La mar rodona. Sebastià Perelló
la padrina quan dinàvem. Val més que no s’acosti. Saps quina revolada, el sentien del corral. I tu no ho has de consentir, deia a mon pare, que dinava amb el cap cot sense dir res. Pel bé seu, perquè encara l’agafaran de banda i no el veuran més. Ara ens pertoca callar, sentenciava. I acopar les ales. ¿Que no ho veu, aquest esburbat? És un animal, clavat a son pare. Tot eren mitges paraules, com si la boca els hagués tornat petita. Com si s’haguessin mossegat la llengua i l’haguessin donada als cans.
D’un dels miralls de la barberia, en vaig fer dues parts, i una és la que encara tenc damunt el canterano amb una vasa de caoba feta amb les cuixeres d’un llit bo de can Llobet, que havien tirat al garrigal quan varen vendre la casa i uns alemanys hi varen fer un hotel. L’altra, quan la despenjaven, va caure, i d’un tros, en vaig fer el mirall bisellat que hi ha damunt el lavabo. Que en dirien, de coses, aquestes llunes, si poguessin parlar, deixava caure la padrina poc abans de morir. Però jo no els he sentit dir res mai. No han motat. Callen com callen els morts. I els vius. Només un vidre llis. Però no és cert del tot això que dic, perquè si hi pares esment i hi claves els ulls, hi veus bellumes de coses que s’han perdut, ets tu que t’has extraviat, sorolls de coses que es trenquen, tants de malencerts que suren, com si en aquell que veus al mirall li mancassin les forces o l’haguessin privat d’allò que un dia havia cregut que tenia, dels delits del món, amb aquells ulls plens d’allò que ha vist i que ningú no li ha de demanar. ¿Per què no m’ho dius cara a cara? Però és com si totes les paraules li haguessin tornat a la boca i els llavis s’ajuntassin, prims, de no tenir res a dir. Després és quan els mots són més que això i fan renou, com aquella remor de mobles quan es canvien de lloc en una casa, i estàs ben segur que si els provaves d’escriure encara sentiries el devessall fora mida de tot allò que no acaba de trobar el seu punt. I tu i aquell que mires sou dos que s’aferrussen. I parles sol. I ningú no ho diria, perquè sempre has passat per un home impassible. Et mires els ulls i has cregut que és com sentir un eco que retorna i que no reconeixes. Com si jo fos el secretari d’aquell que et clava la vista. Només que sense mi, res no parlaria d’allò que em manca. Allò que no veuen els ulls. Perquè des d’aleshores has pensat més d’una vegada que els tens plens, a la raseta, que fa anys que no hi veus, et passen coses per davant però no hi pares esment, com si tot fos una regata per on corre l’aigua i res no queda, tot se’n va, tot s’escola, com en una gerra clivellada, com si les ninetes fossin un forat, un trenc, i tot vessàs. Ja ho saps, que no treu cap enlloc, això, que no cal que gratis el mirall amb l’ungla, que no hi trobaràs res, només aquest embadalit que s’engolfa en la mar d’allò que calles, que com més té més brama. I que no en trauràs el que vols, sinó allò que escup. No t’hi capfiquis, no són les cares d’aquells que venien a la barberia que hi suren, són cares de ningú, fesomies que han buidat. I tens por de tornar a ser aquell al·lot, amb els mateixos ulls i la mateixa llengua, com si haguessis quedat sembrat en aquells dies i encara fossis aquella criatura. Ta mare ja t’ho deia, que no hi eres tot, que semblaves aturat, que sempre estaves que no hi cabies. Tu, ben alerta de no dir res. ¿Què li havies de dir? Que ja no n’aplegaves ni una, que t’havien desbordat, que t’havies esbrocat, que rajaves a dojo, que t’havien esclatat els albellons i tot eren aigües brutes. Semblava que només calia deixar córrer a brolls aquella ufana. I tot ha estat passar de llis. Però era com si no poguessis badar els ulls, ni tancar-los, ulls sadolls, com els de vidre dels embalsamats, negres com el mirall negre que veus quan t’aboques al coll d’un pou. I ja no sents la padrina quan deia sense mirar-te: només veig allò que vull veure. I d’aquells dies, n’has fet una cripta. I t’has enterrat en vida. Perquè has provat de ser allò que estaves disposat a oblidar i sempre t’ha estalonat allò que costa recordar, allò que t’escup la memòria. I t’ha convertit en això: un sac de paciència.
Un dia es va presentar don Joan i aquella tereseta que aleshores feia de batle i deien que era el qui manava a la gestora. Entraren a la barberia i esperaren que se n’anàs el darrer client. Eren la una passades i jo treia les tovalloletes brutes del cove. Desava les tisores i els raors, preparava la pasta d’afaitar que compràvem a can Nesprer, a Palma, just al costat de la plaça de Sant Antoni. I m’entretenia amb el raspall que servia per espolsar els cabells. Tenia el mànec de fusta clara i aquell pèl suau, que semblava el pèl moixí d’una barba que no han afaitat mai. Primer no hi vaig parar atenció, però quan mon pare va alçar la veu, em vaig regirar i tot. De cap manera, va dir. Deixau-me estar. És aquí, que faig feina. Però només el sentia a ell. Els altres dos semblava que resaven. No en podia treure clarícies, perquè era com si les paraules s’aferrassin a les dents. La tereseta no deia quasi res, movia el cap i assentia, i era don Joan, que predicava. No n’hem de parlar més. Hi aniràs, amb un peu davant l’altre. No t’has d’assenyalar. No convé a ningú. I no és cosa nostra. És el capellà. Ha dit que han d’anar curiosos. Que són persones i han de fer bona cara. No han de poder dir que els tenim de qualsevol manera, no han d’anar deixats. Jo era tot orelles, però no vaig saber quin era el cas fins que vàrem seure a taula, quan mon pare ho va contar. Volien que anàs un dia a la setmana a afaitar els presos i a tallar cabells. No hi ha un pam de net, deia mon pare. Volen rentar la cara amb aigua bruta, aquests animals. I el nin vendrà, perquè allà dues mans no basten. Això va trasbalsar ma mare. Tu no ho has de consentir, deia, i la padrina s’escandalitzava: que s’ha vist mai, quin desveri, arrossegar les criatures en aquest femer. Això no és cosa d’infants. Jo li hauria acopat cap a la sala, perquè vaig tenir por, i no em vaig moure de la cadira. Sentia el batec agitat del cor com si m’hagués de sortir per la boca. Mai no havia anat a la presó i ni m’havia imaginat com seria. Un soterrani fosc com una gola de llop, claus i cadenes a la paret i palla en terra que serveix de jaç. Un niu de puces i polls, i mosques d’ase, com en un estable de bèsties, o una barraca de pastor. I aquella ferum de cossos que no han tocat aigua i que es rebolquen per l’empedrat. Ja no sentia la veu de mon pare, només li veia la boca badada, com si fos un trau que s’hagués desclòs. Aleshores ja sentia una curiositat malsana, i mentre pelava la taronja estava distret i pensava si tendrien excusat o un clot de fems. I allà, s’hi devien morir com a xinxes. I l’olor de resclosit, les nafres i les pelleringues purulentes. Tota aquella roba enfitada. I m’hauria acubat només de pensar-hi, si la padrina no m’hagués enviat a becar una estona. I rosegons de pa eixut, i faves amb cucs i patates podrides. I ja no sabies si era son o t’envestia un rodament de cap que et feia perdre el món de vista. Aquell dia vaig dormir a voler i eren les cinc tocades quan em vaig despertar. Era estrany perquè mon pare obria la porta devers les tres. Havia aferrat el son i no sentia el tragí de la barberia. Vaig baixar les escales com si fos en una casa externa. En sortir al corral vaig veure l’estrall que havia fet mon pare. Feia anys que en parlava, però va ser aquell dia, que va arrabassar l’emparrat del corral. Seia al pedrís, suat, amb l’esquena adossada a la paret, amb aquells ulls de no mirar enlloc, com si tot el desig de viure se li hagués tornat ràbia. No em va sentir o no ho va fer coneixedor. No vaig dir res, i me’n vaig anar cap a la barberia. Tancat i barrat, fins i tot els portellons, com si els haguessin aferrat amb cera. Hi havia una fosca que la podien tallar.
El primer dia que vàrem anar a la presó, no sé per quin motiu, només tenia una idea al cap: els cabells curts, que no han de tocar el coll de la camisa. Era el que deia sempre mon pare. La memòria va i ve, però d’això n’estic ben segur. Ben arran, perquè no hi ha res més lleig que veure quatre pèls que cauen sobre la tira de tela emmidonada a la banda del clotell. La presó era a les dependències de la planta baixa de l’ajuntament. No hi havia anat mai. Quatre sales amb volta que donaven al pati de la llimonera. Des del carrer només veies les parets massisses que tancaven aquell redol de terra i els branquillons més alts d’aquell arbre, que segons deien els vells eren d’una popa tan àcida que no n’hauries trobat altre en tot el poble. Quan floria, al verd refulgent de les fulles s’hi afegia aquella blancor violada que esquitxava la capçada i escampava una fragància aspra que s’afuava a l’aire, i deien que n’hi havia que la sentien de la plaça. Han de tenir el nas molt fi, deia ma mare, escèptica. L’he ensumada i fa la mateixa olor que les llimoneres de can Cardaix. És una flaire fresca i desvergonyida, una olor d’ombra, deia la padrina. I lleva la por, afegia enigmàtica. N’havíem parlat, de la llimonera de la presó, el diumenge abans de la primera visita, a l’hora de dinar. Ningú no recordava qui l’havia sembrada. Són rebeques i fan pues, havia sentenciat