig però és idèntic a... el Miquel s’ha posat a riure com posseït pel dimoni i després només repetia semiidèntic semiidèntic i anava rient desencaixat seguia blanc com una paret.
Jo sé de sobres que l’Aran va néixer amb una bessona que deu ser en algun racó del planeta i que no sap ni que té un bessó i ell tampoc sap que té una bessona i la Blanca de moment no l’hi vol dir i això que ja és grandet i jo aquí no hi puc fer res i no m’ha semblat moment de dir-li al Miquel doncs mira resulta que el teu fill perquè jo soc una ànima lliure que si no seria fill adoptiu meu i a més havia mig captat que el Miquel sí que coneix la noia també m’ha passat pel cap bufetejar-lo per haver abandonat l’Aran i he pensat ets repugnant però m’he dit que no el conec que no el puc jutjar i que havia de mirar-me’l de més a prop també crec recordar que la Blanca només parlava de la mare dels bessons com si no hi hagués cap pare implicat en el tema i la part que jo sé és també massa complicada com per explicar-la en el hall d’un teatre m’ha semblat que la prioritat era treure’l d’allà vols que cridi un taxi i et porto a casa?
I