Educar sense cridar. Alba Castellví Miquel
tracte humà, equivocar-se és un pas per millorar més endavant.
4. Parar atenció a com parlem dels fills davant d’altres persones
El que els nens senten que diem sobre ells quan parlem amb altres persones conforma també la seva idea d’ells mateixos i té molt a veure amb el nostre respecte cap a ells. De vegades no parem prou esment a aquesta qüestió i parlem amb altres adults sobre els nostres fills quan ells són a prop. Pensant que no ens poden sentir, o que no estan al cas de la nostra conversa, podem dir coses com:
—No hi ha manera que l’Ona toqui el piano quan jo li ho dic. És tossuda com una mula! Quan se li fica al cap que alguna cosa no la vol fer, no hi ha qui la faci canviar d’opinió. Jo ja no sé què haig de fer, amb aquesta nena, creu-me, ja ho he provat tot!
Sense adonar-nos-en, és molt probable que la filla capti algun detall de la conversa (de fet, els nens i nenes estan molt més al cas del que sembla!). Un comentari com aquest, dit prop de l’Ona, reforçarà la seva tossuderia. Com dèiem fa un moment, si el pare o la mare li pengen l’etiqueta de tossuda, ella trobarà natural comportar-se tossudament.
Però, més enllà de la incidència sobre l’autoimatge, parlar de segons què sobre els fills amb altres persones quan ens poden sentir —tant si és en negatiu com en positiu— pot ser viscut com una falta de respecte. Imagineu-vos que el vostre pare digués, parlant de vosaltres davant vostre: «Jo ja li dic que ha de sortir i distreure’s, però no hi ha manera que em faci cas. Tota la vida ha estat un tossut, no sé pas com fer-m’ho per fer-li entendre el que no vol entendre!». I com us sentiríeu si la vostra mare es posés a parlar de vosaltres tot dient: «La noia ara ha de fer dieta, el metge li ha dit que s’ha de cuidar el colesterol. No sé pas si se’n sortirà, tan acostumada com està a anar a dinar als restaurants!». Els infants, encara que siguin persones petites, també volen ser tractats amb respecte i amb consideració cap a la seva persona. Parlar d’ells davant d’un tercer ignorant-los com si no hi fossin no és una manera de sostenir aquest respecte.
5. Jugar amb ells
Passar bones estones amb els nens i nenes és una de les raons per les quals vam decidir fer de pares. També és una de les maneres més boniques d’aprofitar la vida. I, més enllà d’això, és una de les millors fórmules per generar vincles forts i records positius inesborrables que ens acompanyaran, a pares i fills, tota la vida.
Jugar vol temps. I és que si bé és important, com s’ha dit sovint, la qualitat del temps que dediquem als infants, també és cert que perquè sigui de debò valuós cal que aquest temps tingui una durada consistent. Cinc minuts de màxima atenció, què voleu que us digui, són una petita anècdota en un dia de tantes hores. És bo que reservem conscientment almenys mitja hora diària per ser feliços junts, els fills i nosaltres. Mitja hora de joc esbojarrat o controlat, però d’intensa concentració en alguna cosa que faci que estiguem contents d’estar junts.
Fixeu-vos que de temps amb i per als nostres fills en passem molt: per tenir-ne cura, per preparar-los els àpats, per ajudar-los a aprendre, per portar-los d’un lloc a l’altre, per menjar plegats... Durant totes aquestes fraccions de temps que passem junts, el nostre paper i el dels fills és força asimètric: els pares decidim com s’han de fer les coses, assumim més responsabilitat que no pas ells, diem el que cal fer, suplim les seves necessitats... En canvi, jugar implica no dirigir, sinó divertir-se i compartir un objectiu. Quan juguem, ho fem en pla d’igualtat amb els fills: no som els qui donem les ordres o vetllem, sinó que som contrincants o col·laboradors a la mateixa alçada, que estem sotmesos al mateix reglament extern (les normes del joc) i estem immersos en la mateixa situació, ja sigui de joc simbòlic, col·laboratiu o competitiu. Això ens uneix i converteix els pares en persones que no sempre decideixen, manen o fan coses pels altres.
6. Fer explícit l’amor
Diguem als fills que els estimem, que estem contents d’estar junts, que ens ho passem bé plegats i que tenim la gran sort de tenir-los a prop. L’amor, de vegades, el donem per descomptat. I és bo que es faci present en gestos i en paraules precises. L’afecte que ens tenim s’ha de poder gaudir i celebrar.
1. Damon, W., Greater Expectations, The Free Press, Nova York, 1995.
2. José Antonio Marina, La recuperación de la autoridad, Versátil, 2009.
3. Per saber-ne més, llegiu Martin Seligman, La auténtica felicidad, Vergara, Barcelona, 2003.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.