I, de sobte, el paradís. Núria Perpinyà Filella
una mica o s’engreixarà un munt.
S’equivoquen. El problema no és halar, sinó el que cavil·la. La família creu que està obsessionada amb el menjar. Just al contrari. Si alguna cosa no vol tenir al cap, és precisament allò. Odia el tema. Tanmateix, és de l’únic de què li parlen. Els seus pensaments van molt més enllà. I són pitjors del que s’imaginen. La seva ment discorre pel dolor existencial.
L’Elexa està capficada amb la pilositat. «Que peluda que estic», mormola tot sovint, «sisplau, m’he de depilar…». El lanugen és un efecte de l’anorèxia nerviosa. Els cabells es tornen raquítics però apareixen per tot el cos. Li dic que no se li nota; que és un borrissol; que, com que és rossa, es dissimula. No la reconforto; em demana insistentment un mirall. Al despatx, no en tinc cap. No para fins que aconsegueix que la Karla n’hi dugui un. Ens estem saltant les normes; els miralls estan prohibits per a moltes patologies, a la clínica. Temo, però, que si m’hi nego tindrà una crisi. No soc tan severa com creuen. He de semblar autoritària perquè és el meu paper, però no ho soc gens. Me’ls estimo molt, els meus pacients, i em fan molta pena, però he de ser forta perquè ells també ho siguin. L’Elexa m’assegura que es troba bé; que només té una mica d’anèmia; que si no fos pels pèls mutants que li creixen, estaria més maca. Que el pèl masculí detestable delata el seu petit trastorn alimentari. La meva pacient ullerosa afirma que es coneix millor que els metges. Em demana pastilles de ferro perquè li pugin els glòbuls vermells i se’n pugui tornar a casa. Es fa la llesta. La inversió de papers és tan tendra i tan grotesca que m’arrenca un somriure. Si la deixés, s’escriuria ella mateixa les receptes. La solució no és tan fàcil. No li fallen només els hematies. Quan la Karla li dona l’espill, s’hi aboca desesmada. No para de tocar-se, sobretot la panxa, que considera greixosa. Asseguda, hi veu un munt de plecs i sacsons inexistents. Em fa molta llàstima, perquè l’Elexa està gairebé cadavèrica.
—La música m’ajuda a no morir. Les melodies alegres només et fan feliç uns minuts, però les fondes ajuden sempre perquè et comprenen i fan que no et sentis sola.
—Ningú vol estar sol; tothom cerca un lloc acollidor per viure —declaro mirant l’estesa de boscos que m’encercla.
—Jo l’he trobat. A internet hi ha un xat que és casa meva.
—On et renten el cervell?
—No! És el meu refugi. Són les meves amigues...
—Anorèxiques. Estàs posseïda per elles. Voleu estar malaltes per continuar juntes. Algunes són… No t’ho prenguis malament: envejoses. Com que elles no poden curar-se, no volen que ho facis tu. Volen que t’uneixis al seu desvari i que lluiteu contra els pares, contra el món i contra la raó. Has de sortir de la secta. Tens massa personalitat per ser com elles, Elexa. Als xats compartiu secrets sobre laxants, trucs per enganyar i pellucar en lloc de menjar i continuar essent «especials». I com fanàtiques, moriu per la vostra causa. No cal ser una màrtir de l’anorèxia; qualsevol altra vida seria millor. Vius en una presó digital. Vull ajudar-te a sortir-ne.
El proper dia li preguntaré per l’Índia. Vull saber què en pensa. La seva amiga també em preocupa.
—Per què sap tantes coses de mi? M’ha estat espiant? Doncs aleshores ja deu saber que no són només amigues, que són família; més que els meus pares. Ni tan sols m’ha deixat la meva càpsula. I, mentrestant, vostè m’espia a internet… Em sento nua sense el zòrbing. Em trencaré. Deixi’m una estona l’ordinador, sisplau...
L’Elexa s’aboca al meu teclat com si estigués posseïda. S’hi aferra. Em costa calmar-la i treure-l’hi de les mans. No és una bona idea tenir un ordinador al despatx i rebre-hi els pacients. Ens hem de reunir en una sala més neutra. Ha estat culpa meva. No els puc demanar que renunciïn a un objecte que els domina, si els entra pels ulls. Me l’enduc al jardí. L’Elexa té fred. Li demano a una infermera que ens dugui unes flassades a la glorieta.
L’Elexa lamenta que no s’interpreti música al quiosc. «És com jo», afegeix. «Un lloc que, podent ser bonic, està buit». Faig veure que no l’he sentit. Quant a la construcció rodona, té raó; s’ha tornat merament decorativa i ha perdut la funció original. La posaré en contacte amb els pacients i el personal de la Lúbol que toquen instruments. L’esgarrifo. L’animo a preparar un petit concert. S’acovardeix. Em confessa que és una violinista mediocre. Que no suporta escoltar-se. Aleshores, li proposo que muntem una coral i que la dirigeixi. Odia les veus apegaloses sonant totes a una. I un grup de cambra? Se li fa costa amunt. Em diu que parli amb la seva mare. Tot i que dubta que pugui fer-se’n càrrec. «Està molt ocupada amb les seves gires». Detecto el símptoma d’abandó filial. «Aviat me n’aniré; no crec que tinguem temps per preparar-ho», considera. No li dic ni que sí ni que no. Millor que canviem de tema. A la seva fitxa també em consta que li interessa la robòtica. L’hi pregunto. L’expressió del rostre se li suavitza. M’explica que té tres robots que tenen la sort de poder viure sense haver d’empassar-se coses per la boca; qui pogués ser només intel·ligència matemàtica! Se’ls estima molt. Es diuen Eco, Tritó i Fafà. Els pensaments de l’Elexa tenen una part sentimental. Aquesta és la seva grandesa. «Aquest és el problema. Que en lloc d’un jo, d’un I —m’ha dit en anglès—, el meu cap és ple d’ais».
9. LA DONA AMAGADA AL QUARTO FOSC
Això està bé. No ho sé. He de fer el que sigui per estar una mica bé. Espero al meu amagatall fins que deixo de sentir sorolls. Com cada nit, escolto com tanquen la porta principal cinquanta vegades i les converses interminables del personal dirigint-se cap al pavelló de les seves habitacions. M’imagino la doctora agafant el pom de bronze treballat; jo tinc la mà en un mànec de níquel. La porta de l’edifici pesa i costa d’estirar-la per no facilitar sortides intempestives; com més entrebancs hi hagi per eixir de la presó, millor. La meva porta és un contraplacat fals. La metàfora em fa mal. La doctora se’n va a dormir; jo, si fos a casa, començaria la nit. Aparto la mà de l’ansa. Encara és massa d’hora. Prudència. Cap a les deu ja no se sent res, però prefereixo quedar-me una estona oculta per assegurar-me que no ensopegaré amb ningú. Pregunten, volen saber: d’on surto, a quina cambra vaig. Ni que sigui un «bona nit» em molesta. I si em coneixen, pitjor. Que si l’Elexa, que si jo, que si millora, que si no; que si ha menjat, que si sí; a mi què em contes, jo què sé. N’estic tipa, de repetir la mateixa conversa inútil. Aquest quarto em salva. M’hi puc tancar per dins. Em sento a recer. Aconseguir la clau va ser una odissea. Primer vaig buscar un lloc idoni, el més discret possible, dins el mòdul A, per no haver de caminar massa. Espiant per aquí i per allà, de reüll, vaig veure un quarto de trastos ple de carpetes a rebotir a la vora del de la llum. Sabent que, tant en l’administració com en la sanitat, el volum de paper ha disminuït notablement a favor dels arxius informàtics, vaig considerar que el quarto devia ser poc freqüentat, perquè les dades dels malalts estaven digitalitzades. Si no els calia recórrer a historials d’antics residents, podia refugiar-m’hi amb tranquil·litat. Només em calia la clau. A la sala d’infermeres, havia vist un armariet metàl·lic. Als centres hospitalaris, les rutines són diàries i els horaris es respecten al màxim. Sabia quan feien la ronda de la nit. Només em calia esperar que fos mitjanit, atansar-me a la sala d’infermeres i endur-me la clau del quarto dels arxius. Em vaig felicitar; l’endemà vaig passar el meu primer dia aquí, reclosa. Sola, per fi! La culpa era seva per informatitzar-se tant. Ens critiquen el que ells també fan. Si una clínica dedicada a la desintoxicació computeritza tota la seva activitat i la seva memòria, quin exemple dona per allunyar-se de l’abús digital? Ningú vol tornar al món pesat del paper. Els metges són els primers a girar-li l’esquena. La doctora treballa amb un ordinador com jo i com tothom. Van de sants i són igual de pecadors. O millor dit: el pecat se l’inventen ells. Ens fan sentir culpables