I, de sobte, el paradís. Núria Perpinyà Filella
està ple de llocs per cardar inutilitzats. —Primera apreciació sobre els magnífics voltants de la cascada Meritxa.— L’amor de la teva vida se n’està repassant una altra mentre tu puges... No, una muntanya, no, Carles, ha, ha, ha: oi que t’ho havies pensat? Mentre puges fotos! —L’Elexa li riu la gràcia.— Vull fer de tu una noia vulgar, princesa.
A la tarda, el Carles els encoratja perquè baixin pel bosc. Inesperadament, s’atansa a la noia coixa i l’agafa d’un sarpat. Això que fa un bon tomb. Ella s’hi resisteix, molesta i tot, diria. Com que du una faldilla més aviat curta, els serrells li pengen per les cuixes. La sorpresa li ha caigut com una gerra d’aigua freda. Se sent ultratjada o acomplexada, no puc precisar-ho. No reacciona rient o agraint al Carles el trasllat, com seria el normal. Aquí, de normal, no hi ha ningú. El Carles no para esment de les seves protestes i fa via baixant-la pel pendent. Quan arriben més avall, la deixa asseguda sobre un tronc amb molt de compte. El bosc és una simfonia d’ocells.
—Què sento? —exclama el Raül amb cara d’èxtasi—. I aquests sons celestials? Són whatsapps! D’un munt! On són? Quina sorpresa, Carles! Gràcies. Sisplau, deixeu-me un mòbil! Fa un dia que no tuitejo, pensaran que m’he mort! Perdré seguidors! Els deixo orfes...
—Deixeu-me’l a mi, sisplau! —demana l’Índia, provant d’aixecar-se—. He de fer una trucada urgent! El Twitter és una bajanada, jo sí que he de comunicar-me per un tema important!
—Un mòbil...! Please... Jo... Jo... —suplica l’Elexa.
El Carles i jo ens quedem atònits. Estan molt pitjor del que pensàvem. Malgrat que no ens creguin, no era cap prova acústica per avaluar la seva addicció. Tot i que hauria d’haver sospitat que el Carles no havia renunciat a ensenyar-los el bosc, mai no se’ns hauria acudit que confondrien els cants dels ocells amb sons electrònics. Els pacients deixen d’estirar els braços. Regna el desànim. L’amiga també s’ha lluït. El Carles xiula com una merla i els engresca, sense donar importància al ridícul que acaben de fer:
—Anem a moure l’esquelet?
—Però si estem a punt d’enterrar-lo! Ha, ha, ha —fa el Fusquero.
—Vinga, anem cap a la cascada. És preciosa. Caureu de cul. Veieu aquelles pedres? L’Índia ens esperarà a sota. Jo t’hi portaré. —Ella capcineja.
—Parlant de passar per la pedra... Perquè no em digueu que no faig exercici, si l’Elexa recolza el cul aquí a la punta, faria unes flexions. Això de no tenir internet m’està posant molt nerviós! I molt fogós!
A l’Elexa, les insinuacions no li fan ni fred ni calor. Està absent, com si no l’hagués sentit. En canvi, la seva amiga se sulfura.
—Porc!
—Dona, ens haurem d’entretenir. Qui sap si ella, tan figaflor, no ha follat més que tu i jo; ep, no em malentenguis, que tu i jo encara no hem catxat mai junts!
—Les dones de veritat fem por als homes de mentida. Cardar, per a un com tu, vol dir aixafar. Tenir-nos ben cardades, voleu. Ben trepitjades.
—Per acabar fent un polvo, la vida fa massa preliminars. Un fort aplaudiment per a les dones que s’indignen per un tuit masclista i el cap de setmana ballen reggaeton. Perdona, ballar o el que sigui. L’acabo de dir massa grossa —rectifica el Raül amb els ulls clavats en les crosses de l’Índia, tot i que no para de riure del seu propi acudit.
—Si només fos ara, rai —sentencia ella, desdenyosa.
—El Tinder és un giny collonut. Per follar va de puta mare —afegeix el Raül en un fals canvi de tema.
No els entra al cap que, per prescripció mèdica, no podran entrar a la xarxa. No tenen cap actitud d’esmena, ni són conscients que han vingut a patir, sobretot al començament. I menys el bromista del Fusquero, que ara entona la famosa melodia de Presley:
—Love me, Tinder...
—No podria connectar-me un segon només per veure si tinc notificacions? —m’implora l’Elexa.
Li faig que no. Ho sabia: si un fa plans per veure no sé què a internet, l’altre s’hi apunta de seguida.
—En aquesta vida monacal, els pecats estan prohibits. Al Tinder, no estan per brocs, hi ha una llista de ties del voltant; tries una tia bufona i te li menges la xona. Parlo pel que m’han dit. És molt fàcil. No cal ni dir: «Que maca que ets».
—Ja no cal parlar per lligar —diu l’amiga amb fredor.
—Adeu, música romàntica —fa l’Elexa enyorant el seu amor platònic.
—Als donjoans, ja no els cal la vèrbola. Amants muts i cossos opacs. —La nostra coixa és una persona crítica. Millor.
—Com anar de putes però sense pagar? —El Carles emet un grall de disgust.
—Pagues els likes a l’empresa. El capitalisme no es deixarà perdre un negoci tan gros i pudent. —Sí, l’Índia és molt crítica; ho celebro.— Milions de mascles amagats al vàter amb el mòbil associant ties i merda.
—Anar a cagar sense mòbil és com anar a la guerra desarmat.
—I el Grindr, l’has provat? —li pregunta l’Índia amb malícia.
—No soc gai —riu el Raül, incòmode. Aquesta Índia les tira a matar!—. Però tiarrons com el Carles... No sé què passarà a les sessions de rehabilitació amb un fisioterapeuta tan imponent! No pateixis —se li adreça—: no soc practicant. Paio, les ties del Tinder van calentes de debò. No són putes que fan teatre.
Fa pena. Sexe brossa, pur desfogament. No es pot caure més baix.
—Jo no, eh, doctora!
—La gent diu —estrafà l’Índia—: «El Tinder? No el faig anar». Però vol dir: «No li agrado a ningú. Ja no sé què fer per lligar».
El Raül, picat com si estiguessin en un duel, li replica morint-se de riure:
—Uns altres diuen: «El Tinder? Una merda». Però volen dir: «Vaig fer match, però l’altre va fugir cames ajudeu-me només de veure’m». Glups! He tornat a ficar la pota... I ara un altre cop... Hòstia, Índia, perdona, que ets coixa...
Es pot demanar perdó aguant-se el riure? No sé què en farem, del Fusquero.
—Em rellisques —fa l’índex despectiu de l’Índia com si rellisqués per una pantalla.
—Per ser que no t’agrada el Tinder, fas anar el dit molt bé. Jo et desaria a la dreta. —Ell flirteja amb una mímica com si el dit recollís aire en l’altre sentit.
—Jo, a l’esquerra, i a prendre pel cul. L’aplicació del Tinder és un programa de sexe per a ganduls.
—Un programa de la tele?
—Sembles d’una altra època, Carles —fa l’Índia, admirada.
Tant parlar de sexe és revelador. Per conèixer la ment d’algú, no cal bussejar sempre dins l’inconscient buscant el que oculta. Sovint només cal escoltar del que no es para de parlar. Quan arribem a la clínica, apunto que els pacients pateixen hipertròfia verbal genital (especialment el senyor Fusquero) i assenyalo la hipòtesi d’una disfunció sexual que caldrà concretar en cada cas.
El govern del Brasil empra falsos perfils de Tinder per conscienciar sobre la sida. Siguem optimistes. De tot, se’n pot treure suc. Mentrestant, el pacient que espero continua desaparegut. La seva secretària m’ha fet saber que està penjat al telèfon arreglant el país.
L’Índia passa per davant de la meva tribuna, que és a tocar