Nunc dimittis. AAVV
usen inevitablement el seu idiolecte, com carai hem de definir la langue compartida? Saussure ho explica així (CLG 1990: 51-52):
Entre tots els individus [...] s’establirà una mena de mitjana: tots reproduiran –no exactament, és clar, sinó aproximadament– els mateixos signes units als mateixos conceptes. [...] Si poguéssim abastar la suma de les imatges verbals emmagatzemades en tots els individus, tocaríem el vincle social que constitueix la langue. És un tresor dipositat per la pràctica de la parole en els subjectes que pertanyen a una mateixa comunitat, un sistema gramatical que existeix virtualment en tots els cervells d’un conjunt d’individus; perquè la llengua no es troba completa en un de sol, només existeix perfectament en la massa.
Si separem la llengua de la parla, separem alhora: 1r. Allò que és social d’allò que és individual; 2n. Allò que és essencial d’allò que és accessori i més o menys accidental.
Saussure, o el De Saussure que ens han venut els seus editors, només s’interessava per la langue. De fet necessitava una langue autònoma que pogués ser transformada en l’objecte propi d’una disciplina ascendent. Per això es preguntava «Per què la lingüística encara no ha estat reconeguda com a ciència autònoma, si té com qualsevol altra el seu objecte propi?» (CLG 1990: 54).
Però, què és aquest objecte propi de la lingüística anomenat langue? En un primer moment només trobem dues característiques rellevants: la primera, que és «una mena de mitjana» que es correspon a un sistema lingüístic compartit «aproximadament», però no «exactament», per tots els membres d’una comunitat lingüística i, la segona, que és un sistema gramatical que només existeix en els cervells d’una manera virtual, perquè només existeix en la massa i, per tant, cap parlant no el posseeix completament. Per a Saussure és la intel·ligència social allò que possibilita que la massa, aquesta sí, tingui un domini «complet de la langue». Aquesta manera d’explicar-ho és la que permet aquella fórmula del Cours: la langue no és més que la suma de les llengües individuals i, per tant, com que aquestes no són iguals entre elles, la langue necessàriament és més i alhora menys que cadascuna de les llengües individuals. Saussure ho reflecteix amb aquesta fórmula: 1+1+1+1... = I, que és el model compartit (CLG 1990: 57). En aquesta fórmula, els diferents 1 de la parole contenen algunes característiques que no han entrat a la langue I i aquesta langue I conté característiques que no contenen totes les 1.
La langue, certament, és una representació de la parole, però la separació entre l’una i l’altra és tan absoluta que aquella en principi només és una mera abstracció que, en conseqüència, no podem utilitzar per parlar. Aquesta impossibilitat és una conseqüència del fet que 1 ≠ I. Però una langue concebuda així no podia imposar-se a tota una comunitat pretesament nacional i per aquest motiu el Cours es proposa convertir-la en un objecte tangible. Ho afirma clarament: la langue esdevé tangible a través de l’escriptura, d’una banda, i de la gramàtica i el diccionari, de l’altra, perquè
l’escriptura [la] pot fixar en imatges convencionals, mentre que seria impossible fotografiar en tots els seus detalls els actes de la parole; [...] En la langue, al contrari, només hi ha la imatge acústica, i aquesta es pot traduir en una imatge visual constant. Perquè si deixem de banda la multitud de moviments necessaris per realitzar-la en la parole, cada imatge acústica només és, com veurem, la suma d’un nombre limitat d’elements o fonemes, susceptibles al seu torn de ser evocats per un nombre corresponent de signes en l’escriptura. És aquesta possibilitat de fixar les coses relatives a la langue la que fa que un diccionari i una gramàtica en puguin ser una representació fidel, ja que la langue és el dipòsit de les imatges acústiques, i l’escriptura la forma tangible d’aquestes imatges (CLG 1990: 53).
La norma, ara, adquireix tota la seva dimensió demiúrgica.
La comparació entre una fotografia, lligada a la parole, i una imatge, lligada a la langue, és interessant. Una fotografia és com aquell mapa d’escala 1:1 que Borges critica a Del rigor de la ciencia o com el cervell de Funes el memorioso, aquell personatge, també de Borges, que tenia tanta memòria i, per tant, reproduïa tan fotogràficament la realitat que era incapaç de transformar-la en un producte de coneixement, no la podia convertir en categoria. Una fotografia, efectivament, conté tots els detalls. Una imatge, en canvi, és tota una altra cosa. Seguint amb el costum saussurià de fer servir metàfores, podríem dir que una imatge és com una estàtua que, segons Miquel Àngel, no és res més que un bloc de marbre al qual s’han tret tots els trossos sobrers.
És inevitable que en aquest marc ens preguntem si podem fer servir la langue per parlar. ¿Algun parlant nadiu pot utilitzar i utilitza aquella mena de mitjana establerta per tots els individus? Saussure, o qui fos, sabia que no, com a mínim en una situació natural: els parlants només reprodueixen «aproximadament», però no «exactament», la mitjana. Diguem-ho d’una manera diferent: la mitjana representa un prototip d’allò que els parlants utilitzen. De fet, no hi ha, en principi, cap dialecte individual que coincideixi amb la mitjana. Això ens porta a una altra pregunta: si la mitjana és només una abstracció que no podem utilitzar per parlar, ¿com podem fer-ne la gramàtica? Treient, com Miquel Àngel, tot el que sobra. Si Bally i Sechehaye van traslladar la parole dels primers capítols dels apunts als últims capítols de l’edició del Cours, va ser per deixar clar que la parole representa tot el que sobra.
Sembla com si Saussure o Bally i Sechehaye haguessin arribat a la mateixa conclusió que Dante quan en el pas del segle XIII al XIV proposava distingir entre «volgare illustre» i «idiomes naturals» (langue i parole) i, a més, definia aquell com el producte d’una necessitat racional: comparava la langue a una «pantera» que no pot trobar-se en «els boscos i els prats d’Itàlia», és a dir, que no es pot trobar, perquè no hi és, en la realitat immediatament observable de la parole, sinó que ha de buscar-se amb mètodes més racionals:
Després d’haver batut els boscos i els prats d’Itàlia sense haver trobat la pantera que empaitem, haurem de seguir-li el rastre amb mètodes més racionals si volem encalçar-la i ser prou hàbils per fer caure a les xarxes ben nuades del nostre enginy aquesta fera que flairem per tot arreu però que no veiem enlloc (Dante Alighieri 1995: 105).
Els «mètodes més racionals» de què parla Dante expliciten fins a quin punt era conscient que la llengua era un artefacte producte d’una «invenció». Aquesta idea també és explícita en el Cours: «Altres ciències operen amb objectes prèviament donats i que es poden considerar des de diferents punts de vista; en el nostre camp no hi ha res que s’hi assembli [...] En lloc que l’objecte precedeixi el punt de vista, diríem que és el punt de vista el qui crea l’objecte...» (CLG 1990: 46).
La langue, ja es veu, és un obscur objecte del desig que ha d’esdevenir un objecte reificat i que, a més, ha de ser autònom i estable i, per tant, separat dels parlants i del seu entorn. Per això, en aquesta lògica, és possible una langue sense parlants, com en el cas de les «llengües mortes» i, també per això, la gramàtica i el diccionari l’acaben definint. Aquesta és una idea molt interessant. Si, com hem dit abans, «la langue no es troba completa en un de sol» [d’individu] i si «només existeix perfectament en la massa», aleshores és una mera abstracció que només es pot representar d’una manera completa i utilitzable en un artefacte construït: la llengua escrita i la seva representació en la gramàtica i el diccionari. És com passa amb totes les categories: el concepte «gos» inclou un «gos llop», un «gos d’atura», un «gos petaner» i moltes altres menes de gossos, que són diferents els uns dels altres. Però, si volem representar el «concepte gos», inevitablement haurem d’oblidar-nos del concepte i dibuixar «un gos de veritat», sigui un gos llop, d’atura, petaner o qualsevol altra mena de gos, encara que sigui inventat. En aquest sentit, la gramàtica i el diccionari esdevenen una mena de pròtesi amb la qual els parlants poden superar la (in)competència que els impedeix abastar completament la langue col·lectiva. Així, la llengua escrita, a la fi, esdevé «la» langue.