Nunc dimittis. AAVV
entre els quals podem trobar transicions de trets lingüístics que van canviant gradualment. En aquest sentit, en el mapa hi pot haver langue si la definim únicament per «un dels seus trets» i amaguem tots els altres. Per tant, aquesta llengua col·lectiva, tot el conjunt de trets que la defineixen, és una abstracció. Però la ideologia de la llengua nacional ha necessitat fer-nos creure que en l’espai de l’estat-nació hi ha una llengua de veritat, la llengua nacional, esclar.
La naturalesa abstracta de la llengua col·lectiva facilita la seva socialització ja que es converteix en un model a disposició d’un poder impersonal i, en conseqüència, a disposició de tots sense ser la de ningú. Des d’aquesta perspectiva, la llengua estàndard, pretesament homogènia, és utilitzada a través de la narrativa que la historitza per amagar altres maneres de parlar considerades marginals, casi sempre moltes però petites i bàsicament orals, la utilització formal i pública de les quals no és mecànica sinó que, en general, és el producte d’una certa reflexió i militància. És a dir, que l’ús en contextos públics d’una llengua o d’un dialecte minoritari (per això l’estat procura que només s’anomeni llengua a la llengua nacional i reserva el nom d’idiolecte per a totes les altres entitats) adquireix un valor d’afirmació identitària molt alt, tant personal com comunitari. En aquest sentit el seu ús públic té una alta significació simbòlica i emocional. M’hi referiré més endavant.
A Europa, d’acord amb aquestes idees, els drets lingüístics gairebé sempre s’han ocupat de les llengües col·lectives, en general de les oficials de l’estat però algunes vegades també d’aquelles altres llengües públiques que no han aconseguit ser llengües plenament oficials i, per tant, que tot sovint s’han enfrontat obertament amb la llengua nacional reclamant o bé un estat plurilingüe o bé un estat propi (és el cas de la llengua catalana, per exemple).3 Per tant, no ens ha d’estranyar que poques vegades s’hagi parlat de la realitat lingüística que hi ha a sota de les llengües públiques, que tendeix a ser considerada com una mera desviació de la llengua i, en conseqüència, ni és oficial, ni és inclosa en les descripcions de la llengua (gramàtiques i diccionaris), ni s’ensenya a l’escola, ni és utilitzada a la premsa o a la TV, etc. I els drets lingüístics tampoc no s’han ocupat d’aquelles altres realitats lingüístiques històriques que, tot i que no són dialectes o registres de l’estàndard, no han aconseguit una estandardització pròpia completa. Aquest seria el cas d’una bona part dels anomenats «dialectes» italians. Ho demostren clarament la majoria dels estudis sobre mort de llengües o sobre sostenibilitat lingüística i els mapes que s’ocupen de les llengües amenaçades o ja desaparegudes, perquè en general només fan referència a llengües que han seguit un procés clar de nominació (és a dir, que tenen un nom: català, alemany, italià, friülà, espanyol, anglès, etc.) i deixen fora tot allò que no té nom i que, per tant, no existeix. A l’estat espanyol tenim un exemple paradigmàtic d’això: fa una vintena d’anys, vaig poder veure personalment com en el Consejo de Universidades es va debatre la creació d’uns estudis de filologia asturiana; la resposta negativa del Consejo es va basar en el fet que aquesta llengua no existeix perquè el que hi ha és uns «bables», que ni són quantificables ni tenen nom, el de «llengua asturiana» ni cap altre. De fet, els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional només fan referència a llengües i mai a dialectes o registres de llengües ni a llengües no estandarditzades. Només s’ocupen, doncs, dels drets interlingüístics (Milian i Massana 2010: 63-94).4 L’única excepció, que jo conegui, la trobem a Suïssa, on sembla que la diversitat interna de cada llengua és relativament considerada en la legislació (Generalitat de Catalunya 2015).
Però en els últims anys del segle XX, la globalització, amb els moviments migratoris, que han fet arribar llengües noves, i amb les noves tecnologies, que han permès interaccions lingüístiques fins ara impensables, ha fet que les fronteres siguin molt fluïdes i, en conseqüència, que els estats-nació hagin canviat molt. Blommaert i Rampton (2011: 2) ho expliquen així:
Hi ha una consciència creixent que en les últimes dues dècades la globalització ha alterat la naturalesa de la diversitat social, cultural i lingüística a les societats de tot el món. A causa de la naturalesa difusa de la migració des de principis de 1990, el multiculturalisme d’una època anterior (explicat, majoritàriament, per un paradigma de «minories ètniques») ha estat substituït gradualment pel que Vertovec (2007) anomena la «Superdiversitat». La Superdiversitat es caracteritza per un augment enorme de les categories de migrants, no només en termes de nacionalitat, ètnia, idioma i religió, sinó també pel que fa als motius, als patrons i als itineraris de migració, als processos d’inserció en el treball, als mercats de l’habitatge en les societats d’acollida, etc.
A conseqüència d’aquests canvis, en els darrers trenta anys s’ha produït una nova diversitat en la qual els «immigrants estan permanentment implicats en el trasllat de llengües, cultures, normes i enllaços socials i simbòlics, amb els quals construeixen una identitat amb elements del territori de sortida i elements del territori d’acollida» (Kivisto i Faist 2010: 142). Una dada important: aquestes noves identitats –físiques, lingüístiques, gastronòmiques, d’estil de vida i de vestir, etc.– són més visibles que la diversitat històrica, dialectal o no, perquè són molt més distants de la identitat nacional prototípica que la diversitat històrica i, per tant, com que són més difícils d’amagar, han acabat qüestionant la ideologia homogeneïtzadora de l’estat que es veu incapaç, ara, de fer passar com igual allò que és visiblement diferent. És a dir, la distància entre els dialectes/llengües històrics i els dialectes/llengües nous és massa gran per poder-los fer passar com la mateixa cosa (no poden ser els uns dialectes dels altres). Aquest fet, de retruc, ha afavorit que augmentés la visibilitat de la vella diversitat que des de sempre hi havia hagut dins de la llengua pública: tant la que introdueixen els dialectes i els registres de la llengua estàndard oficial, en la terminologia clàssica, com la que prové d’aquells altres materials lingüístics independents de la llengua oficial que han continuat parlant-se a deter-minats espais d’interacció. És a dir: tant els dialectes que s’han pogut incloure dins la llengua estàndard com els dialectes que no s’hi poden incloure. En aquest sentit, podem dir que els canvis recents han ajudat a donar importància a uns materials territorials històrics que la ideologia de la llengua de l’estat havia aconseguit ocultar fins fa ben poc. Per això avui la diversitat lingüística de sempre sembla molt més gran. En realitat, però, només s’ha fet més visible.
Si relacionem aquestes reflexions amb els drets lingüístics, ens hem de fer dues preguntes. La primera: ¿es relaciona aquesta diversitat, la vella i la nova, amb el benestar dels ciutadans i, per tant, hauríem d’exigir que fos una part nuclear de la política dels estats i de la mateixa Europa? La satisfacció dels ciutadans, el seu benestar, ha de ser un objectiu de totes les polítiques democràtiques. I sentir-se bé implica que els individus puguin aferrar-se a una xarxa complexa d’emocions, actituds, característiques i assoliments positius en els quals tots els materials lingüístics, les llengües i la resta, hi tenen un paper fonamental (Nadal 2012; Nadal, Monreal i Perera 2013 i 2016; Bishop 2015: 208-209; Agresti 2014a i 2014b; Gamble, Gowlet i Dunbar 2016: 46-48 i 106-107, Acedo i Gomila 2016: 7). L’alt contingut emocional de la diversitat escalar és important perquè pot ajudar-nos a prendre decisions sense haver de considerar una gran quantitat d’opcions irrellevants (el que s’anomena el frame problem). Les emocions són més útils que no pas la raó per triar comportaments perquè actuen com una preselecció dràstica en el procés avaluatiu. Les emocions, en aquest sentit, són una ajuda per a la raó (Evans 2002: 501). I, esclar, parlar un dialecte o un altre en el conjunt dels dialectes que hi ha dins «la» llengua (i aquí «dialectes» equival a «llengües per parlar» i «llengua» equival a una mera construcció ideològica) condiciona l’actuació en un o altre espai de relació. Sentim cadascuna de les llengües d’una manera particular perquè ens fa actuar d’una manera també particular en l’espai de relació adequat. En aquest sentit, les diferents identitats de cadascú permeten que ens encarnem, de maneres diferents, en els mons en què vivim. Per això la variació lingüística determina el benestar dels parlants.
La segona pregunta és aquesta: