Nunc dimittis. AAVV
i per això les encabim en la dialectologia, la història de la llengua, etc. però no en la gramàtica. Per això a la universitat hi ha assignatures diferents per a una cosa i per a l’altra: «llengua catalana» i «dialectologia catalana», que són coses, diuen, diferents. Però, si volem representar la langue col·lectiva, ho haurem de fer, inevitablement, amb «un idiolecte de veritat». Agafant-ne un de ja existent o construint-lo de nou. Això explicaria que la llengua escrita representi la langue i, alhora, també sigui utilitzable, en principi en l’escriptura i després en algun registre formal, com si fos un idiolecte. Per això acaba ocultant els altres dialectes: la langue competeix pel mateix espai de cada dialecte. «L’objecte concret del nostre estudi és doncs el producte social dipositat en el cervell de tots, és a dir, la langue. Però aquest producte difereix segons els grups lingüístics: allò que ens és donat són les llengües [...] que, de fet generalment les coneixem a través de l’escriptura» (CLG 1990: 62).
Veiem com de mica en mica aquell concepte de langue, abstracte i no utilitzable per parlar, s’ha anat convertint en un objecte concret que, ara sí, podem utilitzar, en un primer moment per escriure. I això ja és molt. I més tard també per parlar, perquè els estats-nació han necessitat que la llengua escrita, normativa i gramaticalitzada sigui l’única llengua nacional, tant per escriure com per parlar. La langue va esdevenint un idiolecte que, a diferència dels idiolectes individuals de la parole del començament, pot socialitzar-se i començar a ocultar tot allò que els parlants utilitzen per comunicar-se. Fent una mica de broma, la langue es transforma en Pac-Man i els dialectes en els punts que de mica en mica aquell devora. És allò que Antonio Gramsci va exposar clarament:
¿Quantes formes de gramàtica poden existir? Moltes, certament. Hi ha la gramàtica «immanent» al mateix llenguatge, per la qual hom parla «d’acord amb la gramàtica» sense saber-ho, de la mateixa manera que el personatge de Molière parlava en prosa sense saber-ho [...] En realitat, ultra la «gramàtica immanent» a tot llenguatge, existeix de fet, és a dir, encara que no sigui escrita, una gramàtica «normativa» (o més d’una), constituïda pel control recíproc, per l’ensenyament recíproc, per la censura recíproca, manifestats amb preguntes com: «¿Què has entès?», «¿Vols dir?», «Explica’t millor», etc., amb la caricatura i el gir, etc. Totes aquestes accions i reaccions conflueixen per a determinar un conformisme gramatical, és a dir, per a establir «normes» i judicis de correcció o d’incorrecció, etc. Però aquesta manifestació «espontània» d’un conformisme gramatical és necessàriament inconnexa, discontínua, limitada a estrats socials locals o a centres locals. [...] Podríem traçar un quadre d’aquella «gramàtica normativa» que opera espontàniament en tota societat concreta quan aquesta tendeix a unificar-se sia com a territori sia com a cultura, és a dir, quan existeix una capa dirigent, la funció de la qual és reconeguda i seguida. El nombre de «gramàtiques espontànies» o «immanents» és incalculable i teòricament pot dir-se que tothom té una gramàtica pròpia. Tanmateix, al costat d’aquesta «disgregació» de fet, hi ha moviments unificadors de major o menor amplitud, o bé en el sentit d’àrea territorial o bé en el de «volum lingüístic» per tal de crear un conformisme lingüístic nacional unitari, el qual, d’altra banda, situa en un pla més elevat l’«individualisme» (Gramsci 1966: 264).
Però tot té un preu. La langue ha esdevingut l’únic objecte d’estudi de la lingüística hegemònica. Els parlants, els seus problemes, la manera com són dominats o dominen a través de la llengua, la manera com la pateixen, la mane-ra com se n’aprofiten en el treball o com l’aprofiten per adaptar-se als diferents espais de relació, etc., han deixat de formar part d’una ciència tancada en ella mateixa. I, esclar, els parlants omplen les classes de comunicació, les de periodisme o traducció, les d’antropologia o les de psicologia social; i llegeixen diaris, de la manera que sigui, on cada dia hi ha notícies dels problemes lingüístics que els acompanyen. Però, en canvi, no van a les nostres classes. Quan serem capaços de tornar a posar l’ordre lògic al Cours de Linguistique Générale i fer justícia al seu autor primer, Ferdinand de Saussure?
3.LES LLENGÜES I ELS SEUS PARLANTS: UNA ALTRA MANERA D’ENTENDRE LA LANGUE
L’edició del Cours s’ha de relacionar estretament amb la ideologia dels estats-nació, que ha consolidat la idea que cada estat ha de tenir una única llengua, homogènia, amb un territori fix i amb uns usuaris físicament pròxims que comparteixen una mateixa llengua i una mateixa cultura emocional; una mateixa identitat, doncs. I, si els tres mapes –el dels estats, el de les llengües i el de les identitats– no coincideixen, l’estat-nació se sent legitimat per aplicar les polítiques més convenients, les que siguin, per aconseguir l’estatus de nació. Per això els cal imposar la creença que la llengua és una herència que ve de lluny i que ha estat transmesa, de generació en generació fins a nosaltres. I per justificar aquestes idees els estats-nació s’han dotat d’unes ciències socials, entre les quals la lingüística i la història de la llengua han estat fonamentals (Feliu i Nadal 2014; Feliu, en premsa), que els han permès de presentar les llengües nacionals com unes entitats que tenen un origen llunyà i estan separades irremeiablement les unes de les altres. Tenir nom i ser una entitat comptable (la individuació, doncs) ha esdevingut un prerequisit del procés en el qual el domini de l’única llengua oficial serveix per definir la pertinença a l’estat i, també, en funció del seu domini, per poder situar cada parlant en un lloc o altre de l’estratificació social i adquirir, així, una determinada identitat. En aquest sentit, la llengua pública ha tendit a anul·lar la subjectivitat, a fer anar gradualment de la llengua individual, la parole, a la llengua col·lectiva, la langue, a través d’una successió d’entitats lingüístiques cada vegada més grans i a substituir el que és personal pel que és impersonal, el que és singular pel que és general, el que és present pel que és absent, el que és individual pel que és col·lectiu i el que és pròxim pel que és distant (Agresti 2014b: 2). Vegeu una il·lustració molt simple d’aquesta escalaritat a la figura 1.
En aquesta figura, ja ho veieu, he caracteritzat la langue com una entitat irregular i, en canvi, la parole com una entitat regular. Aquesta manera de procedir pot sorprendre perquè habitualment s’ha afirmat el contrari: que la parole és irregular i que la langue, en canvi, és regular. Penso que aquesta no és l’única interpretació possible de les idees de Saussure. En el cas de la parole se sol afirmar que és irregular perquè no es considera cada llengua individual o idiolecte en particular (que és individual i, doncs, sempre idèntic a ell mateix) sinó la suma de tots els idiolectes que, lògicament, formen un conjunt heterogeni. Però un idiolecte és una cosa i un conjunt d’idiolectes n’és una altra.
Figura 1.
Un idiolecte és, per definició, regular. I no només això: és l’única entitat que ho pot ser en un context natural. En el cas de la langue, en canvi, se sol afirmar que és regular perquè, en comptes de considerar allò que els parlants utilitzen per comunicar-se, es considera una abstracció o, quan existeix, una llengua artificial escrita i gramaticalitzada. Tot i que les lectures més habituals del Cours no ho destaquin, Saussure era molt conscient de la irregularitat de la llengua col·lectiva quan, tot reflexionant sobre la diversitat, concloïa que els dialectes (idiolectes a l’esquema 1 de la meva reflexió), que són un fenomen estrictament local, individual en el fons, són l’única entitat que es pot «definir a partir de la totalitat dels seus trets». Ho deia així:
la noció de dialecte natural és en principi incompatible amb la de regió més o menys extensa. Una de dues: o bé definim un dialecte per la totalitat de les seves característiques i, aleshores ens hem de fixar en un punt del mapa i limitar-nos a parlar d’una sola localitat, perquè si ens n’allunyem ja no trobarem exactament les mateixes particularitats: o bé definim el dialecte per un sol dels seus trets característics i aleshores, és clar, obtenim una superfície, la que recobreix l’àrea de propagació del fet en qüestió, però gairebé no cal