La mar rodona. Sebastià Perelló
esvelt que havia vist mai en la seva vida. També tenia pinsans. En parlar d’ocells mon pare perdia el món de vista, quedava sembrat, amb les tisores en una mà i la pinta en l’altra, en una quietud elèctrica, com si s’hagués enrampat, mentre els ulls desprenien fervor i aquella excitació li omplia la boca de paraules. Tot eren becs i plomes blanques, pits vermells brillants i femelles retxades. A mi em feia angúnia sentir-los parlar perquè m’envestia una imatge que encara ara m’escarrufa. Quan vaig saber que n’hi havia que per fer-los cantar millor els cremaven els ulls, només veia mon pare, amb una agulla que havia desinfectat amb una espelma, just quan travessava aquell negre lacat i inquiet que no et mirava mai. Segons mon pare, als ocells, no els agrada que els mirem perquè ens veuen la malvolença. A la nineta, ben endins, hi ha un malànima. I jo t’ho diré: a un passerell, no l’enganaràs. Era quan jo me n’anava al mirall de la barberia, i m’hi acostava fins que el baf entelava la lluna. Hi passava la mà quan la boira no em deixava veure aquell monstre que només els ocells sabien llucar. Com si els ulls fossin un cau secret que ens haguessin vedat, una cambra tenebrosa per on corrien dimonis i gripaus, serps i basiliscs i ratapinyades, com a ca les monges, quan anava a costura i ens castigaven al rebost a les fosques, que segons sor Margalida era el quarto de les rates. Em mirava els ulls fins que em picaven i llagrimejaven, i aquella pupil·la era com un pou cegat.
Tenia dotze anys quan vaig afaitar el primer client. Primer només els ensabonava. Mon pare feia la resta i després em deixava que els posàs el massatge. De feia molt poc, a la barberia ja fèiem servir Floïd. Era una de les divises de la casa, un senyal de luxe i distinció, allò que reclamaven els clients de l’hotel, perquè el negoci no era una barberia qualsevol. M’untava les mans d’aquella loció ataronjada i feia les fregues tal com m’havia ensenyat mon pare. Aquella olor àcida d’herbes i llimona a mi no em semblava balsàmica. Era seca, rude, i m’entabanava, no era untuosa, em deixava les mans eixutes. Exhalava no sé què de menta ardent i la pell impecable d’aquells homes se l’empassava com si fos una gota d’aigua en un desert, i ja només era un baf que jo alenava com si m’hagués d’abrusar els pulmons. Però els mirava a ells, ulls clucs, els gestos ablanits, i era com si la set fos sedativa. Els feia gràcia que el nin s’encarregàs dels massatges, i amb aquells amb qui mon pare tenia més confiança, m’hi entretenia, i fins i tot els feia la clenxa. Ben aviat, però, em vaig convertir en el mosset del negoci, i ja no era un joc. Era una feina. De primer anava a l’escola i la barberia era cosa de les hores perdudes. Agranava els cabells tallats, preparava la pasta d’afaitar, retirava les tovalloletes usades i les duia al cove de la roba bruta que ma mare tenia al corral, o netejava les pintes. Quan s’acabava la brillantina, anava al rebost on teníem el magatzem, just damunt la botiga. Mon pare m’enviava al recambró, perquè davant la gent mai no li vaig sentir dir que allò fos el rebost de la casa. Deia que així tot semblava més professional. Havia après l’ofici a França, a París. Solia dir, amb aquell aplom diligent dels entesos, que aquí no es tallen els cabells, aquí no només s’afaiten, vénen de qualsevol manera i surten homes de veritat, distingits, amb la seguretat refinada i ferma d’un senyor. Ma mare i la padrina reien quan pensaven que el darrer que havia afaitat aquell dissabte horabaixa era el pastor de son Xambó, un tabalot que flastomava com un esperitat i tenia la llengua més coent de la rodalia. Al recambró també hi havia papers, diaris vells que tallàvem i servien per fregar els raors quan havies fet la passada. I les fotografies que mon pare havia arreplegat i emmarcat perquè servien de mostres. Però no les va arribar a penjar mai a la barberia. Hi havia el príncep de Gal·les, que encara no era rei i que ben aviat seria el duc de Windsor, després d’haver abdicat. I un perfil de Gary Cooper, de devers 1930, del temps que va fer Morocco, i Clark Gable vestit amb un esmòquing impecable i els pantalons sense enrivetar. Mon pare, que ens havia fet fixar en el detall, deia que el rivet de seda era una ridiculesa. Quan parlava d’aquestes coses semblava un altre i als ulls, que de sobte no miraven enlloc, li veies una ombra raquítica de coses que no sabíem, com si per un instant no fos a ca nostra, i es gratava el colze suaument, com si no fos picor, només una moixaina insulsa, com quan passes els dits per una cicatriu en què fa temps que no has reparat i ara hi pares esment, així, sense voler.
Quan vaig començar a afaitar encara no havia pegat l’estirada i no feia l’alçada d’un ca assegut. Per això m’havien fet un escaló de fusta, que em servia per poder ensabonar les barbes aspres i espesses dels clients que només passaven per la barberia els dissabtes. Hi havia senyors de casa bona que venien dia sí, dia no, però molts eren pagesos que baixaven al poble i només s’acostaven cada vuit dies, per això sempre fèiem més feina els divendres i els dissabtes, que teníem portes obertes fins ben tard. De vegades eren les onze de la nit i encara teníem la barberia plena. Arribaven, agafaven torn i si havien d’esperar una estona llarga se n’anaven fins al cafè de can Canut, dues cases més avall de ca nostra. Quan els tocava, era jo qui guaitava per la porta de la taverna i els anava a cercar. Si tenia sort i madò Remei estava de bones, em pegava un crit part damunt el renouer d’aquella gàbia de grills i em picava l’ullet. Jo sabia que m’havia d’acostar al tasser. Ella només em veia el cap, com si li haguessin posat davant una ofrena. I els meus ulls quedaven a l’alçada d’aquells pits que semblaven abandonats damunt la pedra de marbre rivetada de llautó. I ben aviat em vaig acostumar a passar la vergonya, perquè sempre em deia el mateix: ¿t’he de donar de mamar o t’estimes més un tros de tambor d’ametla? I reia com si fos un ninot que hagués de desarmar-se. Jo allargava la mà tant com podia i em donava aquella llaminadura amb els bessons petits i afuats que s’apinyaven en el vidre de sucre cuit color de mel que madò Remei guardava en un pot de llauna.
Però l’escaló no era segur i ja havia estat a punt d’ensopegar un parell de vegades, i no convenia anar de gambirot amb el raor a la mà. Per això mon pare va pensar que si havia de començar a afaitar, convenia fer feina a peu pla i va agafar una de les cadires que havien anat a parar al taller de ma mare. Però encara era massa alta i va donar a fer un peu nou al fuster de can Xamet. No tenia caoba i el va fer de cirerer. Encara ara la tenc a la sala, davant la finestra, i la tenc molt gelosa, m’estim més que no s’hi assegui ningú. Aquell seient encoixinat, amb respatler de barrerons tornejats i braços estrets i esvelts, és més que una cadira. És un lloc on no hi ha manera de fer veure coses que no són. Deixes anar el clotell enrere i basta no res, una estona amb els ulls clucs i t’hi sents nu, pelat. És estrany perquè no és com si estassis a recer, emparat, no és com si bastàs seure i de cop i volta l’atmosfera de la sala fos més entranyable, aquell aire confidencial que respires en un lloc privat. No és això. T’hi sents desabrigat, descobert, allà no hi pots amagar res i tot és a la vista, però no fa nosa. Com si els secrets haguessin perdut fua i ja no venguessin amb aquella ostentació de silencis difícils, sinó asserenats, amb la parsimònia plàcida de la gent despreocupada. Coses de les quals no has de treure l’entrellat, com si tu no fossis tu, sinó el teu secretari, un que t’escriurà les cartes i s’ocuparà de la teva agenda i fins i tot custodiarà la teva vida. Com si els dies aquí també poguessin viure’s a peu pla, sense tenir por a l’onatge indesxifrable que empeny el passat i els records i el laberint de la memòria, sense el pes furtiu de les coses que han quedat sense fer, o el rivet clandestí d’allò que voldries no haver viscut, com si el cor no fos aquest reservat de passos perduts on van i vénen els homes cautelosos. No, inesperadament, aquí, els secrets són dòcils, fan els dies anodins. I el pit s’eixampla. Com aquells pilots de cabells tallats que agranaves a la barberia i que ton pare no deixava que tirassis al foc de la xemeneia de la cuina perquè feien pudor. Els deixaves dins un sac en un racó del corral i cada setmana venia l’amo en Peret i se l’enduia. Un dia vares demanar a ton pare què en feia, mestre Peret, dels cabells. I ton pare, que no parava esment i estava enfeinat només et va dir: i jo què sé! Però jo veia aquell home-net amb el sac, com si arrossegàs un mort. No el deixava tocar en terra, l’alçava i se’l posava a l’esquena, amb aquells ulls baixos com si fossin calius a punt d’extingir-se, menuts i enfonyats. I només deia: Au! I partia. Se n’anava amb aquell sac ple dels cabells que jo havia agranat i que ningú no volia veure perquè ja no eren de ningú. I feia ben poc els havien rentat i pentinat i eren fins i tot vistosos. Eren part de tu, i el lloc d’una carícia, íntims, i bastava entrar a la barberia i els deixaves anar, queien en terra, i eren repugnants, estranys i externs, talladures brutes i engreixinades, sobres, ganga que fa nosa. I