I, de sobte, el paradís. Núria Perpinyà Filella
—No, ets molt bufona. Millor que per Skype.
La pacient és hipersensible; l’altra se n’ha adonat. Hem de parar compte. No sabia que no es coneixien. Són ben estranyes aquestes malaltes; sempre se n’empesquen alguna. L’Elexa ha triat com a persona de confiança algú desconegut. Vaig puntualitzar a la seva mare que havia de ser una amiga íntima. Vaja. No serà gaire útil per a la teràpia.
El Raül és un home gras que el zòrbing encara fa més rodanxó. Aprofitant tota la grossària que li permet la càpsula portàtil, tuiteja als seus seguidors a milers de quilòmetres: «Això que du als pantalons és el mòbil o que s’alegra de veure’m?». «Senyora, no em toqui la pistola que l’estic robant!». No es pot ser més groller. A la clínica, però, estem obligats a saber què escriuen. Tenim els seus comptes localitzats. Així perden el temps, amb rucades. A continuació, el pacient alça el cap i s’atansa a les dones:
—Hola, noies, soc el Raül! A la vostra disposició. Haurem de sobreviure en aquest glaciar a pler de sexe, fins que algú ens vingui a salvar. Esteu tuitejant? Jo n’acabo de fer un amb molt de ganxo. Ha, ha...
Elles se’l miren sense cap interès per saber de què riu. S’adona que són unes noies fines. Es grata el cap i rumia un altre tuit. En uns minuts se li omplirà de favorits d’arreu del món. Aquest tuit el podrà ensenyar a la clínica i guanyar la tira de punts. El Raül fa cara de satisfacció; sap quan la clava: «Els dels comptes privats de Twitter es fan els misteriosos com si tuitegessin els plans secrets de la NASA».
—Per fer acudits sobre el gremi, se n’ha de saber un ou —els fa fent-se l’interessant—. M’hi he passat moltes hores; me’n sé tots els trucs.
La noia coixa es mossega les ungles. Bec una tassa de te i llegeixo a la revista Neuroscience and Behaviour: «Pacients nomofòbics. Més d’un tuit al dia és símptoma de solitud. Un addicte comprova cent-seixanta cops al dia si té missatges». Doblego els secs d’un cervell de paper. Usar un oasi per escapar-se és com l’alcohol i les drogues. Et fa oblidar els problemes però no te’ls resol.
El Raül Fusquero s’estranya que en un manicomi (ho diu així) hi hagi gimnasos i sales modernes. Ell s’imaginava un edifici rònec amb bojos amb pijames de ratlles, bruts, erràtics i fora de si. Malgrat l’estètica contemporània, a la clínica Lúbol també hi ha pacients amb lesions cerebrals greus i irreversibles. Els psicòtics greus els tenim a l’ala nord i al mòdul B separats per unes bardisses de saüc. Quan estan florides de blanc com ara són maques. Perquè el seu aïllament no sigui total, a migdia els fem passejar pels jardins: estirar les cames i veure gent des de dalt de la glorieta de música els distreu. Els malalts que acaben d’arribar aniran al mòdul A, on s’hi està per períodes breus, entre un i dotze mesos. L’enjòlit és desconèixer si l’estança serà curta o s’allargarà un any. Però això no ho sabem ni els metges. Tot depèn de com vagi la recuperació. Els desequilibrats són imprevisibles. La gent de l’A rarament reconeix que pateix una malaltia mental, ni que sigui transitòria. Tenen llibertat de moviments, per bé que se’ls prescriu unes obligacions diàries. Les primeres són la desconnexió i l’exercici físic. Es consideren clients de pas, sense cap falla cerebral; no es volen sentir estigmatitzats; el màxim que admeten és que estan una mica nerviosos o sobrepassats per circumstàncies; al seu parer, per trobar-se bé només els cal unes setmanes de calma al nostre balneari.
M’arriba el correu d’un pacient excusant-se pel retard. No s’incorporarà al grup fins d’aquí unes setmanes. En realitat, no m’escriu ell sinó la seva secretària. El conseller de Benestar Social, Gari Pifarré, ha hagut d’anar urgentment a Brussel·les. Encaixa. Un cas d’ansietat. Comencem bé. A la majoria, els fa por reconèixer la seva dependència i difereixen el tractament per no perdre «els seus amors», que poden ser el whisky, els amics virtuals, el pòquer, el porno o qualsevol vici del qual no es puguin estar. Confio que el polític s’adaptarà a la dinàmica del centre com un pacient més. En l’autoretrat que els vaig demanar, em diu que la seva feina és escoltar innombrables conflictes, però que, com que no en té prou, també comprova que els informes arribin al seu destí. Les recomprovacions de les gestions acostumen a tenir poc èxit. L’Estat no té diners i la burocràcia va lenta. En lloc de ser més eficients que mai, li responen que es relaxi. En conclusió: els problemes del país augmenten i se’n resolen molt pocs. El conseller manifesta que voldria enllestir alguna cosa fins al final. Les seves ordres es desvirtuen al llarg de la cadena funcionarial. L’equip de Govern li ha aconsellat que es limiti a les seves obligacions. A part de les reunions i dels comunicats de premsa, ara també ha de tenir Twitter, Friendglobe i blog. El que s’ha de fer pels votants i pel cony de popularitat, diu. El seu community manager no dona l’abast i a ell se’l menja el neguit.
A fora, el Raül prova de fer conversa amb les noies. Socialitzar-se és un pas important, malgrat que ell, entorpit per la bombolla, s’hi atansi amb passos maldestres. La noia esquelètica, però, no aixeca el cap del mòbil.
—Al meu ebook Memòries d’un perdedor triomfal explico el meu èxit a les xarxes. Us enyoraré, fans! Resistiu, tornaré! Podem fer-nos una foto, doctora? —em demana el Raül quan aparec per la porta principal—. És per penjar-la a... —M’hi nego i allargo la mà; ell besa el mòbil i me’l dona a contracor.— Ah, el vol apagat? Perdó, com que no l’apago mai... No sé ni com es fa. Confio que sabré tornar a encendre l’Estelaxy... Hòstia, quina contrasenya dec tenir? No el puc apagar! Se’m quedarà mort per sempre!
L’he de tranquil·litzar o tindrem la primera crisi.
—No pateixi. El deixarem encès fins que se’n recordi.
—Endollat, sisplau, doctora. O em quedaré sense bateria. —Es remena les butxaques del xandall i es treu un carregador.— El podré anar a veure? On el tindrà?
—Els dipositarem a secretaria. De moment, però, prengui’s unes vacances i oblidi-se’n.
—Però si a les vacances és quan més miro el Twitter!
—Tregui’s el zòrbing, sisplau.
—No m’acostumaré a anar sense. És la meva capa de Superman! Que no em coneix? Soc el de vora dos milions de seguidors. Un milió nou-cents trenta-quatre mil! Tant de bo pogués tenir una foto amb tots! Si fes una cadena humana amb els meus fans, podria independitzar el meu territori. A veure si perdré els meus superpoders —fa, sortint de la càpsula a contracor—. Soc La Rotlla! La tuitstar! —diu a tothom. Li estranya que no sapiguem qui és—. No, no soc un transvestit. Faig teatre. És conya.
—Tenir més followers no et fa ser millor tuitaire, de la mateixa manera que tenir més vots no et fa ser millor polític —deixa caure l’acompanyant de la noia prima. La displicència, en lloc de molestar-li, a ell li provoca un atac de riure.
—Això vol dir que en tens pocs. Perdona, no volia ofendre’t.
—No pateixis. Més m’ofenc jo mateixa. Fins a tal punt pateixo una crisi creativa que només puc fer retuits dels altres.
—El meu alter ego anònim té més seguidors que jo —completa l’Elexa en la mateixa sintonia. Tot seguit es fa un selfie rialler; només penjar-lo, torna a estar deprimida i texta:
Intento fer d’avui un desastre menor que el d’ahir. Els meus somnis d’ara són tan irreals com abans, però la realitat d’avui és més irreal que ahir. M’hauria de plantejar fer l’amor amb persones reals?
Quin mal que va fer Facebook a la carrera de psicologia. El mateix diríem de Friendglobe, un altre cefalòpode amb tentacles poderosos, al qual la gent s’arrapa per fer safareig i confessar les penes. El desig d’atenció i la solitud d’una persona es mesura pel seu nombre de xarxes i selfies. Els autoretrats són un indicador narcisista lligat amb deliris de grandesa, infantilisme i depressió.
El Carles s’atansa piulant com un rossinyol i em xiuxiueja assenyalant els nouvinguts: «Del ruc del poble al ruc global». Caldrà conscienciar-los que a internet quasi tot és de franc perquè el producte amb qui es mercadeja