I, de sobte, el paradís. Núria Perpinyà Filella
una mala estudiant. Però «l’obligació persisteix malgrat que no sigui el seu pacient o s’hagi d’absentar fora del seu espai físic de treball i encara que no tingui la formació mèdica específica per atendre el problema urgent de salut». Ploing. Missatge. És incansable.
«Índia..., estàs on? Com que no contestes... Et passa res?», Trigo a respondre:
«Tinc molta feina. Són les quatre de la matinada». Un altre ploing. La mato. Així que li llenço amb el mateix to tallant: «Soc quasi paralítica. No puc viatjar». Millor que ho sàpiga i que em deixi en pau.
«Ho sento... No me n’havia adonat. Per la pantalla, no se’t nota. Sisplau, vine amb mi. Et pagaré un acompanyant. O els que calguin. Tu estàs bé del cap i jo corro; fem un bon tàndem».
«Pagaràs una pila d’acompanyants per la teva acompanyant...». No té cap sentit. És grotesc.
«Sí, perquè tinguis un bon viatge. T’invito a tot. Assistents. Classe business. La clínica és de luxe. Estaràs com una reina. Tinc molts problemes, però, de diners, cap ni un. “Vientene meco al ciel”, Índia... T’ho demana Monteverdi. Quina òpera més maca. Te n’envio l’enllaç. Hi he de ser a principis de maig. T’aniria bé? Tens exàmens o feina que no puguis deixar? No sé què fer amb el meu nòvio, si deixar-lo o no. Ni amb moltes altres coses... No sé ni si tinc nòvio».
«T’explicaré una història: mira, paio, li vaig dir, el teu mòbil pot tenir càmera de 800 mp, TV, vint xips, GPS d’onze coordenades, wifi aeronàutic, però mai no tindrà el meu número».
Suposo que l’Elexa deu haver rigut en llegir-ho. Per uns instants, deixa de ser una noia sola dialogant amb una pantalla. L’edifici està en silenci, i el carrer, i el continent sencer. Només continuen navegant els insomnes, els perduts, els insatisfets. La noia texta temorosa: «I amb el meu, què en faràs?».
Ploing. Your turn, Índia. En lloc de fer el que em dicta la raó i fer-li entendre d’una manera amable que no puc acompanyar-la, encenc l’Skype. Estic impedida. No és una excusa. Se n’ha de fer càrrec. Li ensenyaré les cames mortes que no em sostenen. Mentre s’activa, l’Elexa es queda en suspens fitant el logo de la videoconferència, intueixo que molt neguitosa.
«Esborrar-lo», li clavo amb cara de son fent-me la cínica. Se la veu tan fràgil amb aquell pijama, l’Elexa; jo encara duc el vestit cenyit de pèl-roja d’abans-d’ahir; em sento rebotida; i la bombolla del zòrbing em molesta; fa tres dies que no dormo; costaria de dir qui està més esgotada de les dues. «Si quan tornem de la clínica continues fent el ruc, et liquidaré. Amb el poc que peses, no em costarà gaire. I després, com que ja no serem amigues...». M’incorporo amb esforços cap a la càmera i assenyalo la cambra de l’Elexa. «Em colaré a la teva nau i t’esborraré els mp15. Promet-me que no faràs l’idiota».
5. ELS BOJOS DE LA MUNTANYA
Com a L’idiota, també contemplo amb sorpresa els joves moderns i estranys. La raresa m’atreu. Als bancs, hi ha uns quants semiandroides dins les seves càpsules textant compulsivament. Escuren els últims minuts. No són idiotes. Els neuròlegs no podem ni pensar-les, aquestes paraules. Són la nova remesa: uns tarats virtuals, especials, que apartem dels que, ras i curt, ho estan del tot. La comunitat psiquiàtrica és reticent a tractar-los com a dements. Són com nosaltres; només que més paranoics. La nostra feina és apariar-ne les parts espatllades com si fossin ciborgs i reintegrar-los a les metròpolis.
Al seu davant hi ha muntanyes, cérvols i paratges escarpats. Ells, capcots, no s’han adonat ni de la cascada que hi ha a tocar. I això que, amb el desgel, fa soroll. Tindran temps de sobres per atipar-se de paisatge. En pujar per la carretera, de l’únic que estaven pendents era de la pèrdua progressiva de cobertura. No s’han fixat en els pobles pintorescos ni en les valls esplendoroses. En arribar, cap ni un no ha vist els cavalls salvatges que corren pel prat Llorens. Quan a algú el porten a degollar, no està per a alegries.
Per la serra de la dreta, el Carles baixa xiulant, imitant el cant d’un pinsà, content d’haver escalat una altra paret dels Tammarians. Quan veu arribar els nous pacients, armats amb ginys, arrufa el nas. En aquell moment, sona un timbre discotequer. Més enllà, se sent una música de moda. Arribar aquí dalt amb mescles de màkina és una aberració. El Carles exclama:
—Collons de mòbils!
Un home de mitjana edat, vestit amb un xandall xaró, respon al telèfon i obliga tothom a sentir la conversa amb la seva dona sobre el temps que fa i els diners que porta. Després alça l’aparell com un trofeu, camina amb el braç aixecat i fa una panoràmica amb el vídeo. Per assegurar-se que el micròfon li recull la veu, li parla fort. Quan se li demana que no cridi, fa cara d’enze i continua gravant: «Adolescents amb milions de followers, velles glòries bavejant per retuits, calbs disfressats de James Dean: endavant, senyors, that’s Twitter!».
L’Elexa Østergärd aixeca el cap del Fullpad i se’l mira amb mala cara. Però potser hauria d’agrair la intromissió acústica d’un dels seus futurs companys de batalla. Gràcies a ell, escriu un post que tindrà milers de visites:
Hi ha persones que se’t claven al cap com bafles distorsionats. Tinc la ment perforada per uns sorolls que em barrinen el crani. Que no li han ensenyat què és l’educació, a aquest senyor? No pot tenir el mòbil en silenci? Cony de remix. Sabeu quin és el so d’un megàfon quan es trenca? Doncs millor que el tirurí de la BSO del Titanic del paio que m’està violant les neurones. Sisplau, cançonetes regalimoses, no! Confio que aquí (no us puc dir on soc) no hi hagi fil ambiental. Només suplico estar envoltada de música de qualitat. La que m’espera... Haver de conviure amb aquests subnormals sense poder-me’n escapar. Ho he dit massa ràpid. Potser sí que m’escaparé.
El senyor del xandall —que deu ser el Raül Fusquero—, en veure uns quants que l’observen, s’hi adreça des de lluny:
—Quin tuit més collonut! Els meus fans fliparan amb el vídeo sobre el Twitter. Abans que em prenguin el mòbil, el penjaré. Però no m’acomiadaré. Si dic adeu, perdré seguidors.
No requiso immediatament els mòbils ni els zòrbings. M’és útil per detectar el grau d’addicció dels pacients. Cada mes en tinc de nous, per bé que els símptomes s’assemblen. Mentre endreço els papers i els relaxants cervells d’origami, observo des del finestral els caps inclinats i els dits que teclegen frenèticament. Aboquen la seva vida a internet, tot i que pot ser utilitzada en contra seu. La xarxa és un món estrany. Double you. Double you. Double you. La web ens multiplica. Doble bé. Doble bé. Doble bé o triple malament?
L’Elexa es fa un selfie amb cara trista. Instagram no es carrega bé. Als bancs de fora, el 9G és molt lent. A peu de foto escriu: «He eliminat el seu número, bloquejat el seu mail, actualitzat el PC; el cor, però, no puc reformatar-lo».
El Raül fa fotos i les penja a l’instant: «Posa un tuitaire a la teva vida. Follar no ho sé, però et trencaràs de riure».
Asseguda vora l’Elexa, hi ha una jove vestida d’índia. Deu ser la seva acompanyant. No és minusvàlida, però gairebé. Si no sabés qui és la malalta, costaria de dir qui acompanya a qui. Som, però, davant un altre ordre de coses. En lloc d’un zòrbing, du unes crosses. La dona assimila el seu trasbals. No està acostumada a moure’s tant. Li fan mal els ulls i les cames. He sentit com l’Elexa li deia que no l’havia invitat perquè li fes d’infermera,