La mar rodona. Sebastià Perelló
de pa eixut que no li havia vist mai, au, passa’m davant i vés per amunt, com quan m’enviava a la meva habitació perquè n’havia feta alguna. A callar, va dir, hi està convidat tothom. I a ca nostra només tornen a la boca les paraules que jo dic. I no n’hem de parlar més. Va tornar al seu lloc, va agafar el raor i va continuar amb la seva feina. En Viró no sabia on s’havia de posar i sense dir res, com un bou, va sortir de la barberia.
A l’hora de dinar mon pare em va barrejar de valent. I vàrem partir cap a la presó empiocats, amb aquella boca trista d’anar plegats pel carrer i no dir res. Havia plorat i encara sanglotejava. Però no m’espassava aquell esclató de ràbia continguda. Estava empipat, com un infant rebec. Tenia entravessat en Viró, i no entenia que hagués de baixar el cap davant aquell animal. I trobava que mon pare era un poruc, i veure l’audàcia d’en Viró, que el tractava com un no ningú, i que tots aquells homes de la barberia es comportaven com uns cagats i aguantaven aquells arrambatges, em feia sentir descarat i decidit. Aquell dia a la presó no mirava les coses de la mateixa manera. Veia aquells homes acoquinats, sense coratge, que amagaven el coll entre les espatles, que s’arrufaven i les cames els feien figa, com si només fossin allò que pesaven, sí, homes de pes que només eren això, llast, pesantor que els aclaparava i quan s’asseien a la cadira només eren aquell renou feixuc. Els hauria bastonejat. Ni la pedra d’alum hauria apagat aquell foc que treia pels queixals. Quan va tocar el torn a en Sebastià de can Fosc em va dir que tenia una senalleta acabada i que aquesta seria per a ma mare. Allà, a la presó, n’hi havia que feien llata. Amb l’espart feien senalles, cabassos i covenets. Mentre em deia això em va passar un bitllet i me’l vaig posar a la butxaca. Aquell dia només me’n varen donar un. Jo sabia que l’havia de donar a n’Aina del Pou Salat. Feia més de dos anys que festejaven. Però aleshores no sé jo què s’havia torçut. El mirava a la cara, desafiant, i el veia, magre, desfet, amb aquelles crosteres a la cella i a la boca perquè l’havien ablanit. Això era ben segur. Era mestre d’escola i partidari del Front Popular, i jo havia sentit a la barberia que l’havien denunciat. Això vol dir que el passaran per l’adreçador, havia comentat mon pare. Li assajaran la verga de bou. Com un ca. Deien que l’enviarien a picar pedra, o que se l’endurien a Son Coletes, a Manacor, o a Palma, a can Mir o al convent dels caputxins de la plaça de l’Olivar. O el posaran davant un escamot, li taparan els ulls i el mataran de matinada. I després aniran tots a combregar, aquests fills de puta. Però passaven el dies, l’havien enviat a la Casa del Port de Pollença, però l’havien tornat, després se l’endugueren a Albercuix, deien per la barberia, però ell ens va dir que l’havien duit al Cap Gros a Alcúdia. Només el marejaven, tenia el desconcert als ulls i li havien deixat el cos com un llàtzer. En feien befa i el veies tan desposseït. Com un espectre. La resta de presos no piulaven. Aigua i oli. No el menyspreaven, però tothom sabia que se n’havien de decantar. Que el volien així, sol, negat en aquella misèria, menyspreable. No és que jo li recriminàs res, però aquell dia el veia humiliat, amb les mans que li tremolaven. El tou dels dits menjats de tant que s’hi passava l’ungla. No vaig sentir llàstima. Aquell dia havia anat a la presó amb els ulls més implacables. El veia abatut i en la mirada dels altres, acabat. M’atacava els nervis sentir la seva impotència, em sentia decebut, aquell home esfondrat com un esbaldrec. I l’esglai que li corcava la mirada. Com si l’haguessin capolat i ja només fos l’ombra raquítica i malmenada de la seva pròpia abjecció. I jo volia veure’l violent, atroç, sentir la fermesa en les seves venes, un animal robust, i no aquell perfil escagassat. Sentia la meva desil·lusió, com un tel de desencant i despit que no em deixava veure la seva audàcia, ni el desig enèrgic i temerari que li aprimava els llavis i li feia estrènyer les dents. Era en aquella boca, que hi havia el coratge. Com una valentia òrfena, com si ningú no pogués arrencar-li aquell silenci que s’abraonava a les barres closes. I entre cella i cella, negres com el carbó, només que hi haguessis parat esment, hauries vist tota l’obstinació d’un home que no està conforme en aquella arruga estellosa com un escarràs. Però aleshores jo no hi veia de cap ull i pensava amb els peus. Només files prim després, creus que hi poses els cinc sentits, que has dreçat les orelles, i encara no basta. En allò que importa no hi poses atenció i sembla que has passat l’esponja i no ha quedat res de res.
La qüestió és que mai no vaig donar el bitllet a n’Aina. No em facis dir per què ho vaig fer. Devia ser aquella rendició, el cos extenuat, veure, en la manera que tenia de passar-se la mà pels cabells negres, un home afligit. Com si fes olor de derrota. Com si amb aquell gest em pogués fer lluny del fracàs, separar-lo de mi. I ja ho veus, ha estat precisament això que m’ha ratat els anys. Mai no ho ha sabut ningú fins avui. El duia a la butxaca. Com un trofeu, i només era un paper, allò que tiren, les despulles de l’enemic. Només era fer-se dolent. Com un lladre o una geneta. I era un secret. Només havia de fer bona cara. I no n’hi ha d’altra. Només es tracta de dir-ho. Així. Sense contemplacions. Com qui no diu res. Tu diràs que només va ser això, una malícia, una malifeta d’al·lot geniüt, però en la fibra d’allò hi havia ràbia, coses lletges, i tot allò que s’ha malbaratat després. Perquè sempre és així: fas qualsevol doi i no te’n tems però de sobte té aquella manera furtiva i amarga de perdurar. Perquè només era un bitllet, un paper doblegat. Però dues setmanes més tard va ser allò que havia escrit un que ara era mort. I no hi havia volta de full. Ja no hi podia fer res. I no podia dir res. Ni a mon pare ni a ningú. ¿Com justifiques que tens el missatge d’un home que l’endemà d’haver-me’l donat va desaparèixer? Se l’endugueren a Palma i el mataren. L’executaren al cementeri. I enterrat a la fossa comuna. Ningú no sabia res del cert, però tothom en parlava, les bèsties i tot. Sense por, fatxendes. Primer vàrem saber que l’havien agafat i ja no era a la presó. I després en Viró mateix va dir que l’havien escabetxat. Aleshores tot ja va ser una altra cosa. De tot d’una només va ser allò que havia passat. Una feta. ¿Què vols? Tothom va quedar regirat. Però ben aviat va ser com una fita, un lloc per on havies de passar una vegada i una altra. Quan un fet ja no és només un esdeveniment i s’ha convertit en un lloc on vas a parar sense voler-hi anar i t’hi sents perdut. Que no diu res, però no calla. L’error que ja no pots corregir. Després va ser com dur alguna cosa escrita als ulls, i ni tu i tot sabies llegir aquella lletra, ni quan eres davant el mirall. I el bitllet em cremava a la butxaca, travessava la roba i era com si s’aferràs a la pell i s’hi hagués de tatuar. I volies creure que només era paper banyat. Però va ser un verí lent, un corc, formigues que et caminen la pell. I senties que hi havia alguna cosa irreparable, en tot allò. Aquell desfici, una bellugadissa, com si tu fossis la teca i allò s’atipàs de tu. Eres el pa i el companatge, com si un animal t’ensumàs, i golut, salivàs, sempre just abans de la queixalada. Una rampa a l’ànima. Deutes que no pots pagar. Perquè l’hauries pogut donar a n’Aina quan ja era mort, però senties l’orfenesa de la vergonya i t’hi havies envescat, no podies esser res més que l’animal dòcil i poruc que cerca els racons, que teixeix la distància que el separa de tothom i la dissimula. No hi podies fer res, encastat en aquella humiliació inconfessable, en la solitud sòrdida de la decepció que et feia callar com un mort. Només pensar en la mirada de n’Aina quan li donàs el paper ja era insuportable, com un vent avorrit que no em deixava alenar i em feia basques. I aquell desig de ser castigat que va venir després, quan aprens que no has de mirar enrere, que el passat és la baluerna que has de deixar estar, però mai no t’abandona la sensació que hi ha no saps qui que sempre t’acompanya, ulls que t’espien. I ets un home i gent que no saps i voldries desertar de tu i de tot aquest tragí. Et mires la cara d’ovella al mirall i veus les urpes de llop. Ets un renegat que només calla, voldries fer-te la traveta, delatar-te, trair-te, acusar-te, i no saps a qui has d’anar, perquè ja no hi pots fer res. I encara ara, que n’he parlat, no puc deixar de pensar en coses que sé que no diu allò que he contat. Com si hagués deixat a la vista allò que hi manca, un buit. No dus el viatge, però encara sents el pes que has amollat. Sents les mans buides. Com quan mires aquest pitxer de la padrina que es va escarbotar, en un descuit es va trencar l’ansa i ja només veus allò que hi falta. Sempre ho sabràs i aquell bocí que no hi és sempre t’esmussarà. Hi passaràs el dit i sentiràs el test raspós, aspre com la fruita verda que no ha madurat. I aprens que només has de deixar ressonar aquesta llacuna, que tu ets el lloc on ha de comparèixer tot allò que no té nom, i que no hem gosat dir. Perquè en mi sempre he sentit que bategava aquell