Dues línies terriblement paral·leles. Francesc Grau Viader
el tinent Santesmasses és la manca total de galons que els distingeixi de la tropa. El que en el tinent és degut a poca atenció en la indumentària, a deixadesa, en en Tíller és conseqüència del seu caràcter humil. «A mi m’ha tocat ésser sergent —va dir-nos— de la mateixa manera que m’hauria pogut tocar ésser ranxer. Tracteu-me, doncs, com un company més.»
L’esquadra, un grupet format per quatre soldats i un caporal, és una partícula gairebé indivisible. Cinc homes que, d’ara endavant, anirem sempre junts, compartirem la mateixa xabola i acabarem coneixent la vida íntima dels altres quatre com si fos la pròpia. Cinc vailets als quals l’obligada convivència crearà no poques tensions, però que també serà el vincle d’una estreta amistat. Com que, a ben segur, aqueixos xicots sortiran tot sovint a les pàgines d’aquest diari, anoto els seus noms sense estendre’m en massa comentaris: en Garriga, bon jan i comprensiu, és el caporal; després ve en Banús, el qual ja ha deixat constància del seu pessimisme; el segueix en Casadevall, alegre i optimista, ben a l’inrevés d’en Banús; el quart és en Barceló, el més indisciplinat de tots (em penso que és un dels que es van passar la nit al galliner), fresc, rondinaire, malparlat, però sempre disposat a fer un favor als companys —em fa la impressió que mai no arribaré a conèixer-lo prou bé—, i l’últim de l’esquadra sóc, naturalment, jo.
Dia 22 de maig
Precipitadament, la qual cosa va prenent carta de naturalesa, avui hem jurat bandera tot i que els cànons seguits no crec que siguin massa correctes.
De bon matí ens hem desplaçat a Preixens —a peu, naturalment—, on hi ha instal·lat el comandament de la divisió. En arribar, després de travessar el poble en formació, ens hem dirigit al camp de futbol. Com que el dia d’avui s’escau en diumenge, els carrers oferien un aspecte força animat. Les dones sortien al portal per a veure’ns desfilar i ens dirigien mirades afligides en comprovar la nostra poca edat o, tal vegada, en pensar que un fill seu es troba en una situació semblant a la nostra. D’homes, en canvi, n’hem vist ben pocs; els que no estan incorporats devien ser al camp suplint, amb abundor d’hores, els braços que hi ha restat la milícia. Quan s’ensompegava a sortir una noia jove, el capità Frutos, jocosament, ordenava: «Vista a la derecha!», o a l’esquerra, segons a quina banda quedava la noia, la qual, afeixugada pel pes de tantes mirades, entrava a casa seva avergonyida.
El meu batalló ha quedat situat al racó del camp oposat a l’entrada. A mesura que anaven arribant més batallons s’anaven col·locant al lloc que els pertocava, fins que el terreny de joc ha quedat ple de soldats. Vist des de la tribuna que ocupava el comandament, aquell aplegament d’homes correctament uniformats i en perfecta formació devia fer goig de veure. En un moment donat ha fet entrada un oficial que portava la bandera i s’ha situat davant mateix de la tribuna, de cara als soldats. Els tres colors de l’ensenya —vermell, groc i morat— eren les úniques notes que trencaven la monotonia caqui dels uniformes. Suposo que l’acte no estava pas previst tal com s’ha desenrotllat. La presència de l’aviació deu haver obligat a fer una cerimònia de circumstàncies. El cas és que no s’han pronunciat discursos, no hi ha hagut petons a la bandera ni desfilada de cap mena. Cap a l’indret de Balaguer, les bateries antiaèries feien una barrera de foc per tractar d’impedir la penetració dels avions. A causa de la distància era impossible apreciar cap on es dirigien els aparells i si eren nostres o enemics. Nosaltres —i en dir «nosaltres» em refereixo als soldats novells— ens guiem pels nuvolets de les granades en esclatar: si són blancs és senyal que dispara la DECA* i, per tant, els avions són enemics; en cas contrari, quan el fum és negre, els avions són nostres. Els fumerols blancs que seguien els avions, encara lluny, s’anaven apropant en direcció al poble. En vista del perill la jura de bandera ha consistit a disparar un tret de fusell, tots alhora, a contestar amb un «Viva!» el crit de «Viva la República!» que, apressadament, ha proferit el tinent coronel Ferrándiz, cap de la divisió, i a dispersar-nos a corre-cuita. No us en dic res si els avions ens troben tan ben formats al mig del camp de futbol! Tots els batallons han sortit ràpidament, amb ordre però cames ajudeu-me, i un cop a fora s’han camuflat com bonament han pogut. El nostre, que per la situació en què havia quedat a la formació, ha estat l’últim de sortir, s’ha trobat amb l’aviació a sobre tot just abandonat el recinte. Les paves ens han sorprès en un guaret, sense amagatall possible, i ràpidament hem posat en pràctica una maniobra apresa durant el període d’instrucció. Mentre unes companyies estenien els homes a terra, formant fileres, amb mig cos damunt del company que cadascú tenia al seu davant, simulant marges, unes altres imitaven feixos d’herba acabada de segar apilant els homes per escamots com si fossin gavelles.
—Que ningú no es bellugui! —he sentit que cridava en Tíller des de la part més alta de la pila—. Si tothom s’està quiet és impossible de distingir, des d’aquella alçada, si som macos de debò o es tracta d’un engany.
Els avions —no sé quants devien anar perquè jo era un dels feixos de baix i, posat a no moure’m, ni respirava— han fet una passada per sobre nostre. Després, donant la volta, han tornat a sobrevolar-nos. No deuen haver descobert l’enganyifa i han descarregat les bombes en un bosc allunyat sota els arbres del qual no hi havia ningú amagat.
Una vegada passat el perill, els «homes marges» i els «homes feixos» ens hem posat en marxa cap on tenim instal·lat el campament.
Vet ací de quina forma tan estranya hem jurat bandera!
* Defensa Especial Contra Aeronaus. (N. de l’A.)
Dia 23 de maig
Si sabéssiu com temo l’horabaixa! La temo perquè cada tarda, en vesprejar, m’entra una nostàlgia immensa; una enyorança indescriptible. Quan plou, perquè la pluja em recorda la mare, dreta darrere els vidres de la balconera, esperant el meu retorn. Quan el dia és clar, perquè el sol ponent em porta al pensament els capvespres del meu poble i, en evocar-los, em semblen els més meravellosos del món. I quan la tarda llangueix ennuvolada i trista, com avui, perquè m’ho rememora tot a la vegada: la mare, el pare, els companys, el poble i la placidesa d’unes vesprades en pau que, lluny de casa, se m’afiguren terriblement remotes. I, sense llàgrimes als ulls, ploro per dintre.
Dia 24 de maig
Cada dia ens apropem més a la primera línia. Abans el soroll que ens arribava del front era un brogit confús; resultava impossible de discernir les armes que l’ocasionaven. Ara, mentre estic escrivint, ja distingeixo clarament el repic de les metralladores, els trets que disparen els fusellers i uns altres espetecs més potents que deuen ser provocats per l’explosió de bombes de mà i morters. El que no puc endevinar, encara, és si aquella metralladora que canta «nas-de-bar-ra-ca-pel-noi» és nostra o bé pertany a l’enemic. Em fa l’efecte que això és degut a la falta d’experiència, perquè en Tíller coneix amb seguretat quines són les armes que disparen i el punt exacte d’on provenen els trets.
—No es tracta de cap metralladora —diria en Tíller, si pogués llegir el que he escrit—. És un fusell metrallador i està situat sota mateix d’aquella penya.
La instrucció s’ha intensificat darrerament. És més de tipus pràctic que no pas decoratiu. Res de marcar el pas. A nosaltres ens preparen per a una altra feina. Avui, per exemple, ens han ensenyat el maneig de les bombes de mà. És senzillíssim! Es treu l’anella. Amb els dits i el palmell de la mà es pressiona la palanca. Així, sense afluixar la pressió, la hi pots tenir tanta estona com vulguis; no passa res. Quan et sembla que ha arribat l’hora, la llances, la palanca s’alça automàticament i, al cap d’uns segons, bum!
Les recomanacions del nostre sergent —en Tíller— són cada vegada més freqüents i més precises. Ens explica la forma de parapetar-nos;