Nunc dimittis. AAVV
estat-nació li havia de correspondre una única llengua (nacional) i, la segona, la convicció que l’alfabetització havia de ser l’instrument fonamental per imposar la llengua nacional i, així, dibuixar els límits del territori. Aquesta era la feina de tots els nous estats-nació, encara que no tots van saber-la fer bé. En una conversa de Pier Paolo Pasolini amb professors de llengua que es va celebrar a la ciutat de Lecce el 21 d’octubre de 1975, Giuseppe Faracco, professor, ho explicava molt bé: «L’escola és el mitjà més subtil i refinat que està utilitzant la cultura dominant italianòfona per estendre les seves fronteres. Es va a l’escola com qui agafa un fusell: cada lletra de l’alfabet és un petit soldat grec que, quan es faci de nit, anorrearà tot un mon cultural, com en la ciutat del setge interminable» (Pasolini 2017: 70). Quan es va publicar el Cours, el procés de construcció dels estats nacionals estava en el moment culminant. Fins a quin punt la consolidació de la idea que les llengües són entitats ben definides, comptables i nominables que, a més, coincideixen amb els límits nacionals, es relaciona amb aquest procés? Dit d’una manera una mica més provocadora: fins a quin punt el nostre concepte de llengua, a partir d’ara la langue, és una invenció supeditada a la construcció dels estats-nació? En tot cas, avui són moltes les veus que proclamen la inaplicabilitat d’aquest concepte de llengua a territoris on la consolidació de l’estat-nació encara és, només, un afer imposat per les potències colonials i, en conseqüència, no duen aparellada cap llengua del territori. És allò de «desinventar» les llengües que avui reclamen Makoni i Pennycook (2006) entre d’altres.
Una segona consideració: qui va escriure el Cours? Fins ara he parlat del Cours sense esmentar-ne l’autor. Ja sé que l’autor del Cours de lingüistique générale és el lingüista Ferdinand de Saussure (Ginebra, 1857 - Vufflens-le-Château, 1913) i que aquesta obra és, encara avui, una obra extraordinària. En la lingüística moderna, potser la que més. I és que, malgrat que el seu estil didàctic la faci semblar una obra on tot està lligat i ben lligat, la lectura del Cours origina tants interrogants que esdevé una obra radicalment oberta, d’aquelles que, precisament perquè no ho resolen tot, acaben essent apassionants.
La història del Cours, molt ràpidament, és aquesta. Saussure, quan era professor a Ginebra, va dictar unes lliçons de Lingüística General els cursos de 1906-1907, 1908-1909 i 1910-1911, que van seguir una trentena d’alumnes que van prendre apunts. I això va permetre que Charles Bally i Albert Sechehaye, dos lingüistes que havien estudiat amb Saussure a París, però que no van seguir els cursos de Ginebra perquè «obligacions personals ens havien impedit gairebé del tot aprofitar personalment aquells darrers ensenyaments» (CLG 1990: 34), fessin servir aquests apunts per publicar el 1916, després de la mort del mestre, el Cours de linguistique générale a l’editorial Payot, amb seu a París i Lausana. Aquesta és una dada que s’ha de tenir en compte. La teoria lingüística saussuriana ens ha arribat de tercera mà: Saussure utilitzava unes notes per fer les seves classes, alguns dels seus alumnes prenien apunts del que explicava i, finalment, Bally i Sechehaye, que també coneixien les notes del mestre, van utilitzar-les juntament amb els apunts per publicar el Cours. Podríem dir que hi ha dues autories i els mateixos editors ho acceptaven: «Sabrà distingir la crítica entre el mestre i els seus deixebles?» (CLG 1990: 36). La recreació de Bally i Sechehaye ens ha permès de tenir una compilació de bona part de les idees saussurianes. A més, l’habilitat amb què van presentar-nos-les ha convertit el llibre en una de les obres fonamentals del segle XX.
Però els editors sempre canvien coses i, de vegades, són coses importants. Els apunts del tercer curs, els del 1910-1911, que és l’últim i, segurament, el que representa la culminació del pensament saussurià, fan pensar que el Cours hauria hagut de començar parlant de la diversitat lingüística, de la diacronia, dels parlants i, en bona part, de tot allò que sorprenentment apareix a la fi de l’obra (CLG 1983: 383-385, n. 65) i hauria hagut de deixar per al final allò que avui considerem el cos fonamental de la doctrina saussuriana. Respectant l’ordre de les lliçons del tercer curs hauria quedat clar que la parole precedeix la langue, i que aquesta és el resultat d’una generalització facilitada per l’arbitrarietat del signe. Aquesta arbitrarietat, efectivament, fa possible que el conjunt dels dialectes individuals, que són tots singulars, sigui categoritzat con una única langue que, així, té un caràcter social. D’aquesta manera Saussure podia explicar com es produïa la projecció de la pluralitat de la parole en una única representació social anomenada langue. Però canviar l’ordre de les lliçons del Cours i fer-lo començar per la langue i acabar per la parole, emfasitzava el caràcter nuclear i estable del fet col·lectiu i el caràcter secundari i incontroladament dinàmic del fet individual. I en conseqüència, l’estudi de la langue convertia la lingüística en l’única disciplina interessant i les altres disciplines, la psicologia, la història, l’antropologia, la filologia, etc., en disciplines secundàries.
Per tant, la manera com es va compondre aquesta obra ens n’ha condi cionat la lectura i la interpretació. El Cours és una construcció unitària feta per Bally i Sechehaye a partir de diversos apunts i d’alguna nota del mateix Saussure. Però, de qui és el Cours? Ho repeteixo: l’autor és Saussure, indubtablement, però hem de tenir en compte el paper que hi van tenir Bally i Sechehaye, un paper condicionat, de ben segur, per un context històric en el qual la langue havia esdevingut un complement fonamental de la construcció dels estats nacionals.
Una tercera consideració: les formigues i el formiguer. Com acabo de dir, una de les qüestions que més preocupaven Saussure era la relació entre els individus i la col·lectivitat. I, esclar, traslladant-ho a la reflexió lingüística, això el duia a la relació entre cada llengua individual, la parole, i la langue col·lectiva, l’estàndard. Aquí no faré cap referència al concepte de dialecte perquè quan aquest terme surt al Cours, que és molt sovint, sempre s’identifica amb una langue, encara que petita: «Entre els dialectes i les llengües hi ha una diferència de quantitat, no de naturalesa» (CLG 1990: 253) podem llegir-hi. D’aquesta idea se n’ha parlat poc, però el Cours es refereix moltes vegades a la magnitud de les comunitats de parlants i, doncs, de les llengües. Com si insinués que cada langue conté langues més petites que contenen langues encara més petites, i així fins arribar a la langue de cadascú, que és la més petita de totes. Per això de vegades goso anomenar aquestes últimes «llengües individuals».
Sempre s’ha destacat la importància que el Cours atribueix a la diferència entre langue i parole. I, per fer-ho, sempre es repeteix el mateix fragment: «L’estudi del llenguatge comprèn, doncs, dues parts: una, essencial, té per objecte la langue, que és social en la seva essència i independent de l’individu [...]; l’altra, secundària, té com a objecte la part individual del llenguatge, és a dir, la parole» (CLG 1990: 57).
Segons el Cours, la langue és el resultat de la interacció dels dialectes individuals que, per tant, la precedeixen. Així es resumeix al Cours:
És clar que aquests dos objectes estan molt vinculats i que se suposen l’un a l’altre: la langue és necessària perquè la parole sigui intel·ligible i produeixi tots els seus efectes; però aquesta és necessària perquè la langue s’estableixi; històricament, el fet de parole sempre és anterior [...] Per una altra banda, aprenem la langue materna escoltant els altres; només s’arriba a dipositar en el nostre cervell després d’innombrables experiències. Finalment, és la parole la que fa evolucionar la langue: són les impressions rebudes sentint els altres les que modifiquen els nostres hàbits lingüístics. Hi ha doncs interdependència de la langue i de la parole: aquella n’és alhora l’instrument i el producte. Però tot això no obsta perquè siguin dues coses absolutament distintes (CLG 1990: 57).2
Què vol dir «dues coses absolutament distintes?» I, per què han de ser tan absolutament distintes? Quin és l’avantatge de disposar d’una langue separada «absolutament» de la parole individual? Si la part individual de llenguatge, la parole, no és la langue, aquesta pot arribar a ser l’objecte