Dues línies terriblement paral·leles. Francesc Grau Viader
tota la nit van continuar els combats. Onades i onades d’homes foren llançades en massa contra les posicions contràries en un intent desesperat de rompre les línies. Algunes vegades els atacants aconseguiren passar les filferrades i plantar-se a les trinxeres enemigues llançant bombes de mà, emprant la baioneta, cos a cos, barrejats els assaltants i els defensors en una lluita ferotge, hostilitzats, a voltes, per l’artilleria pròpia, la qual hi dirigia els projectils sense assabentar-se que la nostra infanteria es trobava a la posició que estava canonejant. Totes les temptatives van resultar fallides. Els atacs, l’un darrere l’altre, xocaven amb la decidida resistència dels defensors.
La gent que quedava de la meva companyia, un cop fracassat el nostre atac, sense oficials ni sergents, perdut el contacte amb el comandament del batalló, rondàvem per les trinxeres esperant que algú ens digués què havíem de fer. Mentre no rebíem ordres vam dedicar-nos a traslladar ferits.
Quan en Barceló i jo vam arribar a la sanitat del batalló portant un ferit, hi regnava un gran desordre. El capità metge, posseït pel pànic, havia abandonat el lloc de socors. Uns soldats, amb bona voluntat i escassos coneixements, suplien el metge fugitiu i feien el que bonament podien. Quan van veure el nostre ferit i comprovaren la seva gravetat es limitaren a posar-lo en una llitera i a dir que no es veien amb cor de fer-li res.
—Seguiu aquells xicots! —ens van dir, assenyalant uns portalliteres que s’allunyaven per un senderol—. Ells ja coneixen el camí i us guiaran a la sanitat de la brigada.
No vam poder-los atrapar. Els portalliteres que ens precedien, bons coneixedors del terreny que trepitjaven, anaven més lleugers que nosaltres i es feren fonedissos en l’obscuritat. Al cap de poques passes ja havíem perdut el sender i ens llançàvem, camps a través, en un terreny tallat per una munió de recs, que, en la fosca de la nit, ens sorprenien contínuament com una trampa impossible d’evitar i en la qual quèiem repetidament. La llitera es convertia en una catapulta, sobretot quan fallava en Barceló, que era el qui anava al davant, i el ferit sortia llançat unes passes més enllà. De vegades ens havíem de guiar pels seus crits de dolor per descobrir-lo entre la malesa que l’opacitat de la nit feia esdevenir més espessa. El buscàvem, a les palpentes, el posàvem a la llitera amb tanta celeritat com ens era possible i una mica més enllà, en una altra caiguda, tornàvem a perdre’l. Això es repetí tantes vegades que vaig arribar a pensar si no seria millor, per al pobre xicot, esperar que es fes de dia i llavors prosseguir el camí. Finalment descobrírem una llum propera. Era el lloc de socors que cercàvem.
La sanitat de la brigada estava instal·lada en una masia molt pròxima a aquella carretera per la qual vèiem desfilar tants ferits. La cura, per als qui aconseguien arribar-hi, consistia a desinfectar la ferida superficialment, posar-hi un tros de bena, marcar amb una X —en una cartolina en la qual hi havia un cos humà siluetejat— el lloc on el soldat tenia l’esvoranc i esperar el torn per a ésser carregat a l’ambulància. Malgrat la lleugera cura, l’esplanada de davant de la masia estava atapeïda de lliteres arrenglerades en diverses fileres. Eren els ferits que esperaven el moment, una mica problemàtic per cert, de passar pel lloc de socors. La majoria gemegaven a cor i els planys augmentaven de volum cada vegada que sentien veus properes, amb l’esperança que algú apropés la seva llitera a la masia. Intuïen que si restaven callats podien prendre’ls per morts i passar-se qui sap les hores sense que ningú es preocupés de fer córrer la seva llitera. A la masia, però, gairebé només hi arribaven els que podien valer-se per ells mateixos; els que tenien ferides que els permetien anar-hi pel seu propi peu.
Vam arrenglerar el nostre ferit en una de les fileres. Feia estona que no el sentíem gemegar i vam alçar-li la manta que el cobria, per veure com es trobava. En Barceló i jo vam mirar-nos estupefactes. El darrer cop que ens havia caigut l’havíem posat de bocaterrosa a la llitera i, entre la fosca i les presses per arribar, no ens n’havíem adonat.
—Com és que el porteu així? —varen preguntar-nos, estranyats de la posició anormal del ferit, uns portalliteres que s’ensompegaren a passar pel nostre costat.
Què els havíem de dir si nosaltres érem els primers sorpresos? No els vam tornar resposta. En realitat no sabíem com excusar-nos.
Van ajudar-nos a col·locar-lo en la posició correcta i, quan el vam tenir de cara enlaire, un dels portalliteres l’inspeccionà breument.
—Aquest noi se us ha ofegat! —va dir. I en veure la nostra cara de consternació s’afanyà a aclarir, segurament per no carregar el mort a la nostra consciència—: De fet tampoc no s’hauria salvat. Porta unes ferides molt greus i no hauria resistit aquesta espera. —Alçà les mantes d’algunes lliteres, els ocupants de les quals es mantenien silenciosos—: Ho veieu? —va dir—. El qui no crida és senyal que ja és mort.
—Què hem de fer, doncs? —vaig preguntar-li, assenyalant la llitera que havíem carretejat tan inútilment.
—Porteu-lo darrere de la masia, aboqueu-lo en una de les piles que hi trobareu i aneu a cercar-ne un altre.
En Barceló es negà rotundament a fer res del que ens havien recomanat. No volgué acompanyar-me a abocar la llitera ni vaig poder convèncer-lo d’anar a recollir cap més ferit. Tot i que ell no m’ho va dir, jo crec que, en el fons, es considerava responsable de la mort d’aquell noi i no va voler repetir l’experiència.
Aquest matí el caporal més antic s’ha fet càrrec de la companyia i ha passat llista. Un silenci dens, anguniós, seguia la majoria dels noms que anava cantant. De tant en tant, després de moltes pauses, algú exclamava: «Present!». Jo he estat dels pocs que ho he cridat quan he sentit el meu nom. Sí, avui encara he pogut fer-ho. Però, fins quan? Quin dia el meu nom anirà seguit d’un silenci com el que, aquest matí, acompanyava el de tants companys?
L’esquadra, aquella «partícula gairebé indivisible» de la qual parlava l’altre dia, ha quedat esmicolada. Ja falten en Garriga, en Banús i en Casadevall. Quasi no havíem tingut temps d’ocasionar-nos tibantors, conèixer-nos gaire bé ni crear una amistat massa profunda.
—És possible que algú, que encara hi pot haver dispers, s’incorpori més tard —ha dit el caporal, per tal que la migrada formació no resultés tan commovedora.
Dia 31 de maig
Uns soldats del nostre batalló han tingut notícia que el capità metge que l’altre dia abandonà el lloc de socors rondava per aquests voltants. Han fet una batuda i l’han capturat sense que oferís resistència. Encara més: mentre el duien detingut al comandament del batalló, l’home s’ha disculpat dient que lamentava tot el mal que havia ocasionat amb la seva fugida.
Immediatament el comandant, el comissari i algun oficial que es trobava casualment al lloc de comandament s’han constituït en consell de guerra. Ha estat joc de poques taules. En cosa de mitja hora escassa, el capità metge ha estat jutjat, condemnat i executat. S’ha fet formar el batalló i el comandant ha demanat voluntaris que volguessin portar a cap l’execució. Un grup nombrosíssim ha sortit de la fila. El comandant n’ha assenyalat uns quants, a l’atzar, i ha quedat format el piquet. En Barceló, que també ha sortit voluntari, ha estat un dels elegits. Jo he pogut evadir-me mentre es feien els preparatius, i quan ha sonat la descàrrega ja era qui sap on.
—Que consti que he apuntat sense parpellejar i sense que em tremolés gens el pols —m’ha explicat, més tard, en Barceló—. He disparat ben bé a consciència. Quan premia el gallet he pensat en aquell noi que se’ns morí a la llitera i en tots els altres que perderen la vida per falta d’assistència i m’ha semblat que els feia una mica de justícia…
Dia 15 de juny
Estem acampats prop del Tarròs, un poblet que darrerament ha adquirit gran renom per haver-hi nascut Lluís Companys, actual president de la Generalitat de Catalunya.
Després de la fracassada ofensiva dels sectors de Tremp i Balaguer, les divisions que hi van participar