I, de sobte, el paradís. Núria Perpinyà Filella
i gent genial que es creu una merda», em va comentar ahir l’Índia. Vaig entreveure-li un punt de narcisisme, però també una angoixa que és plausible que comparteixi amb la seva amiga. És evident, però, que l’Índia està més ben alimentada. Com tothom hauria de saber, l’alimentació és la base del caràcter. Tanmateix, les anorèxiques separen l’esperit del cos, al qual mortifiquen com si fossin místiques de l’edat mitjana.
—Sabies que el teu cervell està format per un seixanta per cent de greix?
—Un seixanta per cent de greix! —exclama l’Elexa amb fàstic.
—És l’aliment de la mielina. Els axions envien instruccions al cos, patinant amb les lipoproteïnes. Si els senyals no flueixen, caput...
—Doncs, caput! Lipo... succió! —em talla amb cara de mania—. Prefereixo que m’internin per anorèxica que per obesa. No vull ser una massa de carn deforme.
—Pots ser una noia normal.
—Voldria ser més. Ser única. Si, per curar-me, m’he de convertir en una fleuma normal i corrent, m’estimo més morir-me.
Li ofereixo una tassa de te. La refusa. No sé si hem fet bé d’admetre-la com a pacient. Li vaig dir al director que recomanés als seus pares que la ingressessin en una clínica de nutrició. No ho va trobar necessari. «A la Lúbol, tractem tota mena de trastorns mentals. I l’anorèxia n’és un; que, en el cas de la senyoreta Østergärd, està barrejat amb una addicció electrònica i musical. A la nostra clínica, la rehabilitarem en tota l’extensió i complexitat que requereix». Continuo dubtant-ne. Al director, el mouen els principis mèdics però també els pecuniaris. Els Østergärd es poden permetre el luxe de pagar el que calgui per refer la filla.
—No pertanys a cap grup? No t’assembles a les teves amigues?
—L’Índia i jo som molt diferents.
—Diria que sí. I, a les amigues secretes d’internet, no hi tens una retirada?
—Física o psíquica?
—La teva malaltia és una moda. Per ser tan original com vols ser, no l’hauries de seguir. —Deixo caure buscant tota mena d’estratègies per convèncer-la; gràcies a Déu, per la cara de disgust que posa, veig que té un cert efecte.
—Vol dir que soc la típica anorèxica?
—Fas esforços per ser-ho. No et cal una dieta alimentària, sinó digital.
—No tinc mesura. Soc radical i bulímica. Si començo a menjar, no paro. Alcohol zero, se’ls diu als alcohòlics. Doncs, igual per a mi: menjar zero.
—Hi ha addiccions com les drogues i el tabac que s’han d’eliminar del tot. Però el menjar no és una droga!
—Per mi, sí. Mataria per tenir la boca plena de xocolata.
—També és la meva debilitat. Te la pots permetre. Vols uns bombons? —dic oferint-li una capsa abellidora. No l’hauria d’haver incitat a pecar. L’Elexa s’aixeca horroritzada del divan com si hagués vist el dimoni.
—No m’ho faci, això, doctora... No s’aprofiti de la meva debilitat... Vostè, no...
—Perdona, Elexa. Gita’t tranquil·la. Esperaré que tu m’ho demanis. Ho faig pel teu bé. Si no tens greixos essencials, els impulsos nerviosos baixen entretallats per la medul·la i la comunicació cel·lular no funciona.
M’he precipitat. He d’anar a poc a poc. Per moltes ganes de curar-la que tingui, he de vigilar. L’Elexa és hipersensible i, davant d’un obstacle, reacciona deprimint-se perquè se sent incapaç de superar-lo.
—Només sentir «greix» i «lipo»... em venen ganes de vomitar.
—Dis-li omega tres, si et sembla més futurista. Si no ho vols fer pel teu cos, fes-ho pel teu cap. Ets intel·ligent. Per què vols tornar-te idiota i crear-te una esclerosi? Per això es diu anorèxia nerviosa, perquè afecta el cap.
La meva estratègia per espantar-la no l’espanta. La seva obsessió alimentària és molt gran.
—Prefereixo no tenir cervell i morir-me abans d’empassar-me res fregit.
—Estàs boja! Perdona, no ho volia dir.
—La degeneració mental ja deu haver començat. Aviat seré una borderline. Millor que desaparegui abans de caure tan baix.
—Pren una mica de te. No engreixa. Has de prendre líquids.
—No me’n refio. Pot tenir sucre.
Quan li asseguro que no en té, en fa un glop.
—La meva mare pensa que em vull suïcidar perquè les cançons que escolto parlen de la mort. No ho entén.
Com que conec el seu elitisme, li dic que l’anorèxia la tornarà ruca; en lloc de respondre: «Que fatal, doncs ho deixo; no vull ser com les altres; m’he de mantenir al dessus la mêlée», pensa: «Ni això no faig bé, he sucumbit a una passa vulgar». Pobreta, no n’hi ha prou amb estar malalta, sinó que li presento com si en fos la causant. M’estic equivocant de mig a mig. No la puc fer sentir culpable.
L’Elexa es nua els cabells i em demana un mirall. No en tinc cap a mà. Es toca la cara ossuda. Mentalment se n’ha anat de la meva consulta. Amb les informacions que en tinc i les gravacions de la seva webcam, puc reconstruir el seu món. És a casa seva, ara. S’aixeca la brusa i es pessiga. No veu les costelles marcades ni la panxa convexa que té. Índex de massa corporal per sota del quinze per cent. Els ulls la deformen. Ningú no veu el que ella veu. Té la percepció distorsionada. Els romàntics també creien que el món era com se l’inventaven. Els que l’idealitzaven, eren feliços; però no pas els que n’exageraven els horrors, com l’Elexa. Les seves visions són pitjors que la realitat. I, com aquells, s’enfronta a la societat. I com més se l’estimen, pitjor. Li menteixen. Li diuen que és maca (fals) i que, com més s’afarti, més ho serà (falsíssim). Té cabells de rata i el cos escanyolit com una biafrenya; les dents fetes pols, les genives llagades i el morro d’un gos xacrós. Els plats li fan basca. Tot n’hi fa. La seva boca es nega a empassar res. Carn, nata, fal·lus, ous. Tot li fa venir basques. Serra els llavis. No els obrirà més. Per ningú. Ni sexe, ni dinars, ni porqueries. Així no veuran la seva boca llardosa. Tampoc no parlarà més. Per què ho hauria de fer? Ningú no l’entén. Fa l’immens esforç de comunicar-se debades. No estaria malament tornar-se muda. Ho apunta a la llista de propòsits: no menjar, no mamar-la, no parlar. Té al·lèrgia a la gent: no suporta que la toquin ni que la taquin. No vol que l’embrutin: ni per dins, ni per fora. Només fa una excepció. Adora la seva mare. Les uneix la música. Si no l’obligués a engreixar-se, no seria la seva enemiga. La mania dels àpats i d’haver de créixer: com si no fos prou alta! Per què la força a atipar-se? Que no ho veu que li repugnen les neveres i els supermercats? «Som uns Østergärd, sheesh! No em facis entrar a la cuina, mare, se m’entravessa l’esmorzar. No et puc acompanyar a comprar amb un carro rebotit de menjusses; és un calvari. I és tan vulgar. Vols que torni a caure plana als passadissos d’un atroç hipermercat? M’estimaria més desmaiar-me per amor. Una família refinada no pot barrejar-se amb la massa ni fer cues en un polígon industrial. No, mare, tampoc no m’agrada el dolç. Ni que sigui de la Grand Pâtisserie Royale. Per què insisteixes a oferir-me quilos de nata que em regiren l’estómac?». L’Elexa s’estira les parpelles inferiors fins que aconsegueix veure’s deforme.
Compra en línia dues o tres talles de cada model, per si s’engreixa o per si s’aprima. No sempre li va bé la del mig. A voltes se sent millor si la brusa li va folgada i no ha de donar explicacions de com n’està, de seca. També acostuma a comprar-ne de dos o tres colors, perquè és difícil saber quin color del vestit l’afavorirà. Surt car quintuplicar les comandes,