Dues línies terriblement paral·leles. Francesc Grau Viader
i es deixondia fugaçment quan es veia esperonada per les puntades de peu dels qui corrien a incrementar la colla de l’altre angle de la plaça. Després, els flocalls boirosos que s’havien alçat al pas rabent dels homes s’ajeien novament sobre el sòl, com una gossada indolent. L’escena era realment impressionant. A la mitja llum de la matinada bromosa, la figura d’aquell oficial dempeus sobre la cabina del camió —com pilot d’una estranya nau que navegués en un mar de boira— adquiria un gran dramatisme.
Fins a la lletra L hem constituït un grup; la resta, fins a la Z, n’ha format un altre. El primer ha passat a dependre de la 60a Divisió; l’altre ha quedat incorporat a la 27a. De cop i volta he tingut el pressentiment que per a aquells dos grups —formats d’una manera capriciosa com pot ser una lletra inicial— la guerra començava d’una forma seriosa, inexorable, amb totes les molèsties i incomoditats i amb tots els perills que porta annexos. Una simple separació alfabètica podia significar, d’ara endavant, tenir sort o infortuni; viure o, tal vegada, morir. Que el fet de dir-se Foix o Moix, per exemple, possiblement influirà d’una faisó diferent en l’esdevenidor de cada u. Segons com rodin les coses podrà donar-se el cas que algú maleeixi la circumstància d’anomenar-se Brilles en comptes de Trilles, de la mateixa manera que, fa uns moments, un meu veí d’inicial es lamentava de la mala fortuna que guià el seu pare a inscriure’l com a nascut el dia 31 de desembre del 1920 —en realitat ell havia obert els ulls a la llum un dia més tard— amb la indubtable bona fe que, quan fos l’hora, pogués retornar del servei militar un any més jove.
—I pensar que, si el pare no hagués tingut aquell nefast acudit, ara jo m’estaria a casa tranquil·lament!
Em fa l’efecte que no trigarem gaire a sentir: «Mira que dir-me Fort! Amb tanta gent com hi ha per aquests mons de Déu que es diu Llort, Port, Sort, Tort…».
Dia 20 de maig
Ens traslladem tan constantment d’un lloc a un altre, que fins avui no he pogut escriure res en aquesta llibreta. M’ha faltat temps i humor. Fins avui, d’ençà d’una colla de dies, no m’ha estat possible de treure’m les botes i, fins avui també, no m’he adonat que, dels mitjons, només en quedava el puny. Tota la planta i bona part de l’empenya han desaparegut consumides pel fregadís constant, la suor i la humitat. Durant tots aquests dies el nostre romiatge ha estat incessant. Acabàvem tan rendits, que al vespre ens deixàvem caure allí on fèiem parada, extenuats, i quedàvem adormits com un soc. No teníem esma ni de treure’ns les sabates.
Plou quasi cada dia i, quan després d’un xàfec torna a sortir el sol, fa una calor aclaparadora. Anem d’extrem a extrem; passem de la calor al fred i del sol a la pluja amb una facilitat exasperant. La roba que portem posada se’ns mulla i se’ns eixuga, a sobre, una pila de vegades al dia. El que no s’asseca mai del tot és la manta: la traginem tot el sant dia a coll, cargolada a tall de bandolera, completament xopa. Sadollada d’aigua com està, pesa igual que un ase mort. Consti que, això, ho dic amb coneixement de causa. Precisament ahir em va tocar de carregar-ne un, d’ase mort. L’artilleria enemiga va matar el ruc que servia per a traslladar el material de l’oficina i, entre uns quants, el vam portar fins on hi ha instal·lades les cuines. Avui ja el duem entre tots. Ens l’hem cruspit per dinar en forma de bistecs, gruixuts, saborosos, i encara n’ha quedat algun retall per a adobar les llenties del vespre.
Vull creure que les marxes esgotadores a les quals hem estat sotmesos aquests dies deuen formar part de la nostra preparació militar. Si no fos així no hi veig la gràcia, suposant que veritablement en tingui alguna, caminar quilòmetres i més quilòmetres per anar a raure gairebé al mateix punt de partida. De vegades, després d’una jornada exhaustiva, ens ajoquem capolats i quan tot just acabem d’agafar el son ens fan alçar i emprenem una altra caminada que dura tota la nit. M’he vist forçat a dormir en totes les posicions imaginables: dret, ajupit, recalcat en un arbre, enmig d’un bassiot, estintolant-me amb el fusell —ara ja tenim fusell— i, fins i tot, caminant. L’altre dia va venir d’un pèl que no em buido un ull. El xicot que marxava al meu davant es va deturar de sobte i jo, que caminava adormit, vaig envestir-lo. El punt de mira del seu fusell va fer-me un trau arran mateix de la parpella. Hauria estat la primera baixa produïda per arma de foc. Rectifico: hauria estat la segona. La primera va ser la del ruc. Això sí: ha estat la primera ferida, encara que lleu, ocasionada per les nostres armes; uns fusells txecoslovacs, nous de trinca, que ens van ser lliurats, acabats de sortir de les caixes, encara plens de greix. Alguns vailets, amb la punta de la baioneta, graven les seves inicials a la culata. En Banús, un xicot de la meva esquadra, pessimista com ell sol, diu que això de posar el nom al fusell és perdre el temps. Que la campanya que haurem de fer junts —es refereix a l’home i la seva arma— no serà gaire llarga.
—En el moment més impensat: ta-ta-ta-ta—fa, imitant el carrisqueig d’una metralladora—, i tots a fer punyetes!
Ja tenim la companyia completa. Fins fa poc ens faltava el capità. S’incorporà la setmana passada. No ho havia fet abans perquè es trobava convalescent d’una ferida. Tot el comandament de la meva divisió procedeix de la 27a, àlies la Bruixa. Es tracta de gent molt bregada, alguns dels quals, com el capità, són voluntaris des del primer dia i s’han guanyat els galons per mèrits de guerra. Com que la meva divisió és nova de trinca, s’ha format amb una barreja de soldats novells i veterans de la 27a amb una llarga campanya a l’esquena. Què no sabran aquests homes de la guerra!
El nostre capità és andalús, simpàtic i molt bona persona. Preconitza la igualtat de classes però s’enfutisma qui-sap-lo quan li dius Frutos, a seques, o capità Frutos, sense anteposar el de al seu cognom.
—De Frutos! —rectifica, contínuament, amb una tossuderia més pròpia d’un aragonès que no pas d’un home del sud.
És llest, sense posseir massa cultura, i té fama de valent. Es diu que no lliga gaire amb el comissari, un xicot amb posat de llepafils, alt, escardalenc i tímid. Quan no estan d’acord en alguna cosa, el capità acostuma a dir-li: «Tú eres el inventor de los pañuelos de cinco puntas!».
El tinent de la nostra secció és un home la mar de pintoresc: es diu Santesmasses, té uns trenta-cinc anys, ulls blaus i cabells clars. És tan corpulent que quan ens posem en formació el seu cap sobresurt un pam i mig de tots els altres. Vesteix d’una forma tan estrambòtica que fàcilment se’l podria confondre amb un pastor. Cap peça de roba de les que porta a sobre no té la més lleu semblança amb les de l’uniforme militar. Potser l’abric verdós —és l’únic que porta abric en tot el batalló— pot tenir un cert origen castrense, si bé —això és segur!— no prové de cap exèrcit conegut. Sempre va amb un gaiato a la mà i camina a grans gambades. Gairebé no sap parlar en castellà i, segons diu ell mateix, passa més mala estona quan es veu obligat a parlar-lo que quan es troba en ple combat. L’altre dia, en presència del comandant, va dirigir-se a nosaltres en castellà: «Acostaros…», va ordenar. I en va armar una de ben sorollosa! Ens vam ajaçar a terra, i el que ell volia era que ens apropéssim. Una recomanació seva és la següent: «Quan en un atac ocupeu les trinxeres enemigues, claveu la baioneta als ferits que hi trobeu i, ensems, premeu el gallet del fusell. Això, que potser us farà esgarrifar, m’ho dicta l’experiència. Us podria contar més d’un cas, i més de dos també, en què alguns dels meus homes han perdut la vida per un malentès sentit d’humanitarisme. Un enemic és tan perillós si està ferit com indemne; mai no sabreu si, en donar-li l’esquena, us dispararà un tret o us llançarà una bomba de mà. La millor manera d’assegurar-vos que no farà res d’això és rematant-lo. La guerra és bàrbara i despietada i terriblement salvatge. És la guerra! No es pot anar amb miraments. La compassió, les contemplacions, els bons sentiments, són un llast massa feixuc que heu de bandejar. Ací impera únicament la llei de la supervivència en la seva forma més primitiva i inhumana: si no mates, ets home mort! La vida, al front, de vegades depèn d’unes dècimes de segon; de la rapidesa en prémer el gallet abans no ho faci l’adversari». Un altre dels seus consells, aquest menys macabre, és: «D’ara endavant la terra ha de ser la vostra mare. Quan us trobeu en un perill llanceu-vos a terra ràpidament;