La mar rodona. Sebastià Perelló
no tenir-la a la vista, que te la llevin del davant. I ja són coses que no són teves i que no són de la teva incumbència. I tanques els ulls. Pots deixar-te anar, perquè per un moment pots arribar a creure que la vida s’esmuny, els dies lleneguen i amb una llevantada no en quedarà res. Cel net i clar. Però ja en pots fer, de revolts. Sempre acabes que tens la sensació de seure en un banc ras, sense respatler, l’esquena dreta, incòmode, encarcarat com un ciri, com si t’arnàs el disgust de no saps què, l’ànima emmidonada. I sembla que sents en tu aquell renou sec de coses que es trenquen.
Però hi ha en tu una veu que vol fer-se entendre. Ja ho diré. Alguna cosa t’estira la llengua. Però la sents com si fos de pedaç i t’entrebanques. Vas a dir allò que era clar i precís i ja t’ha fugit, has perdut el fil. Ara no saps per què ho deies, t’has atropellat, te n’has anat per les bardisses i s’ha fet un clot, una clariana, com si els mots s’haguessin desfibrat a la boca i ja només fossin una pasta molla que s’estufa, sabonosa, i de sobte no hi ha res. Ha passat no saps què i t’ha deixat a l’estacada. I ets en una casa que han desmoblat, i com més hi fas més hi perds, fins i tot sembla que t’hagis desertat. I t’hi agomboles. Com un home quan s’adorm. S’ensenyoreix de tu una indolència sedant, aquella deixadesa que fa el cansament, com si fos possible abandonar la cara que mostres a la gent i retirar-te i deixar que les coses passin sense tu. T’has apaïsat, sents aquesta calma sense complicacions, t’apagues, candorós. Per un moment ets capaç de creure que ja no hi ha allò que et batega cor endins. Com si en la urgència fos possible esser innocent. Tot de pressa, tan aviat com puguis, no t’entretenguis, no hi seràs a temps. Com si l’olla sempre hagués de vessar, i en aquesta ànsia la consciència no hagués de fer-te patir. Ha estat com si aquesta empenta, tanta precipitació, no t’hagués deixat ni esser aquí, ni dues passes més endavant, perquè has viscut en aquest fervor d’anar massa aviat. Una vida llampant. Ni aquí ni allà, només aquest tragí, perquè has cregut que era possible desaparèixer en la peripècia. I a qualsevol banda t’has sentit foraster. Arrels enlaire. Com si fossis la mar que brama, sempre inquieta. Sempre aquesta bellugadissa. Un que no sap estar quiet. I això t’ha amagat, com si només t’haguessin vist passar. D’aquesta manera no has format part de res. I això t’ha fet sentir invulnerable. No te n’has temut de res. Tanta frissor, deia ta mare. I encara rius. Perquè riure ha estat el teu estil de no dir aquesta boca és meva. I amb aquesta exigència, amb aquesta urpa sempre inajornable, has embolicat allò que estaves disposat a oblidar.
Ja afaita com un llamp i sempre du els cordons de les sabates desfets, deia la padrina. Primer només arreglava els clients de més confiança, que em coneixien, però ben aviat varen ser molts que s’estimaven més que jo els fes la feina. Deien que era més delicat, que m’hi entretenia, que tenia les mans beneïdes. Devia ser que els feia gràcia i crec que volien afalagar un pare que bavava davant l’habilitat del fill. Sempre anaven de verbes. Venia don Joan, que era un peixot dels falangistes, prim com un bastó, la cara xuclada, que sempre anava amb el front alt i aquelles venes com una serp que li corrien per les temples. Semblava que hi podies veure córrer la sang i quan discutia pareixia que li bategaven. M’has d’afaitar els quatre pèls clars, no la butxaca. I reia com si li haguessin desballestat les barres, amb aquelles dents que anaven a lloure davall el bigoti amb mosca. Tenia els cabells rulls, rebels, amotinats, que ni la brillantina aconseguia amansir l’enreveixinament. Fins que se’n va cansar i se’ls va tallar ran. Quan venia uniformat encara semblava més ressec, un perfil begut, com si l’haguessin acabat d’esprémer, amb els ulls eixuts d’alegria. Jo no els mirava mai i feia un alè si quan l’afaitava els tancava o els deixava anar pel sòtil. Em concentrava en les galtes o en el nas d’àguila, que de tan prim semblava un ganivet esmolat. Era amable, però d’una cordialitat emboscada, com si sempre n’amagàs alguna, com si esperàs amb dissimulació que travelassis. No era de fiar, deia mon pare. Ell calla, i espera que n’amollis una i quan ja no hi penses t’ha glapit. Tu fes i calla, repetia. Deixa’l xerrar, perquè aquest és com una geneta. També venia don Mateu, amb el coll ample i gruixut, la cara franca amb el cor a la boca i els ulls plàcids, amb aquella ombra farsant dels bromistes. Quan entrava, sempre ben vestit, saludava amb parsimònia, amb la veu prudent i satisfeta d’una persona conforme. Però no era efusiu, tenia un aire eminent que el feia semblar un bust d’emperador romà, vigorós, com si tota l’energia i la contundència del tors fes ombra a la resta. El pit bombat i les espatles compactes, rodones, la pell tibant del coll i aquell clotell solemne que m’enlluernava perquè no sé què tenia d’asserenat, com si allà fos possible no passar ànsia, sentir-se tranquil, i si hi deixaves reposar els ulls t’envestia una calma i una despreocupació plàcida. Quan s’asseia a la cadira es passava els dits pel bigoti anglès i sempre em deia el mateix: si no em fas un tall no seràs gendre meu. I feia la mitja.
Vaig arribar a afaitar quasi tots els clients i els podria repassar d’un en un, però són els clotells, que sé de memòria. Per ventura he oblidat la fesomia, i posaria messions que reconeixeria, un rere l’altre, el bescoll de tothom. Però això va venir després, i ja començava a tallar cabells. Quan hi passava el raor, que s’enduia la pelussa, aquella borra de pèl vellutat, era com fer net. I la pell, com una patena, era tan prima que si hi passaves els caps dels dits semblava que la sang feia lloc,i hauria bastat treure l’ungla per fer mal. M’agradava deixar-los arrodonits, però quan calia, els quadrats quedaven impecables. I si no hi havia més remei els deixava naturals o en punta. Molts de clients venien cada quinze dies i només s’arreglaven el clotell. I era jo qui els feia la feina. Ni jo me’n sé avenir, d’aquesta fixació, però hi ha alguna cosa entre l’espinada i el cap d’un home, que m’estira. No puc deixar de parar-hi esment. M’hi solia acostar amb circumspecció, com si allà hi hagués de copsar alguna cosa que no sabem de nosaltres. Hi ha tant de silenci en una nuca. No hi havia cap mena d’emoció eròtica, no era això. Era la carn desvalguda. N’hi havia que quan els passaves la fulla fina i metàl·lica s’escarrufaven, com si els haguessis passat gel i se sentissin desabrigats. Fins i tot alguns quasi no toleraven la impressió de la teva presència i arrufaven el coll, s’estremien i els agafava un tremolor convulsiu. En veure aquella carn de gallina, m’espantava només de pensar què devia patir un home quan l’apuntaven amb una arma just allà, on havia d’entrar la bala. Perquè aleshores ja havia sentit contar que era d’aquesta manera que n’havien mort molts d’ençà que havia començat la guerra. Però na Maria de cal Ferrer deia que no era cert, que els arrebataven a una paret i els mataven de cara, que ni els tapaven els ulls ni la boca per no veure’ls i no sentir-los, perquè els agradava veure com queien, perquè ja no semblaven persones, només eren allò que pesaven. Com un sac. Ho va sentir dir al fill de don Joan, que eren com un sac de mentides.
Jo no en sabia res, de la guerra. Només retalls de converses. Però era com si haguessin afaitat les paraules. Semblava que la gent s’hagués encongit, com si haguessin vedat les rialles i les batallonades que provocaven aquells esclafits jocosos que jo havia vist a la barberia. I crits i renou que la convertien en un guirigall. Estaven ensensats, sense saber-se entendre, com si haguessin perdut el cap. No era que la sang bullís, era que no escoltaven raons i la gent parlava sola. Tot semblava anar a redols. Com una magrana que han esgranat. Només aquelles cares de pocs amics. Ara tothom anava amb peus de plom, amb miraments. I no bastava. Per alerta que estassis, sempre n’hi havia un que s’encalentia i flastomava, o feia sabonera per la boca, però jo no en sabia treure aguller. No entenia res del que deien perquè quan parlaven era com si les paraules s’haguessin trencat, plenes de clapes negres que les emmascaraven, i tot eren sobreentesos. Les veus també eren postisses, esquerpes, i l’aire sorrut que els sortia de la boca semblava enverinat. Tanmateix tots tenien por, i segons qui entrava, el xiuxiueig s’acabava i ningú no deia ni piu. Mon pare em mirava i em tenia advertit: mutis. Amb un dit a la boca, n’hi havia prou. Jo ja sabia que si venia el fill de don Joan, que amb aquella llengua roent els volia embetumar a tots, o se’n reia del sant i de la festa, havia de deixar la feina, i partir cap a la cuina. Perquè era un mala pell, un escurçó que no en pensava cap de bona, i ja n’havia ablanit un parell. Un sac d’ossos geniüt i milhomes, que havia rebentat un ull al forner de can Romaní perquè havia donat un pa a la madona del cafè de la Societat, on fins feia ben poc campaven els comunistes. També tocava el dos quan venia n’Andreu de ca n’Unça, i anava arreglat, perquè d’ençà de