Dues línies terriblement paral·leles. Francesc Grau Viader
I simpaticot! Tot i que no ens porta gaires anys —jo li’n faig uns vint-i-cinc—, ens agombola com un pare. Es desviu pels homes que té sota les seves ordres. A en Barceló i a mi ens ha agafat de molt bon ull. Tot sovint ens ve a trobar i fem petar la xerrada. De vegades, per animar-nos, ens conta coses de les trinxeres. Sempre explica anècdotes divertides. Si hem de jutjar pel que ell diu, a la primera línia la gent s’ho passa la mar de xalat.
—No et fa por entrar en combat? —li ha preguntat, seriosament, en Barceló.
—Ja ho crec que me’n fa! —ha contestat sense rumiar-s’hi—. Me’n fa més de la que us pugueu imaginar. De vegades he de fer un gran esforç per vèncer la inquietud que em domina, sobretot en aquell compàs d’espera que precedeix el moment d’abandonar la trinxera i sortir a camp obert. Un cop hi ets pel mig, un nuvolet estrany se’t fica ací dins, entre cella i cella, i perds la noció de tot: del perill, del comportament i del temps. Després d’un combat resulta gairebé impossible precisar-ne la durada i les coses que has fet. És com si despertessis d’un malson que tant pot haver durat una eternitat, com unes hores, com uns minuts…
—Saps què em passa, Tíller? —he dit jo—. Sento una gran desconfiança en mi mateix. Recelo del meu valor. No l’he posat mai a prova i temo tenir por.
En Tíller s’ha posat a riure.
—Et comprenc perfectament —ha dit—, perquè a tots ens ha passat el mateix. Si em diguessis que no tens por, més que un valent, et creuria un irresponsable. La veritable valentia consisteix precisament a cagar-se a les calces i continuar avançant; a tremolar de cames i guanyar terreny; a veure clarament el perill i anar-hi de dret, amb vacil·lacions, si vols, però anar-hi! —Ens ha passat la petaca—. Quan notis que les bales et dibuixen, perquè es nota, saps?, quan intueixis que aquella ràfega anava destinada al teu cos i que, això no obstant, s’ha perdut enllà emportant-se uns bocins d’aire com a presa, sentiràs néixer un impuls, fins ara insospitat, que t’impel·lirà a superar tots els altres sentiments.
Mentre cargolàvem una cigarreta, ha afegit:
—Sabeu que difícil que és matar un home? Mireu: està demostrat estadísticament que, de cada mil bales que es disparen, només una fa blanc. I de cada bala que fereix, solament una de cada tres mil causa la mort. Calculeu el munt de bales que ens hauran de disparar per escabetxar-nos!
En Barceló ha fet una pipada, llarga i lenta. Ha exhalat el fum, a petites glopades, i amb un cop de cap ha assenyalat l’indret on petaven els trets.
—Ja ho tens en compte, Tíller, que se’n disparen molts milers? —ha dit. I, pensatiu, ha xuclat la cigarreta una altra vegada.
Dia 27 de maig
Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.
Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles —la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena— estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells s’hi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers d’armes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, l’odi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, d’interessos oposats, d’ideologies irreconciliables. Hi ha quelcom més distant, més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?
Fa uns dies que es lluita aferrissadament, sense treva ni descans, en una ofensiva que les nostres tropes van iniciar en aquest sector sense que, fins ara, s’hagi aconseguit avançar ni un sol pam de terreny.
Per la carretera el tragí de tropes és incessant: batallons de refresc en direcció a la Sentiu i una processó de ferits cap a Montgai. Lliteres i més lliteres transporten els ferits més greus, mentre a peu, coixejant o repenjant-se amb el fusell, a tall de crossa, els qui poden valer-se per si mateixos fan via cap als llocs de socors emplaçats darrere nostre. Els portalliteres, exhausts, fan esforços sobre-humans per no defallir en la tasca d’enretirar els soldats que queden fora de combat. De tant en tant, rendits en extrem, es deturen en un costat de la carretera, prenen alè durant un moment i reprenen el pas amb tota la lleugeresa que els permet el seu abaltiment. Al cap de poc ja tornen a passar amb la llitera buida a la recerca de més cossos desmembrats; de més carn esbotifarrada. I així una vegada i una altra, sense que sigui possible entreveure’n el final. De vegades s’aturen en sec, alertats per una mena de pressentiment que la pràctica ha fet instintiu, s’agenollen al costat de la llitera, alcen una punta de la manta que cobreix el ferit, creuen entre ells una mirada entenedora, aboquen el cos a la cuneta i reculen a cercar un altre ferit.
—Em sembla que aquella estadística de la qual ens parlava en Tíller, l’altre dia, aquí falla de mig a mig —ha comentat en Barceló, assenyalant la carretera.
Per acabar-ho de fer més patètic, l’artilleria enemiga té la mida presa en aquest tros de carretera i hi etziba granades amb una precisió matemàtica. Cada dos per tres salten enlaire les lliteres amb els ferits i els qui les porten. Resulta extraordinàriament commovedor de comprovar que els ferits que reculen continuen caminant, sense tirar-se a terra ni buscar cap protecció, quan senten apropar-se els projectils. És espantós veure’ls travessar una zona batuda, endinsar-se en la cortina de fum i metralla i sortir-ne més enllà o quedar-hi en l’intent. Tot això, però, sense alterar el ritme de llur pas; sense detenir-se ni dubtar; com una espècie de ninots mecànics amb alguna peça estropellada però amb la corda en un estat de funcionament aprofitable.
En Banús, pessimista com sempre, em diu que això que faig —es refereix a escriure aquest diari— és una bestiesa.
—Perds el temps, noi! —exclama—. No passaràs de les primeres pàgines. De cap dels qui estem ací no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina! Fes-hi sortir el meu nom. Si, algun dia, aquests paperots teus passen a la posteritat, que se sàpiga, almenys, que un desgraciat que es deia Banús també va prendre part en aquesta bogeria col·lectiva. Jo no em veig pas amb cor de poder-ho contar, i a mi, em falta el teu humor per a escriure-ho…
Davant nostre l’estrèpit creix per moments. Ja no és possible de discernir cap tret aïllat. El fragor de la lluita ha esdevingut un brogit confús, del qual només en destaquen les explosions de les granades de gros calibre. El sentiment de por torna a envair-me. Temo que el valor no m’abandoni; que l’ànim, prim com el fil d’una teranyina, no se’m trenqui i m’esfondri com un ninot de drap; que els nervis, tensos com cordes de guitarra, no se m’afluixin en el moment més decisiu i em resulti impossible d’alçar els peus de terra, clavats en aquest fang espès que sembla ciment a punt d’adormir-se.
Tothom té el convenciment que entrarem en foc d’un moment a l’altre. Ara ens reparteixen cartutxos en abundor i quatre bombes de mà per cap. Un mutisme tens ha segellat totes les boques. Els soldats novells, i fins i tot els veterans, esperem amb expectació creixent el moment d’enfrontar-nos amb l’enemic. Per l’expressió dels rostres diríeu que alguns resen interiorment. Pel meu cervell, a forfollons, se succeeixen tot de records gairebé oblidats. Són pensaments tristos que em compungeixen l’esperit, com si l’instant que estic vivint no fos, ja de per si, suficientment aclaparador! Em fa la impressió que el subconscient només ha retingut els records desagradables —on rauen els moments feliços que he fruït?— i, curiosament, em vénen a la memòria en un ordre cronològic invers a com s’han esdevingut realment: primer els més recents; després els més antics. I em veig quan era infant i corria a refugiar-me als braços de la mare per tal que ella em protegís d’aquell sentiment de por, una por indefinida, inexplicable, i encara em sembla sentir, a frec de galtes, el contacte tebi del seus petons…
En Tíller se m’acosta amb esguard preocupat.
—Ja?