Educar sense cridar. Alba Castellví Miquel
Esperem el millor
Si els infants senten que hi confiem tendeixen també a confiar en si mateixos. Per promocionar el millor dels nens cal posar les expectatives un punt per sobre de la realitat actual, ja que tendeixen inconscientment a «oferir» allò que se n’espera. Tractar els nens com si fossin més grans del que són els fa créixer. Vegem-ho amb un exemple:
—Joana, vols anar al galliner a buscar els ous i posar-los a la nevera? Ja sé que només tens quatre anys, però em sembla que te’n pots sortir.
Si bé és cert que correm el risc que es trenqui algun ou, estem estimulant la petita per posar els cinc sentits a la tasca. Sentint la nostra confiança, farà el possible per ser-ne digna.
I un altre exemple per a preadolescents:
—Serem fora tot el dia i us deixem quedar sols perquè us veiem preparats per deixar la cuina neta i la casa en ordre per quan tornem.
5. Transmetre l’acceptació, el respecte i l’estima
Els nens i nenes necessiten ser vistos com a capaços i també sentir-se acceptats, respectats, valorats i estimats per nosaltres per poder reconduir els errors i millorar a poc a poc. Les propostes que hem fet fins ara integren una mirada capacitadora, és a dir, quan les posem en marxa els fills senten que confiem en la seva vàlua, en les seves possibilitats, i van creixent en habilitats tot superant obstacles. Com els podem transmetre, també, l’acceptació del que són, el respecte i l’estima?
Ja hem vist que l’autoestima no es construeix amb alabances i acceptació incondicional, sinó que arrela en la confiança en les pròpies capacitats, la qual neix de comprovar la pròpia competència amb l’ajuda de la nostra mirada. Hi ha altres actituds que podem posar en joc que també contribueixen a fer que l’infant construeixi una bona imatge de si mateix i alhora es pugui sentir segur entre nosaltres —acceptat, respectat, estimat—, de manera que de mica en mica sigui capaç de desenvolupar actituds tan valuoses com l’assertivitat i el respecte. Són les següents:
1. Fer les crítiques i els elogis qualificant els fets, no pas els nens.
2. No comparar els nostres fills amb els d’altres.
3. Considerar els errors una oportunitat per aprendre.
4. Parar atenció a com parlem dels fills davant d’altres persones.
5. Jugar junts.
6. Fer explícit l’amor.
1. Fer les crítiques i els elogis qualificant els fets, no pas els nens
«És una xerrameca; no calla ni sota l’aigua»; «És tan tímida com un cargolet»; «És un llepafils que no menja res»; «És molt atenta i servicial, sempre està al cas de les necessitats dels altres»; «És molt bon dibuixant, està fet un artista». Molt sovint qualifiquem els nens, i de vegades fins i tot hi afegim una projecció: «És tan poc dotat per a les matemàtiques que no serà pas arquitecte»; «Té tanta gana que de més gran haurà de fer règim». Altres vegades les qualificacions van acompanyades d’una justificació: «És un maldestre, ho ha heretat del seu pare»; «No és gens esportista, és que li ve de família». Cal evitar aquesta pràctica. Qualificant els nens i nenes amb etiquetes, que són estàtiques (i encara més quan van acompanyades d’una justificació «genètica»), estem fent arrelar idees sobre les pròpies capacitats que més endavant poden limitar el nen.
Per deixar ben oberta la possibilitat de canvi, cal que no qualifiquem l’infant sinó els fets concrets o les seves actituds en moments determinats. Per exemple, si es produeix un descuit, val més dir «T’has descuidat la motxilla» que no pas «Ets un despistat, ja t’has deixat la motxilla». Davant d’una dificultat, en comptes de dir, posem per cas, «Les llengües no són el teu fort», diguem «Els verbs en italià t’estan costant» i afegim-hi, si pot ser, un elogi de l’actitud amb què s’hi dedica i un missatge encoratjador: «Però t’hi estàs esforçant de valent i si continues així cada vegada et costaran menys». L’objectiu és que els nens no trobin la justificació de les seves dificultats en la seva manera de ser: «Com que sóc un distret, ja se sap que em descuido coses»; «Com que no estic dotat per a les llengües, no cal que m’hi esforci més del compte». Cal transmetre’ls que no són d’una determinada manera, sinó que fan certes coses d’una determinada manera. Així queda molt més oberta la possibilitat de canviar i poden comprendre que cadascú es va construint en funció d’allò que fa. Que el que no els surt bé avui pot ser que un altre dia, gràcies a l’esforç i la constància, els hi surti.
Més delicada és encara la qüestió de les etiquetes qualificatives quan es fa referència a actituds morals. Alguns pares i mares diuen al seu fill que és dolent, egoista o trampós. El nen que es consideri a si mateix un trampós, com és lògic, farà trampes, així que val la pena anar amb molt de compte a l’hora d’aplicar qualificatius. Això no vol dir, només faltaria, que no haguem de fiscalitzar les trampes. Només significa que cal qualificar l’acció i no la persona. Cal dir: «El que has fet no ha estat gens bé. Hauries d’haver actuat d’aquesta altra manera», referint-nos, doncs, a una acció i no a una manera general de ser. I, sempre que sigui possible, cal esmentar quina seria l’actitud correcta que hauria de substituir la incorrecta. Un parell d’exemples concrets:
En lloc de dir:
—Ets un egoista: t’has acabat la pizza sense que t’importés si el teu cosí en volia.
Podem dir:
—Ep, acabar-te l’últim tall sencer de pizza m’ha semblat un gest egoista per part teva. Hauries d’haver preguntat al teu cosí si en volia.
O en lloc de:
—Tant te fa que la teva germana es faci mal! Que no te l’estimes, dolent?
Val més dir:
—Trobo que has parlat com si et fos igual que la teva germana es fes mal. Faries bé d’interessar-te per ella.
La frase «Jo sé que tu ho pots fer millor» també és indicada per expressar que malgrat les equivocacions puntuals hi ha motius per confiar que el nen podrà fer-ho bé en una altra ocasió.
En el cas de les arts, podem senzillament valorar una obra sense qualificar-la en positiu ni en negatiu, assenyalant-ne allò valuós: «Hi ha molts detalls»; «És una perspectiva original»; «Fa la sensació de velocitat...»; «Quina varietat de colors!».
2. No comparar
Cada nen és únic, amb les seves virtuts i els seus defectes. Comparar-lo en negatiu amb d’altres («El Pol es concentra més i fa més feina que tu») no l’ajudarà a creure en les seves possibilitats. Comparar-lo en positiu («Tu ets més ràpida que la Mònica») tampoc és aconsellable si no volem impulsar els nens a valorar-se en funció dels altres i potser també engreixar-los l’autoestima per sobre del necessari. Sempre que comparem, fem-ho respecte al punt anterior del mateix infant. Ser millor que un altre no és tan important com millorar respecte al punt de partida d’un mateix. Podem dir, per exemple, «Cada dia vas més de pressa», o bé «A poc a poc vas aprenent a concentrar-te més estona».
3. Considerar els errors una oportunitat per aprendre
Equivocar-se és inevitable en tot procés d’aprenentatge. Com diu la dita, «Qui res fa, mai s’equivoca». Per tant, les errades que els nens cometen són oportunitats per aprendre a fer les coses de manera més encertada, més segura. Si ho tenim entès d’aquesta manera, en lloc de dir, enfadats:
—Ja està bé, has posat tant d’oli al setrill de cop que l’has fet vessar! Quina manera de badar!
Més aviat ens sortirà una frase del tipus:
—Mmm, és qüestió d’abocar l’oli més a poc a poc al setrill perquè no es vessi, que és llàstima