La mar rodona. Sebastià Perelló
ets com un esbart de ratapinyades que cerquen la sortida en una cova que es perd en la foscor més negra.
Per ventura va ser pitjor allò que va venir després, aquella bassa d’oli, els dies apaïsats i tebs, com si les hores s’escampassin i ja només fossin el solatge d’allò que no passava. Les converses que no teníem, les rialles que no rèiem, les coses de què ens afluixàvem, les paraules que callàvem, tot allò que quedava sense fer i que ens desfigurava la fam que teníem de menjar-nos el món. Fins i tot entre el trau i la nafra, i aquella fantasia, aquell miratge d’allò que no podia tocar el desastre, les ganes de viure, el dia a dia, els sentits i la mar, i la força que no saps d’on ve però que t’empeny i les barques i els pins i l’alegria i els ulls vençuts de claror i la pell que sempre sap més que tots nosaltres plegats, hi podies endevinar aquell aire descarnat i deslluït d’allò que no acabes de creure, cascavells que no dringuen. I els ulls que semblaven no topar amb res, com si sempre fossis davant la mar gran. Feies la feina d’esma. Repassava els cabells darrere una orella i només sentia les tisores i parava esment als dits que movien l’eina quan només tallaven l’aire. Només volia passar inadvertit. Esser discret. No fer nosa. Semblava més seriós i reservat i la família va pensar que em feia gran, que ja era una persona assenyada. Els vaig ensabonar a tots. Però l’ànsia de discreció és llampant, i aquella inquietud em feia sentir com si jo mateix fos les cortines que no deixaven veure res de mi. Jo era aquell endomassat. Sempre dret com un ciri, que no en deia ni mitja, com si anàs amb una pedra dins la boca. Sentia aquell desassossec, aquell desacord dins meu, aquella certesa d’haver comès un error i de res no servia penedir-se’n. Em devorava el remordiment i era això que em feia els gestos vençuts, i jo només era els meus escrúpols. Em repugnava aquella por, haver tornat desconfiat, l’aprensió que tenia de ser descobert. La padrina deia que això era d’haver anat a la presó, que abans no era tan esquiterell. Era com si aquella endemesa m’hagués contrafet, perquè pensava que ja seria sempre així. No bastava amb allò que havia fet, era que en mi ja hi havia una disposició de ser previngut, que m’havia d’acopar, com s’apleguen unes ales. I va començar aquella obsessió de tancar portes i finestres. Res no havia de quedar obert. I sempre que m’asseia a una taula havia de tenir paret darrere. Encara m’escarrufa sentir que algú passa sense tocar-me l’esquena, perquè basta sentir aquell aire desplaçat i tenc basques. I no puc veure unes claus al pany. Em fan nosa. Obre i tanca, però no les deixis posades. I aquell afany que poses a arreglar coses que s’han espenyat. Fa anys que faig restauració. Quan vàrem llevar la barberia i vàrem posar la botiga d’espardenyes i sabates, ja vaig començar amb les taules coixes i els canteranos desballestats, calaixos que no obrien, paravents i caixes de monja. I les taques. Allò que no hi ha de ser. Basta. Sé que tot això només són manies. Que no és això, que vull dir. Que només vull desviar l’atenció. Allà on hi ha taca no hi ha forat. I n’hi ha, de forat, en pots estar ben segur. Has d’amollar els cans, que corrin, has d’alliberar el temps. Desfer allò que ja està fet. Aquest impossible. Desfer-te. Dir allò que no té nom amb les paraules que no tens i que t’assalta la boca. Alçar la pols, remoure aquests baixos de la pena que has passat. Hi ha mals que volen crits. No hi pots estar més així, com si t’haguessis clavat els anys amb reblons. Botons de clau curt i cabota grossa. Els dies amb capitoné. El capçal, la banqueta, el puf, el sofà. Perquè has provat d’entapissar-te la pell i els ossos, tot ben encoixinat, perquè arribes a creure que de tu en faran tiretes i cordons, perquè saps que la pell ja és del llop. I els ossos són coses que trobes en el lleu. Que tu eres la vergonya que han deixat. I t’ho empasses, ja ho crec. Però has de fer com el matalasser. Treure el bastó per estovar la llana. Aquesta és la teva feina: fer i desfer.
Diuen que el penediment és cosa dels vençuts, i que no és de franc, que sempre cerques treure’n alguna cosa. He arribat a no voler saber res de mi, perquè només era aquesta memòria que rapinyava, que era el remordiment que em feia bategar el cor. Que jo era els polls i les llémenes que crien, les puces que em cercava aquesta inquietud d’un passat que s’havia clos irrevocablement. Però picava i només podia gratar. Que no tenia dret a l’imprevisible, que només era la pena que podia passar, que ja no hi havia res que em pogués agafar desprevingut, que no hi pots viure, en un descuit, perquè els dies eren deliberats, allò que esperes i mai no t’equivoques, que ja no podia passar res de nou. De la culpa no se’n pot fugir, diuen. I no he estat feliç. I és això que t’arrenquen les bèsties que no has pogut perdonar. Allò que ha quedat sense dir.
Mai no vaig llegir el bitllet d’en Sebastià. I quan el vaig cremar sabia que serien paraules que no sentiria ningú. I aquest buit no el tanquen les que dic ara. Mira si m’ha costat arribar fins aquí. Es tractava de passar amb cançons. No hi ha manera de refer el camí, han passat l’arada i tot és guaret. Hi hauràs de tornar una vegada i una altra en aquest bocí de terra que has deixat sense sembrar. Hauràs de trobar les camades, i sempre serà allò que queda entre dos solcs buits. Perquè no hi ha volta de fulla, la manera de deixar les coses clares és mostrar el trau. Un secret sense revelació no és res. És la mateixa confessió que el diu, que el mostra. Com si només pogués compartir aquest bitllet que no hem llegit. Aquesta manera d’estar en blanc. Blanc com una paret, com el paper d’escriure. Aquest esqueix. He viscut amb aquesta presència permanent d’allò que de mi va quedar en aquell moment en què vaig callar. Una mica abans, en el precís instant en què vaig veure n’Aina del Pou Salat i no li vaig donar aquell tros de paper. Va ser com una mutilació. Un membre fantasma que fa mal, sents aquelles formigues que et corren pel cos, aquelles pessigolles, la coïssor insofrible que crema, cinglades que són com un clau al cor. I és això que et puc oferir, llocs inaccessibles, dunes que es mouen, aquest desert. Aquest secret que al final és buit, una absència irreparable que no és el mort, és el forat negre que va deixar aquell moment. I els dies que varen venir després. I que arriba fins avui i que encara em pren les paraules de la boca. L’orfenesa irrespirable d’allò que sé dir, d’allò que queda dit. I et puc deixar aquest fardell que has d’estirar i que ve d’enrere. I davant, quatre passes lluny, allà, en els dies que encara no han arribat i vénen, aquest os que hauràs de rosegar. Com si ara fossis tu que ha de carregar el mort. Aquest desig de saber, que sempre fa trunyella amb un secret. Perquè callar, ja ho saps, tanmateix va ser encara dir qualque cosa. I que és com un nom que no diu res, només crida. ¿Què deia el paper? Són les coses que demanen els que han de morir. ¿Com està el nin? ¿Heu menjat sopes? ¿Han tapat el crui de la cisterna? No sembreu melons a la torrentera, és massa humit, volen frescor, sol i call vermell. No heu de patir per mi. I és allò que sent que he de dir: les coses que demanen els morts.
Pareix que t’han embalsamat. Però tota aquella vergonya clandestina és viva com una fura. Un dia vaig saber que ja no podia tallar cabells i vaig dir a mon pare que si hi venia a bé posaria a ca nostra una espardenyeria. No podia tocar el cap a ningú. Més manies. Ma mare em va mirar desconfiada. Incrèdula. Ara té l’ànima als peus, aquest. I no s’equivocava. M’agradava veure la gent que caminava amb les sabates de sola d’auto que fèiem i amb aquelles altres fetes a mida, viure entre alenes i formes i passar cordons, i l’olor de betum, de pell i cerol. Això em va permetre fer feina al taller, al fons del corral, davant el caquier, i fer com si allò que passava fos allò que havia de passar. I als vespres llegia a la camilla. De vegades venia el metge de can Xerret. Deia que jo era un home anodí. No ho deia perquè em trobàs dessabeït, sense gràcia, cosa que ja m’anava bé, perquè no m’agradava cridar l’atenció, passar per malla era estar al cel, tenir boca i no parlar, però ell ho deixava caure perquè estar amb mi era balsàmic, com si calmàs el dolor. Tanmateix no era cert, jo sabia que darrere aquella cara de jutge de pau, més enllà de les paraules amables hi havia alguna cosa. Allà. Defora. Més endins, passats aquells ulls insaciables que veia al mirall. Com si davant hi hagués un horitzó que fugia, inaccessible, coses que semblaven evaporar-se, que no s’espessien, però que et tenien per la ganya, com si fos una bossa de plàstic que et posen al cap i no et deixa alenar. Per això em vaig acostumar a fer-me enfora, com aquelles cusses de guarda que sempre són lluny. I ja puc xerrar pels colzes, sempre és parlar tot sol. O amb els hereus que no he tengut. I és ben poca cosa si l’herència és un secret nial. Espectres i pelleringues. No n’ha quedat res més. Però ben endins hi sents com un prec que ens aquissa cap a la nafra d’aquesta memòria que és la vida. I no me’n sé avenir,