Dues línies terriblement paral·leles. Francesc Grau Viader
tan repel·lent —el fum de la pipa del pare, en comparació amb aquesta pesta, és un perfum delicadíssim— que la conservaré gravada al cervell, ficada al nas, encastada als racons de l’estómac durant tota la vida.
Per acabar-ho de fer més repulsiu, el dia s’ha anat enfosquint, i ara cau un ruixim molest i persistent. Alguns hem cercat refugi sota el voladís que rodeja el pati. La majoria, en canvi, no es preocupen de protegir-se i aguanten la mullena, estoicament, amb l’apatia resignada dels qui ho tenen tot perdut.
Sense poder-ho evitar penso en la mare. Me la imagino rere els vidres de la balconera mirant, obsessivament, la cantonada des d’on, aquest matí, li he fet adéu amb la mà. La veig, immòbil com una estàtua, amb la cara tan prop de les balconeres que les seves llàgrimes es confonen amb la pluja que regalima pels vidres.
Dia 30 d’abril
Des de la caserna Carles Marx —encara porto aquella fetor de ranxo aferrada al nas—van traslladar-nos a Canet de Mar. En baixar del tren plovia a bots i barrals. Aguantant un xàfec que portava totes les traces de convertir-se en un altre diluvi universal, vam pujar en formació pels carrers de la vila amb aigua i fang fins a mitja cama. Feia la sensació que tots els carrers s’havien convertit en torrenteres. Potser els carrerons pels quals passàvem no eren res més que això: rieranys amb cases a banda i banda, que desembocaven a la riera que travessa la població i que, com una ganivetada llarga i ben donada, la parteix en dues meitats gairebé idèntiques. Va fer-me la impressió que Canet de Mar, com quasi totes les poblacions del Maresme, ha crescut contra corrent: com les anguiles. D’origen eminentment marítim, el poble ha anat remuntant el corrent de la riera i ha allargassat les construccions a ambdós costats de la riba, de manera que la principal via d’aigua és també el carrer més important de la població. La nostra estada a Canet només ha durat tres dies. Es pot dir que solament ha servit per a prendre’ns la filiació, canviar les robes de paisà per l’uniforme militar, formar i rompre files, rompre files i tornar a formar innombrables vegades. Ah! I suportar les bromades dels sergents vells —massa tarats o massa covards per anar al front—, els quals es divertien d’allò més amb la nostra inexperiència: «Algú de vosaltres és escrivent? Redéu, quants pixatinters! Ací teniu una bona ploma —deien lliurant-los una escombra— i demostreu que coneixeu l’ofici escombrant el pati». O bé: «Els qui sàpiguen distingir els metalls que surtin de la fila. Només dos? Doncs, apa! Cap a la cuina a netejar peroles fins que quedin tan brillants com la plata».
Ara ens dirigim a un poble que se’n diu Sant Martí Sesgueioles. (Ja és prou estrany que encara conservi el «Sant». Desaparegueren dels noms dels pobles al mateix temps que abandonaren les fornícules de les esglésies.) Ignoro on cau, aqueix poble. Em penso que no ho sap ningú. A tots els qui ho he preguntat, no n’hi ha hagut cap que sabés donar-me’n raó. Per poc lluny que es trobi no és gens previsible d’endevinar quan hi arribarem ni si serà en tren o caminant. La màquina que ens estira —una vella màquina a la qual tota la força se li’n va en fum— és incapaç d’arrossegar la renglera de vagons que porta enganxats. De vegades ens quedem aturats entre dues estacions, i quan la caldera torna a tenir una mica de pressió, arrenquem de nou. Uns quilòmetres més avant, la màquina s’obstina a no continuar i es para escampant fum i foc com la testa d’un atrotinat drac de festa major.
A poc a poc, ací em paro i allà hi torno, anem deixant enrere les estacions. Amb la frescor del capvespre sembla que la locomotora s’eixoriveix, i les parades esporàdiques, en qualsevol descampat, no sovintegen tant com abans. Per distreure la monotonia algú enceta una cançó coneguda, la qual, immediatament, és corejada per tothom. Una de les que té més èxit és «La Cucaracha». De la versió original només se’n conserva la tonada i la retronxa, mentre que les estrofes són improvisades per un solista de torn. Quan la lletra és actual i, sobretot, quan va condimentada amb una bona dosi d’humor i picardia, arrenca sorolloses riallades i prolongades salves d’aplaudiments.
A l’altre cap de vagó una veu detonant baladreja:
Ens han fotut en un tren,
een…
vell, xacrós i escotifat,
aat…
sabem quan hem arrencat
aat…
però ignorem si arribarem!
—Com se’n diu del poble on anem? —em pregunta el noi del meu costat.
—Sant Martí Sesgueioles —li contesto.
—No saps si falta gaire per arribar-hi?
Jo m’arronso d’espatlles.
—Ni puta idea! —exclama, amb cara d’ensopiment, un vailet que seu davant nostre.
—Deu haver-hi cada xavala! —diu el que m’havia preguntat pel nom del poble. I es posa a cantar:
Sant Martí Sesgueioles
oles…
té fama pels seus melons;
oons…
per mostra en porten les noies
oies…
dos de tendres i bufons!
Casualment el xiulet de la màquina —ara, fins i tot, ja xiula— se suma a les rialles i els aplaudiments. Un cor de veus desafinades, afòniques de tant cantar, entona la retronxa:
La cucaracha,
la cucaracha,
ya no puede caminar;
porque no tiene,
porque le falta,
la patita de detrás.
Dia 1 de maig
La incògnita referent a la situació de Sant Martí Sesgueioles quedà resolta ahir mateix, si bé molt avançada la nit. Ja feia qui sap l’estona que «La Cucaracha», «Carrascal» i una pila inacabable de cançons, el nom de les quals ignoro, havien deixat pas a un total silenci; una quietud només interrompuda per la monòtona cantarella del tracatrac de les rodes en passar per les juntes dels rails i, esporàdicament, pel xiulet de la màquina. Com tantes vegades havia fet abans, el tren efectuà una altra parada. Aquest cop el xerric dels frens i la sotragada que invariablement acompanyava cada detenció passaren desapercebuts. Gairebé tothom dormia. Ara, però, l’atur era definitiu. Acabàvem d’arribar al nostre destí. El tren havia estat decantat en una via morta i, si la fosca no hagués planat pels voltants de la petita estació, hauríem pogut contemplar el sorprenent panorama d’una munió de pous, de centenars de pilars que sostenien les corrioles amb l’ajut de les quals es pouava l’aigua necessària per a regar els problemàtics melons que havien merescut la dedicació d’una estrofa.
Aquella màquina, vella i esbufegadora, havia invertit catorze hores justes per recórrer una distància de cent quaranta quilòmetres. El que, segurament en altre temps, havia estat un dinàmic artefacte, ahir ens va desplaçar a una velocitat mitjana de deu quilòmetres per hora. Aquesta lentitud de moviment, ni que fos a peu, no crec que ens permeti batre cap rècord. Si de cas el de la ronseria i encara gràcies.
En baixar del tren vam ser obligats a romandre en formació, durant una estona tan llarga que això va provocar algunes protestes. Tot seguit quedà evidenciada la tònica que imperaria d’ara endavant. Dos xicots, escollits a l’atzar, van ser separats de la formació i conduïts al calabós. L’ordre va quedar restablert immediatament. (Aquest matí ens hem assabentat que, a falta de local adequat, els havien ficat en un galliner buit d’aviram.) Nosaltres hem passat la resta de la nit albergats, en grups, a les nombroses pallisses que hi ha als afores del poble.
De bon matí ens han concentrat en una plaça. El dia es presentava ennuvolat. Si bé encara no plovia, un cel cendrós, llis i opac com una planxa de plom, presagiava una mullena segura. Enfilat sobre