I, de sobte, el paradís. Núria Perpinyà Filella
la tecnologia amb despreocupació.
—He de parlar amb ell i solucionar el problema —decideix l’Elexa. No em sembla malament, és més greu no decidir res. Parlant la gent s’entén. En lloc de collir flors, l’Elexa sembla com si busqués un mòbil desesmada; agafa una pedra negra i la llença decebuda. Després s’atansa al Carles i li palpeja les butxaques; ell li treu la mà amb compassió. El Raül s’ho mira divertit fent-se l’envejós.
—Com que, quan vols, ets molt atrevida..., li dius al Friendglobe, davant de tothom, que és un puta. Ha, ha, ha.
—No puc!
Confio que sigui perquè no pot ser tan grollera i no pas perquè ara no té connexió. «Parleu en passat», voldria dir-los. Heu de tancar el capítol i apartar-vos d’internet. Però callo. Vull saber com són.
—Tinc uns quants tuitaires amb qui hi ha força tensió textual. —El Fusquero s’escarranxa en un tronc i fa veure que tecleja ràpidament amb el so d’una metralladora.— Tac-tac-tac-tac-tac-ta-ta-ta-ta-ta-ta! La Rotlla lliga més que jo! —S’ha de reconèixer que és còmic, però també molt obscè.— Agnès, l’altre que ha de venir, qui és?
—No em digui pel nom, sisplau. Soc la seva doctora.
—Doncs, això, doctora, què és: un home o una dona?
—Un home.
—Guapo? —pregunta amanerant-se, cosa que fa que li caiguin els troncs.
—Ja pots carregar la pistola, aleshores —deixa caure l’Índia mordaç; tot seguit, es tapa mitja cara i protesta:— Massa sol, no?
L’Elexa hi està d’acord. Tot són queixes: el camí, el sol, l’avorriment, els bolets que fan mania...
Totes dues porten unes ulleres fosquíssimes que els accentuen la seva blancor cadavèrica.
—Us espero en aquesta pedra —ens comunica l’Índia—. Les meves cames tenen un límit.
—I les meves —afegeix l’Elexa, solidaritzant-s’hi—. Si tingués l’Aerytod...
—Mireu els cims dels Tammarians, nois. Són extraordinaris.
—Per a què em serveixen si no els puc fer una foto? —considera el Fusquero—. Si tinguéssim el mòbil...
—Abans es gaudia del paisatge sense fer-ne —diu el Carles.
—Tu ho has dit: abans —replica l’Índia—. Les coses han canviat. Tot i que hi ha gent que no se n’adona...
—I no miro ningú! —postil·la el Carles mentre serra un tronc rere l’altre amb la mirada burlesca.
—Vosaltres que sou tan correctes, com es menja això de destruir el paisatge?
El Carles es riu del sarcasme de l’Índia i li explica la necessitat de la tala per mantenir l’equilibri del bosc. Aquesta dona serà una influència negativa en la rehabilitació de l’Elexa. La veig massa favorable a la dependència electrònica.
—Com podien viure sense música fa segles? Només l’escoltaven de tant en tant. Als del XXI, ens cal contínuament, si no... —L’Elexa es porta les mans al cap desmenjada.
—La musicalitis actual no és bona —faig saber a la meva pacient amb sobredosi de sons fent-li una festa.
—Però ens inflama. La música no t’abraça però t’injecta energia, grandiosa o eròtica, sobretot quan estàs sola —gosa expressar la filla dels Østergärd com si no tingués ningú al món—. Vosaltres us ho munteu amb música?
Com que estic acostumada a preguntar i no pas a respondre, resto perplexa. Els altres diria que també. El primer que salta és el Raül.
—Prefereixo amb dones. O amb homes. Però han d’estar bons, això sí. Què li sembla, doctora?
—Que també teniu un gran interès pel sexe.
—A mi em fallen les pràctiques. —Capcineja mentre es posa el tronc com a fal·lus. — Els micos no tenen déus i catxen tot el dia. I dieu que els homes estem més evolucionats?
A través de les ulleres de sol, l’Índia mira amb un rictus despectiu l’home que viu en un atac de riure perpetu:
—Sense metàfores sí que seríem animals.
—La ironia crònica és l’artritis de l’esperit —li dic al Raül. Deu entendre el concepte d’artritis? I d’esperit?
—Neixes. Creixes —modula l’Elexa amb parsimònia mentre es nua els cabells. N’he de prendre nota: té tricotil·lomania—. Obres cent comptes a internet. No et reprodueixes. No et toquen. I mors verge. Això sí, has xatejat amb quaranta mil...
—Subnormals —completa l’amiga—. Som esclaus de la moda. I ara toca ser virtual. M’hauria estimat més ser hippy.
M’agrada el comentari. Encara faré front comú amb aquesta dona. Però no m’he de precipitar amb la diagnosi. Em falten moltes dades.
—Mireu quina cascada més imponent i quins arbres tan esplendorosos. No us impressioneu per res.
—A internet també hi ha arbres, collons! —protesta el Raül.
—A Instagram, a Pinterest... I són maquíssims —li dona la raó la petita dels Østergärd.
—Tens raó, Elexa —s’hi solidaritza l’Índia—. No calia venir tan lluny per veure aquests avets que són tots iguals. Fins i tot a Wing, n’hi he vist de millors.
—Què és això? Un motí? Una foto no és la realitat. —No me’n puc avenir del que sento. El Carles, tan desconcertat com jo, em fa costat:
—A les pantalles no es pot tocar res, ni olorar. Ara som en un bosc. No noteu la diferència?
Les seves cares de desgrat fan que no.
—Els mòbils també tenen arbres —justifica el Raül—. Als meus fills, els he regalat una aplicació que els fa de policia si s’estan massa hores penjats. És un arbre que se’ls asseca si toquinyen massa el mòbil i deixen d’estudiar. A mi m’encanta que estiguin enamorats d’internet igual que jo!, però això no ho puc dir: la dona se m’emprenya. I com que les han suspès quasi totes, la Cesca, que és un corcó, em va dir que hi havia de posar ordre. Així que els vaig regalar un arbre de mòbil per controlar el mòbil.
—Un arbre de mòbil per controlar el mòbil... —repeteix el Carles, confós.
L’Elexa cull uns bolets i fa cara de fàstic. Es queixa de la viscositat i que els dits li han quedat apegalosos. El Raül se’n riu i n’elogia la lleterada, per la qual cosa, a l’Elexa, encara li fan més mania. Així que, abans que pugui impedir-l’hi, la noia buida el cistell de bolets i objecta que no se’n pensa menjar cap. L’Índia s’indigna per l’obscenitat del company i surt en defensa de la seva amiga: «Tot el que treu llet és verinós; això és aplicable a plantes, bolets i polles». Podria objectar que és una afirmació acientífica, però m’estimo més no immiscir-m’hi. Per fer-li mal on més li pot coure, l’Índia menysprea