Educar sense cridar. Alba Castellví Miquel
prescindibles en pro de l’autonomia del petit és en el moment de preparar-se una bossa per fer esport. Procurem que sigui ell mateix qui es prepari el que necessitarà. Segons la seva edat i costum el podem ajudar més o menys, però sempre tendint a fer-nos innecessaris. Una seqüència possible podria ser aquesta: primer, l’ajudem; després, l’acompanyem; finalment li oferim que ens demani ajuda si ens necessita.
—Guim, per als entrenaments d’hoquei caldrà que sempre t’enduguis la bossa amb tot el necessari. Les primeres vegades podem fer la bossa junts.
Les primeres cinc o sis vegades ajudem el Guim a posar a dins tot el que cal, que prèviament podem haver preparat: equipament, proteccions, patins, tovallola i necesser, roba neta... Després d’aquestes primeres vegades, podem fer un pas més:
—Guim, jo et faig companyia mentre tu et prepares la bossa.
Procurarem no indicar-li què ha de fer, sinó observar com ho fa. Si es deixa alguna cosa, sempre li podem donar una pista:
—Jo diria que quan surtis de la dutxa trobaràs a faltar alguna cosa...
Al cap d’uns dies de fer-se la bossa en companyia, però sense la nostra intervenció directa, el Guim estarà preparat perquè li diguem:
—Em sembla que ja ets capaç de fer-te sol la bossa. Provem-ho! Per si de cas, jo seré aquí a prop, i si necessites que t’ajudi amb alguna cosa, m’ho dius.
De mica en mica el Guim també aprendrà a posar a la rentadora l’equipament brut, a endreçar el necesser i els patins... I així és com, progressivament, evitarem tenir un noi de quinze anys que sulfuri els pares amb la dependència i la deixadesa.
Fer-se la motxilla per anar de colònies és un altre bon moment per promocionar i celebrar l’autonomia. Les primeres vegades ho podem fer així:
—Greta, aquí tenim la llista de les coses necessàries per a les colònies. Comencem a fer la motxilla? Si et sembla bé, jo et dic el què i tu ho poses sobre el llit.
Després la Greta pot anar posant a dins tot el que ha preparat segons l’ordre que nosaltres li indiquem. Si disposem d’un esquema dibuixat i el podem imitar, serà perfecte que l’anem consultant junt amb ella. I, quan la motxilla estigui llesta...
—Fantàstic, gairebé es pot dir que l’has feta tu sola!
Els infants reben amb alegria i satisfacció el reconeixement sincer dels seus resultats, i aquests sentiments són els que els impulsen a voler continuar creixent en capacitats, en autonomia.
Per tant: estiguem atents al seu moment evolutiu. Fixem-nos en què són capaços de fer i procurem tenir la paciència necessària per esperar que ho facin sols, encara que no se’n surtin a la perfecció. El ritme de vida que portem i les exigències d’algunes situacions socials impediran que puguem actuar en tots els casos d’aquesta manera, però si tenim present la importància d’actuar així trobarem moltes situacions quotidianes que ens permetran incrementar l’autonomia, les capacitats i, així, l’autoestima dels nens.
2. Plantegem petits reptes o donem suport a projectes propis
A més de fixar-nos en el que els fills ja són capaços de fer sols i evitar de fer-ho nosaltres, també hem d’animar-los a fer nous passos endavant. Una de les millors maneres és plantejant-los reptes i donant suport als seus propis projectes sense estalviarlos-en les dificultats.
Els nens i nenes tendeixen a proposar-se projectes de totes menes i mides, des de fer un castell de sorra fins a programar un videojoc o construir una cabana enmig del bosc. Donem-los ales! Els projectes comportaran dificultats que caldrà superar, pel camí sorgiran imprevistos que s’hauran d’afrontar, caldrà rectificar i de vegades recomençar i, en qualsevol cas, implicaran esforços i constància. Acompanyar els fills perquè cada vegada siguin més autònoms a l’hora de tirar endavant els propis projectes implica tres coses:
1. Respectar l’objectiu
Per a nosaltres pot tenir poc sentit fer una caseta dalt d’un arbre o organitzar un campament indi, però té molta importància donar suport a projectes autònoms que comportaran esforç i dificultats. No diguem, doncs:
—No veig quin sentit té, valdria més que et dediquessis a alguna cosa de profit.
Sinó, en tot cas,
—Renoi, això és tot un repte.
2. Confiar que, amb enginy i esforç, serà possible
En lloc de desanimar els nens davant d’objectius que creguem massa ambiciosos per a les seves possibilitats, és bo confiar-hi i també transmetre aquesta confiança. Són dues coses diferents i tenen la mateixa importància l’una que l’altra. És bo dir, per exemple:
—Això que et proposes no sembla que hagi de ser cosa fàcil, serà qüestió de rumiar bé la manera i de treballar-hi de debò.
Transmetem aquesta idea amb convicció i alegria, en comptes de fer-ho amb la cara i el to escèptics de qui pensa: «Uf, d’això no se’n sortirà pas». En altres paraules, cal traslladar il·lusió i no anunciar un fracàs d’avançada (encara que ho fem amb la intenció d’evitar decepcions futures si no aconsegueixen el propòsit).
3. Prestar una ajuda puntual quan se’ns demani
No hem d’avançar-nos i pretendre ajudar abans que els infants hagin determinat que necessiten ajuda.
I, si és possible, quan ens en demanin procurem donar pistes sobre les solucions en comptes de donar-los-les mastegades. Per exemple, davant del problema «No sabem com lligar les fustes les unes amb les altres, perquè ho hem provat amb joncs i se’ns trenquen», serà més educatiu dir «Heu pensat on podríeu trobar cordes i cordills?», que no pas dir «El Josep a la caseta de l’hort hi té un cabdell de cordill. Demaneu-l’hi que us el deixarà».
La capacitat de saber-se enfrontar i sortir airós de les dificultats funda l’autoestima de les persones.
3. No estalviem la frustració i els sentiments desagradables i elogiem les actituds constructives
Els nens i nenes no sempre trobaran les solucions necessàries, i s’hauran d’enfrontar amb problemes difícils. Emprendre projectes i proposar-se reptes porta associada la possibilitat d’experimentar sentiments desagradables: des de l’esforç fins al fracàs. I és bo que no els estalviem aquests sentiments, per-què qualsevol aprenentatge futur pot requerir esforç i l’hàbit d’acceptar la frustració abans del resultat.2 Fins i tot pelar una poma!
Quan sorgeixin sentiments desagradables davant d’obstacles difícils de superar, comprenguem-los i elogiem el nen valorant la seva empenta, la seva tenacitat, l’esforç que fa.
Així, en lloc de dir:
—A la primera que les coses no van com tu voldries, ja desisteixes! Així no arribaràs gaire lluny!
Diguem:
—Pel que sembla, és més difícil del que preveies; tant, que fins i tot ho deixaries estar. Me’n faig càrrec... Sort que tens tantes ganes de sortir-te’n i t’hi estàs dedicant tan intensament.
Elogiar és una bona manera d’alimentar la confiança del nostre fill en ell mateix. Però cal elogiar de la manera adequada per ajudar-lo a comportar-se amb valentia i evitar que se senti massa pagat de si mateix. El que cal elogiar és allò que el nen fa per progressar: aprendre, perseverar, enfrontar-se als obstacles, superar la frustració. Així és com ajudarem a créixer la capacitat de sobreposar-se. No és tan important que el petit aconsegueixi el seu objectiu com que posi en joc els elements necessaris per fer-ho, i és això el que hem de destacar.