Educar adolescents. Alba Castellví Miquel
que és. Els joves —la generació actual— defensen el que hauria d’ésser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i d’una estructura més fibrosa. El nostre és un país d’aquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell: «Així ho hem trobat, així ho deixarem»; «A cada bugada perdem un llençol…», etc. Aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.
Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua d’ull, a punt que se’ns dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare m’odia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, l’estimo.
Tot això està pertorbat, encara, per l’opinió de l’altra gent. Als ulls de la gent, faig l’efecte d’un gandul i d’un infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.
__________________
1. Maggie O’Farrell, Aquest deu ser el lloc. Traducció de Marc Rubió. L’Altra Editorial: Barcelona, 2016.
2. Josep Pla, El quadern gris. labutxaca: Barcelona, 2019.
Presentació
Aquest llibre és deutor d’Educar sense cridar, un manual per «acompanyar els fills entre quatre i dotze anys en el camí cap a l’autonomia», com deia el subtítol. Moltes famílies que van fer aquell camí m’han demanat que les acompanyi una mica més, mentre encara conviuen amb uns fills que han crescut i ara tenen altres necessitats i altres maneres de relacionar-se. El llibre que us ofereixo està dedicat a totes aquestes famílies.
A les pàgines que venen a continuació hi trobareu idees variades per a situacions diverses. Tot i que els reptes i problemes de les famílies amb adolescents solen ser força comuns, a cada família l’escena varia i els assumptes tenen matisos, i per això us proposo múltiples estratègies per escollir en funció de la vostra realitat concreta.
Segons quina sigui l’edat del vostre fill adolescent i segons com sigui l’encaix entre la vostra personalitat i la seva també seran més adequades unes tècniques o unes altres. Algunes de les eines que us explico seran més fàcils de fer servir per famílies amb fills preadolescents o a la primera franja de l’adolescència (dels vuit als deu, dels deu als dotze anys), mentre que d’altres, i sobretot els plantejaments més generals de l’epíleg, aniran millor a les famílies que tinguin adolescents més grans.
El vostre sentir i el vostre pensar sobre els valors, la relació que tingueu establerta a casa i la personalitat de fills i pares us permetran decidir-vos per unes estratègies o altres.
També és possible que les eines que escolliu en un determinat moment us siguin útils durant un temps i que més endavant calgui optar per unes altres. Els fills evolucionen i la família també, de manera que pot passar que el que és oli en un llum en una etapa concreta s’hagi de canviar al cap d’uns mesos per aconseguir el mateix resultat.
D’aquí que un dels valors del llibre sigui l’amplitud en la gamma d’estratègies. Hi trobareu idees de diferents estils, perquè el meu objectiu és donar-vos idees variades perquè pugueu fer servir les més adients en cada cas. El que totes les eines tenen en comú, això sí, és que estan orientades a una educació respectuosa, responsabilitzadora i serena: una educació en la llibertat responsable.
Introducció: els grans canvis
Fer la seva via
Com la neu sota el sol, hi ha un moment a la vida de la família en què els nens es fonen davant els nostres ulls. L’infant que teníem desapareix i al seu lloc hi ha un noiet o una noieta que vol fer la seva i a la seva manera, que cada vegada està menys interessat per nosaltres i més pels de fora de casa i que de tant en tant contesta malament.
Si encara no us ha arribat, aprofiteu-ho i gaudiu del que teniu. Però estigueu a punt: pot ser que tard o d’hora arribi el moment que mireu el vostre fill i us pregunteu què se n’ha fet del nen o la nena que va ser i que jugava sense aturador, o on ha anat aquell infant que s’apuntava amb entusiasme a qualsevol proposta engrescadora que se li fes. Si no el veieu per enlloc, i en lloc seu ara hi ha un jovenet ajagut al sofà que no sembla tenir ganes de gran cosa o una joveneta que només s’emociona davant la pantalla del mòbil, benvinguts a l’adolescència i ben trobats a les pàgines d’aquest llibre.
Pel que fa a l’entusiasme, l’alegria domèstica, les ganes de fer coses amb els pares i alguna altra qüestió no menys important, les criatures involucionen quan es tornen adolescents. I, amb aquesta involució, hi ha canvis substancials dins la família.
Quan això passa, els pares ja fa uns quants anys que fem de pares. I durant aquests anys, amb l’ajuda de l’experiència i potser fins i tot d’algun llibre per aprendre’n, hem anat trobant maneres de fer que les coses funcionin més o menys bé. Amb una mica de sort, hem aconseguit que tot rutlli amb certa harmonia, que el camí que fem plegats com a família sigui prou agradable, que els revolts del trajecte no ens maregin massa. És com si amb el temps haguéssim après a conduir amb solvència el cotxe familiar, sabent com funcionen els comandaments, quina és la velocitat adequada, quina música podem compartir durant el trajecte... I, llavors, quan ja hem fet molts quilòmetres plegats, quan tot va sobre rodes amb nosaltres còmodament al volant del vehicle, quan els nostres fills tenen dotze, tretze, catorze anys... l’harmonia es trastoca: els jovenets es cansen de fer de passatgers del monovolum familiar i volen conduir ells. Però no volen pas conduir el nostre bonic cotxe on hi cabem tots, no, sinó que el que volen conduir és ni més ni menys que el seu propi descapotable. Al qual esperen que nosaltres posarem benzina i pagarem les reparacions, l’assegurança i l’impost de circulació.
Cap a la independència
A mesura que els fills creixen volen fer més coses pel seu compte i menys, cada vegada menys, amb la resta de membres de la família. Sovint també volen prescindir de les nostres normes i actuar tal com a ells els sembla bé. I fins i tot qüestionen alguns valors essencials en la manera de fer de la nostra tribu. Els adolescents, en definitiva, volen agafar el volant i fer la seva via, sense que ningú decideixi per ells quina ha de ser la ruta. I quan els pares els recordem que hi ha un codi de circulació que cal respectar, els mostrem senyals de direcció prohibida o de direcció obligatòria i els posem algun STOP davant els nassos, els jovenets solen tocar el clàxon amb indignació i llencen improperis que els soferts adults entomem com podem, amb resignació, amb ràbia o amb humor, segons el dia i l’hora (i el caràcter i la preparació de cadascú).
Val a dir que si no fos així tindríem un problema. Si un adolescent s’estimés més quedar-se assegut tranquil·lament al seient de darrere, sense fer-se sentir encara que fos per portar la contrària, renegar o queixar-se del que toca fer, faríem bé d’inquietar-nos per si està massa marejat pels revolts de la vida o per si té por de circular-hi. Ara, no és pas menys veritat que mentre protesten, es resisteixen i no col·laboren, fer-hi bona cara no és fàcil. Per això els pares farem bé de buscar ajuda en aquest llibre.
Sempre va bé saber què volen dir les coses. Adolescent ve del verb llatí adolescere, i vol dir ‘començar a créixer’.