Educar sense cridar. Alba Castellví Miquel
parlo del pare i la mare faig referència als adults a càrrec del nen, educadors que fan la funció de socialització primària de l’infant. En alguns casos aquests adults seran altres familiars, com ara àvies i avis que eduquen quan falten els pares (és a dir, que els substitueixen en el seu paper per temporades llargues, no pas a estones), o dues mares, o dos pares, o fins i tot educadors, no familiars, que conviuen amb els infants. Tots s’inclouen, per fer-ho més pràctic estilísticament, sota la denominació de pares i mares.
Quan parlo de la família em refereixo a totes aquelles persones que conviuen amb l’infant, i no només les que hi estan emparentades. Una família pot ser, des d’aquest punt de vista, un grup de gent que viu en comunitat.
Entenc que educar és fer i comunicar. Comunicar sobre el que es fa, sobre el que s’interpreta, sobre el que se sent. No pas sobre el que s’ha de fer. Els nens aprenen molt més del que els pares fem que del que diem que cal fer. Voleu que els vostres fills llegeixin? Que us vegin gaudir de la lectura. Voleu que s’estimin els avis? Que us vegin ser atents i afectuosos amb els vostres pares. Voleu que puguin prescindir de l’electrònica? Que us vegin passar estones lluny de les pantalles dedicant-vos a altres plaers. Voleu que valorin l’aprenentatge d’idiomes? Apunteu-vos a classes d’una llengua estrangera. Voleu que siguin agraïts i dolços? Cuideu la vostra parella o persones properes amb afecte i reconeixement.
Important
Aquest llibre va adreçat a pares i mares que han tingut l’oportunitat de construir un vincle amb els seus fills. Davant de qualsevol de les accions educatives que es plantegen en aquestes pàgines és prioritari tenir una relació consolidada d’afecte mutu.
El paper dels pares: caminar al costat dels fills
El paper dels pares és acompanyar els fills durant una part del seu trajecte vital. Mentre fem el camí junts, els podem dotar d’eines que els permetin ser persones lliures, és a dir, persones alliberades de la tirania dels desitjos, de la ignorància, de la por i de l’individualisme ferotge. Persones responsables dels seus actes que sàpiguen conviure, fer realitat els seus projectes vitals i cuidar els que ho necessiten.
La part del camí que els pares i els fills fem plegats té una durada inexacta, però, tirant llarg, no passa dels vint anys en condicions normals. Més enllà de vint anys, el camí d’uns i altres divergeix, fins i tot en cas de continuar convivint a la mateixa casa. La trajectòria dels fills respon a preferències pròpies que ja no són les dels pares, si bé, poc o molt, han estat condicionades per ells. Uns quants anys abans, durant l’etapa adolescent, els fills han anunciat la imminència del canvi d’agulles en el seu trajecte a força de reivindicar llibertat d’horaris, menys control i més privacitat.
Quan arriba el moment de desitjar sort als fills i d’anunciar-los que, passi el que passi, si ens necessiten ens trobaran al seu costat, els pares i els fills hem d’estar preparats. Els pares hem de trobar-nos prou forts per saber allò que deia en Serrat, que «Nada ni nadie puede impedir que sufran / que las agujas avancen en el reloj. / Que decidan por ellos, que se equivoquen, / que crezcan y que un día nos digan adiós». I els fills han d’estar capacitats per realitzar els seus objectius, per participar constructivament en la societat i per viure amb alegria les seves circumstàncies.
Durant el tram del camí que fem al seu costat, els pares els haurem pogut ensenyar a cordar-se bé el calçat, a alçar-se quan ensopeguin, a resistir el cansament, a orientar-se a través dels mapes, les pistes del camí i les estrelles de la nit. Aquest llibre tracta, precisament, de com ho podem fer els pares i mares per aconseguir acostar-nos al màxim a l’objectiu d’acompanyar els fills tot assegurant-nos que més endavant podran caminar sols triant les pròpies rutes i amb un bon equipatge.
Sembrar la confiança en els fills
El primer element del bon equipatge és la confiança en un mateix. Una persona que confia en les seves capacitats està preparada per aprendre i per emprendre. Els nostres fills s’han de saber trobar bé en la seva pell i resistir bé les crítiques que els facin. La seva imatge de si mateixos ha d’estar ben protegida contra els sentiments d’inferioritat. Però, compte! Cal distingir la confiança en un mateix d’una autoestima massa elevada. Si bé la baixa autoestima és destructiva perquè desanima, també hem d’evitar que els nostres fills es converteixin en narcisistes egoistes.
Per això hem d’estar alerta i, primer de tot, educar la nostra pròpia mirada, ja que la manera com els nens es veuen a si mateixos és molt influïda per com perceben que els pares els veiem. Sapiguem veure’n les virtuts i potencialitats i les imperfeccions i limitacions. Si sabem reconèixer tant unes coses com les altres podrem ajudar-los a desenvolupar un bon equilibri emocional, perquè les interaccions que mantenim amb ells els transmeten la nostra visió. Aquestes interaccions estan fetes de les paraules que fem servir quan parlem amb ells, les demandes que els fem, la confiança que hi dipositem, la manera com en parlem amb d’altres persones i fins i tot la manera com els toquem i els mirem. Tots aquests elements els informen constantment sobre la idea que tenim del seu potencial i capacitats, i van conformant la seva autoestima.
Hem de tenir clar que l’autoestima no es construeix amb alabances i acceptació incondicional: l’autoestima és el resultat d’aconseguir alguna cosa, i no a la inversa.1 En la mesura que el nen supera petits obstacles pels seus propis mitjans, es va sentint capaç, i així de mica en mica va confiant en si mateix, a partir de la comprovació de la seva competència. I com ho podem fer, nosaltres, per acompanyar-lo degudament en el procés de construcció d’una confiança ben fonamentada?
Per aconseguir-ho hi ha cinc coses que són molt importants:
1. Evitar a consciència la temptació de resoldre per ell allò que pugui resoldre per si mateix.
2. Plantejar a l’infant petits reptes que hagi de superar o fer costat als seus projectes propis.
3. No estalviar la frustració i els sentiments desagradables i elogiar les actituds constructives.
4. Esperar el millor.
5. Transmetre l’acceptació, el respecte i l’estima.
1. Evitem la temptació de fer per ell allò que el nen pugui fer per si mateix
—Ja ho faig jo.
Aquesta frase, dita per un pare o una mare, implica que farem alguna cosa amb menys temps i que sortirà més bé. Sempre és més eficient (estalvia temps i dóna millors resultats) vestir una criatura, donar-li el menjar, fer-li el llit i un llarg etcètera que no pas esperar que ho faci. Si ho ha de fer sol, trigarà més i sortirà pitjor. Però el preu de l’eficiència el paga el nostre fill amb menys desenvolupament de la seva autonomia i menys confiança en les seves capacitats.
Els pares hem d’evitar tant com puguem de fer allò que els nens i nenes puguin fer per si mateixos. Moltes famílies descobreixen que els seus fills es poden cordar sols els botons o es poden abrigar sense ajuda quan s’adonen que ho fan a la llar d’infants. Hem de tenir els sentits ben oberts per intuir les possibilitats dels nens, i de mica en mica cal que s’adonin que són capaços de fer sols coses que fins ara fèiem nosaltres per ells.
Qualsevol educació comporta anar promocionant l’autonomia de l’infant, però hem de reconèixer que de vegades allarguem massa el temps en què les nostres capacitats substitueixen les seves. Quan això passa, estem generant dos problemes:
– No deixem que els nens desenvolupin el seu potencial i la confiança en les seves possibilitats.
– Ensenyem al nen que té el dret d’utilitzar els pares per fer allò que no vulgui fer pel seu compte (perquè ens comportem de manera servicial).
Si tenim present la màxima de «no fer pels nens allò que puguin fer per si mateixos», tindrem