La mar rodona. Sebastià Perelló
allà s’hi apinyava la poca vida privada que hi havia en aquella casa. Només allà, ben endins, sentíem que érem a ca nostra. I a la cuina, que era el feu de la padrina, i era l’únic lloc que no feia olor de colònia Ron Quina.
Perquè ca nostra no era del tot una casa particular, hi havia aquella confusió dels llocs que no acaben de ser privats, perquè el negoci n’assaltava cada racó. Era com si haguessis de calar el cap davant aquella intrusió, com si la presència dels estranys s’hi hagués anat botint, s’hi engolàs, impertinent, indiscreta fins que s’hi cosia, com un brodat acaba essent un detall d’un llençol, i allò ja era part del teixit de la nostra vida. No hi senties la serenitat amansida que provoca la llar familiar, aquella atmosfera domèstica que permet abandonar-se i sentir-se en un espai reservat, un lloc de l’ànima, entranyable. Hi entres i fins i tot abans d’obrir la porta ja estàs a cobro. Com en un espai de treva interminable perquè no ets a la vista de ningú, no hi ha res que t’intimidi, no hi ha res que t’exigeixi esser ningú, com si et protegís una bombolla confidencial que t’abriga en una mena de nuesa. Perquè una casa ha de ser aquesta clariana intestina. I allò era un guirigall, els clients travessaven el menjador per anar a l’excusat del corral i era com si la barberia ocupàs tota la planta baixa de l’edifici, hi senyorejava la barreja d’intimitat mascla i l’olor de tabac de pota que actuava com el baf quan aixeques la tapadora d’una olla. I tanmateix allà, s’hi destil·lava la repressió d’una sensibleria que hauria estat massa ambigua, però que deixava anar una sensibilitat delicada, una complaença narcisa d’homes, com si d’aquella aura viril, exhibicionista, s’hi desfibràs una afectació que la concurrència solia encolomar a les femelles. I era en aquell contuberni d’intimitat masculina, allà, entre i entre, on havies d’aprendre a ser un home. En aquell aiguabarreig d’olor d’arrencat i família, que tenia no sé què de bravata i vida casolana, en aquella vitrina que era la barberia, vaig aprendre que la vida privada sempre és clandestina.
Mon pare, de primer no m’hi volia, jo era massa tendre per pasturar enmig d’aquelles converses desfregades i ordinàries. Jo era la roba estesa enmig d’aquelles complicitats, la padrina remugava, que jo no hi havia de fer res, en aquella gàbia de reclams grossers, tot li semblava massa barroer i mai no hi posava els peus, com si no fos ca nostra. Sempre estava a l’aguait, era com un sentinella, perquè, si podia, s’estimava més que anàs amb ella a la cuina, i mentre feia el dinar em contava rondalles. Però jo li fugia, i ella no podia deixar la paella on feia aquelles raoles de peix que m’han fet un trau a la memòria. Aleshores jo no escoltava aquelles converses insolents, perquè no entenia ni un borrall de tot allò que deien aquells homes, que reien com si s’haguessin de desencaixar les barres. Eren esclafits rudimentaris que esqueixaven l’aire, i de vegades discutien com si fossin moixos, amb aquelles venes del coll que semblava que havien d’esclatar. S’emmurriaven, però mai no vaig veure una brega. Cridaven fins a l’afonia, baladrejaven com si fossin cans que algú hagués desfermat, la sang bullia, però no arribava a la mar, i bastava una ullada de mon pare i tota aquella precipitació irascible hauria cabut en aquell pot de Desinfectante que em tenia l’ànima robada. Era de vidre bufat, amb les lletres en diagonal. Cal·ligrafia anglesa. Tinta blava. Era buit. N’hi havia un altre, també de vidre. Lletres que feien relleu. Cleaner. No sentia els grinyols desfermats d’aquelles boques de trons, d’aquells galls que es picaven les crestes. Els ulls se n’anaven rere els mànecs marbrats dels raors de la marca Mannos, i trescaven entre aquells capells Homburg que estaven penjats com si fossin exvots a la perxa, just al costat de l’entrada, o els Trilby, i la cinta dels Borsalino que enlluernava, i que ma mare trobava més seductors. Només era una barra, però mon pare li deia el guarda-robes. O la màquina de tallar cabells Queen, de fabricació alemanya, que ningú no havia fet servir, perquè mon pare només emprava les tisores. La hi havia regalat un client de l’hotel Formentor. Eren els primers turistes. Luxe i excentricitat, gent rica que reclamava un servei exclusiu, i quan l’hi demanaven, hi anava. Hi havia estrangers que no volien venir al poble i s’estimaven més afaitar-se o tallar-se els cabells a la seva habitació. Entre roba de llengües i llits amb cobricel, i a la vista dels pins d’un verd espès i negre que es retallaven sobre el blau encegador de la mar. Era quan a l’illa hi venien el comte de Keyserling, Lady Campbell Cook o Lord Salisbury.
Encara ara tenc a la memòria aquell rasoir Thies Issard de 1934, nou de trinca, amb el mànec d’olivera, que havia descobert dins el maletí de les eines particulars de Mister Higgins, sense que ningú m’hagués vist. La primera vegada que el vaig tenir en les mans havia hagut d’entrar a la barberia quan no hi havia ningú, en aquell moment precís, entre la una i mitja i les dues i mitja, quan mon pare dinava i després becava una estona, abans de tornar a la feina. Perquè no hi havia manera de fer-me descansar en aquella hora, quan la casa just per un moment semblava una bassa d’oli. Quan pasturava a lloure i rebostejava els calaixos dels tocadors i els maletins dels clients, el de don Joan de Son Remuc, que tenia el raspall amb mànec de plata i la pinta de carei. I m’embadalia davant les fotografies de Reynaldo Luza, que ma mare havia fet emmarcar. Venia sovint a la barberia i fins i tot havia retratat la filla de na Lluïsa de ca la Salvatgina embolicada amb un llençol de lli i que havia publicat a Harper’s Bazaar. El fotògraf, de vegades, venia a afaitar-se en roba de tennis, i amb aquella extravagància el poble anava alçurat més d’una setmana. També venien pintors, Tito Cittadini, Joaquim Mir, Roberto Ramaugé, que havia comprat feia anys la fortalesa d’Albercuix a Pollença.
Mr Byng havia llogat una casa a foravila als Verdera, que tenien terres aquí i a la banda d’Alcúdia. Era client de mon pare, però no venia a la barberia. Anàvem a ca seva i li arreglava la perruca. Parlava un mallorquí estrambòtic i apagat, però s’entenien. Escrivia guies de viatge. Venia cada estiu. Arribava al mes de juny i se’n tornava a Anglaterra al setembre. No sé si eren els seus ulls esbravats o aquella manera seva de caminar una mica d’esquitllada, però sempre em va semblar que en ell tot era fortuït. Quan saludava mon pare, hauries assegurat que feia un gest accidental, que anava a fer qualsevol altra cosa. I aquella casa tan nua feia la impressió de ser el cau d’algú que fugia. Fins i tot la claror esvanida d’aquella sala era eventual i hauries arribat a creure que només era una coincidència que ell fos el llogater, el resident d’aquella casa, perquè s’hi movia com un convidat. Aquella mitja perruca d’un color ros esmorteït, de cabells llisos, em tenia enlluernat. Mon pare la hi pentinava amb una destresa que s’havia inventat exclusivament per a aquell postís, perquè era l’única que havia arreglat en la seva vida. I jo havia de fer esforços per no riure. Mentre li arreglava la perruca i la hi perfumava, Mr Byng m’explicava que els egipcis ja en feien servir per protegir-se del sol, deia, i en les cerimònies de pompa. I jo li mirava aquells clotets a les galtes. Com una pena fada, que després he sentit moltes vegades davant el mirall.
De vegades jugava amb aquella obsessió de mon pare perquè cada cosa fos al seu lloc. Semblava que perdia l’enteniment quan li amagava aquella aigua d’Abissínia que feia servir per tenyir el cabells blancs de don Josep, el farmacèutic. Sempre venia a darrera hora quan ja no hi havia ningú, perquè no volia que se sapigués que li tintaven aquell color cendra lluminós que li baixava dels polsos i es perdia rere les orelles. Eren d’un blanc romput que li havia platejat el temps. No és que fos estufat ni presumit, era la seva manera d’estucar la fadrinesa macilenta que li havia rosegat la vida. Quan entrava a la barberia, aquell sac d’ossos aflautat, amb els ulls trists i desinfectats, semblava un cadell a punt de momificar, perquè se li havia assecat el cor de por. Por de mirar i fer llepadits del món que li passava ben davant, mentre ell es feia el desentès, perquè qualsevol altra cosa l’hauria fet passar per un melindrós, perquè un home delicat, i era sa mare que parlava, ja se sap de quin peu coixeja. Quan ja feia una estona que don Josep seia a la cadira i mon pare ja s’havia posat ben nerviós, jo li duia l’aigua d’Abissínia i li deia que no havia de canviar les coses de lloc. S’enfurismava, però no deia res. Era aquell perfil abrinat que afirmava, amb una veu blana que volia engallar-se, que ell tampoc no hi sabia viure, entre coses trastocades.
Cada dissabte horabaixa venien els columbòfils i aquells que tenien la fal·lera dels passerells. Eren mitja dotzena de criadors. Parlaven i discutien sobre criança, dels gavatxuts i els nas de xot, que era un colom de vol, de competicions, de si convenia donar-los blat o civada, i