I, de sobte, el paradís. Núria Perpinyà Filella
lloc. No ens hem vist mai en persona. Em fa una mica de por. Potser no et caic bé.
—No et preocupis. Ja em caus fatal —li responc amb ironia—. Però no hi ha manera de desempallegar-se de tu. L’amor és així. Saps com es diu en italià Cupido? El putto alato! El nom fa la cosa. A veure si t’agrada el tuit que acabo de penjar. El faré dir a la mare de l’astronauta. Aplica-te’l: «Els amants s’han de mantenir com a mínim a tres-cents metres. Si no, exerceixen una pressió intolerable». Així que, a l’escena següent, envio la noia amb un coet a treballar a Mart. A tu també et convindria!
—No sé si aguantaré, Índia. Tu ets molt forta. Amb els homes i amb tot. A la clínica, m’ho requisaran tot. Em moriré sense l’Skymòbil i l’Aerytod. Quina culpa té la música del que em passa? Per què me l’han de prendre? Em deixaran sense res.
—Em tens a mi. Et desenganxaràs... Ho superarem. Les connexions entre dones són de por; podem transformar el planeta!
3. INTERNAUTES «IN LOVE»
Arl: Aquest planeta no és tan gran. Aterrem al mateix lloc ni que sigui unes hores, sisplau. No en tinc prou a trobar-te l’espai.
IP: No som res, no vam ser res, no serem res.
Arl: Però sempre estem a punt de ser molt. Tant de bo em despertés i no em calgués buscar-te al mòbil.
IP: Vivim en mons a part. Tu a Friendglobe, jo a Twitter. No et porto gaire a prop, però sí molt endins. Tanca els ulls. Ssss... Estic amb tu.
Arl: Funàmbuls, noctàmbuls. Cadascú a la seva. No em pots seguir, ni jo perseguir-te. Curses de motos a la corda fluixa.
IP: Un dels dos anirà a terra. No soc la teva follower. No puc ser-ho. Som vies en paral·lel que no s’ajunten.
Arl: A l’estació es creuen les vies. Quedem en una. Vindràs?
IP: Quedar en una estació? Així, en general?
Arl: No. A la nostra. La propera lluna plena. A quina hora arriba el tren que passa només un cop a la vida?
IP: Que romàntic.
Arl: És un sí?
IP: És un no ho sé. Tinc la sensació que el nostre tren ja ha passat. Aquella vegada també m’esperaves. Encadenada, la meva ànima s’hi precipità en va. Tot i estar presa per una passió sense límits, em vaig quedar a l’andana.
Arl: Me’n recordo; em vas deixar plantat. L’hòstia te la dones quan agafes impuls i no saltes. Estem tan intoxicats l’un de l’altre que, amb una gota del nostre verí, podríem naufragar. Aquest paradís incomparable és gairebé un delicte. Tinc tants mai més per desvirgar amb tu. Tots els nos que ens hem dit vull que siguin sís. Amor, què som?
IP: Un desastre excitant. Vam ser fets per començar una vegada i una altra.
Arl: No m’agrada escriure’t a la xarxa: és tan fàcil malentendre’s! Sabries com soc si em coneguessis en persona. Hem de sortir d’internet. Endavant, enrere; sempre igual. No vull desitjar-te, si no puc tenir-te. Cada cop que llegeixo els teus tuits penso que van dirigits a mi, que són missatges amb doble sentit. M’estàs tornant boig. En el fons ets una robot inexistent que no m’estima i que em deixa sol. Ni tan sols sé com et dius ni qui ets. Mira que dir-te IP! No podries haver triat un nom més dolç? No tornaré a il·lusionar-me amb tu. No tornaré a il·lusionar-me amb tu. Ho escriuré cent cops si convé.
IP: Uns m’estimen; d’altres m’odien. Ningú sap qui soc.
Arl: Fem l’amor durant la guerra, però fem-ho en un llit... Només es viu un cop, però s’intenta tantes vegades... T’estimo per força, en contra meva, plorant i patint. Ergo, si puc, t’odiaré. Si no, malgrat meu, t’estimaré. Es discuteix per un no res; tenim un jo tan gran que ens arracona al nostre cau. I s’acaba una bona relació.
IP: Les xarxes fan i desfan amistats. I les rebenten de pressa. Ego. Gelosia. Espiar. Dissimular. Fardar.
Arl: A l’amor hi ha dues coses: paraules i cossos. Et desitjo com mai i estàs lluny com sempre. A la meva vida, hi ha persones; i, més enllà, hi ets tu. Els somnis no sempre es fan realitat mitjançant la prudència, també cal reptar el perill. Vull veure’t per creure’t.
4. «VIENTENE MECO AL CIEL»
No m’ho puc creure. L’Elexa em demana que l’acompanyi a la clínica. Em quedo de pedra i busco una excusa. Deixar la feina, casa meva. No és l’única que té problemes. Em repenedeixo de l’Skype. Massa proximitat. Ara estic en mans d’una malalta que em fa xantatge. Per què no s’endú la seva mare? S’ha d’allunyar de la seva protecció, ho ha dit l’especialista. Doncs que se n’hi vagi sola: li convé espavilar-se. Està massa dèbil; no arribaria ni al taxi. No pot passar el mono sola, també ho ha dit la doctora; s’ha de recolzar en algú. Té el perfil de talladora de venes. I qui no? L’Elexa està sonada; reclama atenció contínua per no extingir-se. No puc abandonar-ho tot per ella i aïllar-me en unes muntanyes pel seu caprici. Treballo, soc més gran, tinc altres obligacions. Quin compromís!
La decebré. Pensarà que les falses amistats són com internet: que, quan més et calen, es tallen. Donaré la raó als retros que menyspreen les xarxes perquè aquí tot és mentida, incloses les amistats. No és cert. A internet sempre estàs acompanyada; a casa teva, un lloc «real», és on estàs sola. De tota manera, no conec gaire l’Elexa. Es pensa que som més del que som. M’escriu un munt de cops cada dia; és una pesada. Li he donat massa confiança. Això que, a part de quatre coses sense importància, me’n guardo prou de dir-li res de mi. Ni a ella ni a ningú. El que soc dins i fora de la xarxa és cosa meva. Que no té amics de debò? Per què ha de recórrer a mi, una estudiant de medicina en crisi? Som unes desconegudes i els desconeguts no són amics, ni al carrer ni a la xarxa.
De matinada, mentre em distrec amb Future Evil amb jugadors en línia americans, tinc remordiments. L’Elexa, que tampoc no dorm, s’alegra quan li apareix el meu missatge botant a la pantalla preguntant-li com està. Em respon immediatament amb un altre ple d’emoticones. Les odio.
«Mira que maco aquest tuit, Índia», m’escriu al xat. Ploing. Ja m’ha arribat. «Fixa’t en l’àlies: un que diu que li cal liti! Els bipolars som un munt!».
«Visc a dos mil quilòmetres, Elexa. Ho sento», li texto. Per escrit és més fàcil. Plorarà una mica però li passarà. Ploing: resposta.
«Però ets a prop meu i això és el que compta».
No me’n sé avenir! No se sent al·ludida. M’acabarà donant les gràcies com si hagués acceptat! És perillós parlar en línia amb forasters. Mira què em passa per haver acceptat l’amistat d’aquesta llunàtica. Només pel nom, l’hauria d’haver refusat. No hi ha manera de treure-se-la de sobre. No para d’enviar-me fotos i enllaços. I ara vol que visquem juntes una temporada. El que no faig per un home, ho he de fer per una nena malcriada. Ploing. Missatge. Demà mateix desactivo els sons de les notificacions. No els suporto.
«M’he mirat al mirall. Estic horrible! Què faig? Li truco?».
Tot i que és millor fer de consellera sentimental que no pas dur-la de la mà per un sanatori de tarades, per sort, no em veu la cara. Quin embolic, haver de reorganitzar-ho tot per un viatge que no vull fer. No m’agraden les incomoditats. Tinc empantanegada la carrera. Sobrevisc com puc amb una feina a distància; menys mal que no em cal sortir al carrer. Les cames em fan figa. Em costa molt caminar. L’únic que he de fer és enviar cada dimecres un nou capítol a la tele. I estar disponible pels canvis. No puc fer vacances quan em vingui de gust,