I, de sobte, el paradís. Núria Perpinyà Filella
no té nom. La setmana vinent foto el camp, estigui ella com estigui. Estic perdent el temps, hòstia, no puc fer res meu. Ella no em necessita. Les muntanyes no m’interessen, i és l’únic que em proposa el Carles. M’he de guanyar la vida, coi. Esclar que em mereixo més que fotre d’ajudant de guionista —tan negra i mal pagada que no surto ni als títols de crèdit—, però el món és injust i no puc acabar la carrera que tinc entravessada. Encara no he fet res del que vull a la vida. Tothom em posa traves. Ni dormir no puc, aquí dalt. Visc en una cel·la d’un asil psiquiàtric. Ni ganes tinc de dutxar-me. Els mataria a tots, de debò.
La primera pregunta elevadíssima amb què la meva malalta em desitja bon dia l’endemà és:
—M’hauria de venjar del meu ex pel que m’ha fet?
Eeecs! Vomitaria. Contén-te, Índia. Aconsella-la.
—Els homes fan anar la psicologia inversa per subjugar-nos: «Nena, no t’estimo» (quan és que sí). I: «Et deixaré perquè ets una puta». Però no ens deixen; volen que els fem de mamàs.
—L’altre dia ell va escriure al Friendglobe que... Era una indirecta cap a nosaltres...
—No li miris més el compte. No es mereix que hi perdis més temps. La millor venjança és l’absoluta indiferència. Per sort, aquí no tenim internet. Venceràs les temptacions. Tornaràs nova.
—Em moro sense les meves webs. M’he de connectar, Índia. Desfes-me aquestes corretges. A més..., m’he de pesar.
—No t’aixequis, encara és aviat —li faig quan prova d’incorporar-se—; descansa.
—Soc com un Tamagotchi. Si no m’estimen i em cuiden, em moro. El meu Fafà...
—Dorm, Elexa, dorm.
En el seu desvari mormola que enyora els mòbils, el Fullpad, l’ebook i les pantalles que belluguen sens parar. Qui no, filla? Hauré de callar. Per a mi són eines normals, però a una addicta se la mengen. Recordo els ordinadors de casa seva. En un, apareixien joves ullerosos connectats. En un altre, parelles besant-se i follant, una mena de porno romàntic. En el tercer, s’alternaven obeses i anorèxiques. Veure les imatges de reüll, saber que eren allí observant-la, li excitaven el desig i la repugnància. La meva amigueta s’haurà de reinicialitzar.
—Un cop vaig perdre l’Aerytod, puf... —exclama entre deliris—. Va ser terrrrrrrrible, però em va quedar la música del cel... Del cel... lular. No sé com parlo, tinc un embolic de llengües... pastoses. Què m’han donat? Estic drogada? Me’l van robar, encara ploro, però vaig recuperar la llista amb el disc dur. Espero que, quan torni, ho trobi tot igual. Em tenen despullada: sense ni una màquina. Aquesta camisa tan lletja... On és la meva roba? Molt cel i pocs cel·lulars. Pel bé de les meves cèl·lules, diuen.
Unes hores després, torna a desvetllar-se. Faig memòria dels meus apunts de classe i me n’interesso.
—Notes que es gira el llit o que es mouen les parets? —Fa que no.— Així no és un mono tan greu. Els ulls no et surten de les òrbites. Al·lucinacions?
—Veig mòbils i xarxes flotant. I, a tu, borrosa. Tinc fred. I basques. I molt mal de cap.
—Ja en som dues. No, perdona. Tu tremoles. —Sigues bona, Índia, anima-la.— Les vitamines fan efecte. Fas més bona cara.
—Perquè m’estan encebant com a un ànec. Em noto supergrassa. Em convertiran en foie-gras amb tanta benzo-no-sé-què.
Odio la meva debilitat. Soc insignificant. On tinc el cap? Quan escolto segons quina peça és com si em drogués. Em col·loca... en un espai astral. Fora de la música, res. Dins els sons, la solitud i l’èxtasi són reals; fora, la solitud és més sola; i, l’èxtasi, menys grandiós.
Em fa por imaginar com puc acabar. Down, down, you bring me down. Es nota que sobro. Aquí no trobareu històries de color rosa. Ni tafaneries sobre famosos com a Go Fug Yourself. Els meus ídols són filòsofs existencialistes. La meva contradicció és voler-ho tot sense desitjar res. Només una cosa: ella. I no em refereixo a la bleda de la Bree de Lonelygirl15. Ni als estúpids quinze milions que s’han descarregat els seus vídeos.
—Segons m’ha explicat la doctora Neuska, tens una poliaddicció.
—Sona meravellós —comenta abatuda—. Ahir em van fer un TAC, oi que sí? —L’hi confirmo.— No vaig tenir claustrofòbia. M’agraden els llocs tancats on em sento ben serrada. L’aparell feia sorolls fantàstics com si fos música aleatòria. Txu-txu-txu. Tiuuuuu. Pup-pup-pup. Crrrrrrccccc. Eren timbres avantguardistes, amb silencis i sorpreses. Crohh-crohh —matisa arrossegant les síl·labes—. És l’únic que he pogut escoltar des que soc aquí. Tinc son...
Per combatre el seu comportament patològic amb internet i el menjar, li han prescrit abstinència del xat d’anorèxiques del Tumblr; canviar horaris, nous entreteniments i un munt de teràpia. A les sessions de grup, hi estic convidada a la força. Al Raül fa dies que no el veig; també deu estar out, narcotitzat fins al cul. Serà graciós veure’n la transformació. En què el convertiran? En un home educat i avorrit? Avui he relliscat. Em fa mal tot. No es pot anar amb crosses i talons. Sí, ja ho sé, merda, però faig el que em rota.
—Per què no em fan sessions d’electroxocs i acaben amb mi?
—Elexa, no...
—I la música quina culpa en té?
—Segons la doctora, tota.
—La música del cel...
8. TERÀPIA EXISTENCIAL
Mentre espero la senyoreta Østergärd penso en les cèl·lules. No n’hi ha ni una que sàpiga qui som. Si ens escoltéssim el cos, tan mecànic i impersonal, ens rebaixaríem l’arrogància de l’ego. Es creu tan important, l’Elexa, malgrat la seva feblesa. Avui passo consulta amb ella després de la seva cura de son. Si tira endavant, d’aquí un mes li reduirem els fàrmacs. Les seves respostes són lacòniques i abatudes. Continua tocant-se els cabells neguitosa. El tic tricotilomaníac és una ansa neuròtica de suport.
—Deprimida?
—Sí.
—Trencada.
—Sí.
—Inútil.
—Sí.
—Menyspreada.
—Sí.
—Esgotada.
—Només veig terres cremades, il·lusions malgastades, incoherències. Falsedat. Hauria d’estar estudiant. Però no puc. Em sento buida. Soc una fracció.
—Tens l’anatomia del gris.
—És tot tan cansat, trist, lleig. Un dia amunt, dos dies avall. Fotent-me els bons moments.
—És la sénia de la vida: a vegades a dalt, a vegades a baix.
—Tots som dos? Som jo i el meu avatar?
—L’ordre és mantenir l’equilibri sobre l’abisme —li plantejo mirant els cims dels Tammarians. La muntanya del Maruni, la més alta de la carena, despunta a l’horitzó.
Pocs aconsegueixen crear el seu jo. La majoria actua de manera