Nunc dimittis. AAVV
La conveniència d’usar el nom de valencià per a la variant valenciana de la llengua per a evitar desviar l’atenció del que és important, l’ús coordinat i la unitat de la llengua. Un nom documentat ja des del segle XIV i preferit per institucions i particulars (pp. 249-251) com Sanchis o Giner (també usa català-valencià, p. 305), com mostren els diferents noms inventats per a no dir català, com el llemosí (1521) o el bacavés, cosa que Fabra comprenia perfectament: «la qüestió del nom és secundària» (p. 94). Davant de dubtes i discrepàncies, les Normes de Castelló no usaren ni valencià ni català (p. 290), per exemple.
Més temes molt ben estudiats són, entre altres, els següents: el coneixement dels dialectes per Fabra a través de les seues obres (precisament, Ferrando mostra com la progressió dels seus coneixements diatòpics el feren tindre més presents els dialectes en la seua obra codificadora, p. 130); la descripció de models literaris com els de Torre, Giner, Sanchis (pp. 344, 360-362); el model lèxic de Fabra i el seu DGLC (pp. 167-169), amb la justificació d’algunes absències, com la forma masculina del sufix -ista o de variants etimològiques valencianes com cresol, hedra, romer, cordell o aladre; el paper de la Cancelleria catalana i el sermo urbanus de la ciutat de València en la fixació d’una norma supradialectal i la persistència del seu model (pp. 221 i ss.); i la lluita per l’acceptació i triomf de la norma valenciana, gràcies especialment a Giner, Valor i Ferrer Pastor, a l’aplicació pràctica d’escriptors com Martí Domínguez (p. 354) i a la teorització i defensa del model policèntric i convergent de Sanchis davant de tots, com mostren les cartes dirigides a Coromines (pp. 367-370) i a Fuster (pp. 365-366).
El llibre destil·la, a més d’informació i reflexions, dubtes de futur, que precisament obres com esta poden ajudar a escampar. Per exemple, denuncia com la ideologia autonomista tendix a afeblir els lligams entre catalans, valencians i balears perquè no s’ha trobat el punt dolç del discurs cultural i polític, i fins i tot planteja el paper de l’AVL:
És encara massa aviat per a preveure si la recent creació d’una AVL podrà servir per a superar l’artificial però molt interessada guerra de normatives al País Valencià, però en tot cas és una iniciativa que pot diluir el sentit últim de la codificació i de l’ideari fabristes (p. 75).
També reporta com a actual un diagnòstic sobre el futur del català que feu Fabra en el discurs dels Jocs Florals del 1934:
El català perilla ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana [o anglesa, afegiria jo hui]. Dins d’un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir la influència pertorbadora de la llengua castellana és la coneixença perfecta de la llengua materna» (p. 77).
Tota mirada al passat ens ha de servir per a projectar-nos cap al futur. Per això, amb el bagatge de la lectura i reflexió posterior del text de Ferrando, farcit de fets, de cites, d’opinions i d’idees, em pregunte com a fabriste crític, no servil ni mimètic, a la manera de Giner, que veu la insuficient integració del valencià en el corpus normatiu: com haurien actuat ara els tres homenots –obligats a actuar sota el franquisme majoritàriament–, des de l’angle valencià, a l’hora de la codificació en els temps democràtics, en què la convivència de llengües amb els mateixos drets és una realitat. Supose que Fabra hauria actuat diferent, més obertament, perquè hauria conegut millor el valencià, com demostra la seua apertura en cada gramàtica nova, tal com assenyala Ferrando (p. 166):
Tot plegat permet deduir que Fabra ha adoptat una posició més oberta quant a certs usos col·loquials i dialectals, però sense renunciar a la seua concepció d’una llengua literària i supradialectal, i alhora arrelada en la llengua parlada, on els dialectes altres que l’oriental encara tenen coses a aportar al cabal comú.
I com Fuster deia a Bartra el 1953 (p. 174):
Fabra no feu la gramàtica que hauria volgut, la que, si la realitat político-social dels nostres països fos més normal, hauria estat possible. Em consta per testimonis presencials que Fabra confessà més d’una vegada que si la seua gramàtica hagués estat projectada amb mires a tot el domini lingüístic hauria estat distinta de la que féu per a ús del Principat.
Crec que Sanchis acceptaria, almenys en l’estàndard, les formes en -ara, -era, -ira per a l’imperfet de subjuntiu i no criticaria J. F Mira per això, com reporta Ferrando (p. 359). I fins i tot podria acceptar els incoatius en - ix per -eix, típic de l’occidental que tant ell, com Valor i Ferrer Pastor proposaren per als textos litúrgics, contra l’opinió de Riutort, amb l’argument que «no hem d’oblidar mai que són textos adreçats al gran públic...» (p. 353), i com el mateix IFV feu l’any 1993 davant de l’entrada del valencià en l’escola, en l’administració i en els mitjans de comunicació, demanant a l’iec que acceptara els incoatius en -i- (patisc, patisca) i els demostratius simples este, eixe en l’estàndard valencià. El llibre que ara presentem ens dona pautes i recursos per a plantejar-nos, seguint la seua concepció fabriana, els límits de les acceptacions d’usos lingüístics nous en l’estàndard, de formes hui reconegudes almenys com a secundàries, com ahí, este, tu eres, jo cusc, artiste com a masculí, etc.
Ferrando, investigador que no amaga cap pregunta ni resposta sincera en el seu estudi, que enceta interrogants, que descobrix contradiccions, proclama el seu ideal com a punt final del llibre: «no caminar cap a l’ideal idiomàtic que Fuster propugnà seria tancar-se a una visió de futur nacional per al català, especialment per a les terres de consciència i lleialtat idiomàtiques més febles avui, com és el País Valencià» (p. 402), i dona indicacions de com s’ha d’actuar en l’articulació lingüística de les nostres terres (p. 77):
Cal articular millor la col·laboració entre l’iec i les universitats de tot el domini lingüístic. Cal superar la fragmentació administrativa de l’autoritat lingüística. Cal afavorir la difusió d’un estàndard únic i alhora flexible i integrador, que servesca no sols per a enriquir la llengua a partir dels recursos propis, sinó per fer-nos conscientment partícips d’una comunitat de valors.
Llegim el llibre, assaborim-lo, enfortim els nostres coneixements alhora que ens fem més respectuosos amb els que no pensen exactament com nosaltres: Fabra va posar els fonaments de la codificació, Sanchis els va reblir i va pujar l’edifici però encara n’hi ha finestres per obrir i clavills per tapar; femho sense por, perquè tots som seguidors de Fabra, de Sanchis i de Moll i de molts altres que els han seguit, però no hem de ser deixebles immobilistes de la cabotada sinó analistes i observadors de la realitat, a la manera de Antoni Ferrando, la qual volem millorar i reforçar amb un ús i estima de la llengua més sòlids i duradors.
Gràcies al Servei de Publicacions de la nostra universitat per posar a l’abast de tots esta obra magna; senyor Ferrando, amic Antoni, n’esperem una segona part i desitgem que continues tan actiu i tan lúcid com en esta obra i com ho has estat sempre.
N. de l’e.: Reproduïm ací, pel seu interès i oportunitat, les paraules pronunciades pel professor Casanova en l’Aula Magna de la Universitat de València durant l’acte de presentació de l’últim llibre publicat per PUV del doctor Ferrando (4 de febrer de 2019), Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat. Tot i que, per coherència discursiva, hem mantingut alguns trets propis del discurs oral, s’han eliminat les referències a l’organització i a les autoritats que presidien l’acte.
ELS PARLANTS I LES LLENGÜES
Josep M. Nadal
Universitat de Girona / IEC
Per a Antoni Ferrando, ara que fa 70 anys
Antoni Ferrando ha fet 70 anys i diuen que es jubila. Jo no m’ho crec. Segurament deixarà de fer classes a la Universitat, però jubilar-se, sabent com és, no ho farà pas. Els seus amics li volem agrair moltes coses: l’amistat, la dedicació a la llengua i a la literatura