Educar adolescents. Alba Castellví Miquel
Mentre això no passa, mirem de viure tranquils i d’educar, el poc temps que ens queda, d’una manera serena i feliç.
Som-hi?
__________________
3. Adolere és ‘fer-se gran, fer-se adult’, i -scere indica el començament d’una acció. L’adolescent, per tant, és algú que es comença a fer adult. La paraula no té res a veure amb doleo, d’on deriva dolor. Ho aclareixo perquè de vegades es diu que ser adolescent és ser algú que pateix, que sofreix una «dolència», i que d’aquí ve la paraula, i això no és pas així. Els adolescents pateixen si fa no fa com tothom, segons la circumstància i el moment: no és bo pensar que ho fan més ni menys que una persona de qualsevol edat, perquè això modificaria la nostra actitud educativa en malentendre les seves necessitats. I cal tenir ben present que sovint els seus pares i mares pateixen més que ells, a causa de la seva adolescència, per un seguit de raons que anirem veient.
4. Per exemple, l’anunci d’un embotit on unes nenes rebien una instrucció dels seus pares: no es toca el menjar fins que tothom és a taula. Elles obeïen i, precisament per això, eren retratades com unes ximpletes repel·lents comparades amb els seus cosins transgressors, que no feien cap cas de l’advertència i es menjaven tot el fuet del plat abans que els grans s’asseguessin a començar l’àpat.
CAPÍTOL 1
Viure junts a la mateixa casa: la convivència conflictiva
Conflictes dia sí i dia també
—Fes el favor d’endreçar això d’una vegada, tot el dia que t’ho dic i encara està igual!
—Que sí, pesada, que ja t’he sentit, tot el dia dius el mateix, no tens res més en què pensar?
El conflicte domèstic és el pa de cada dia amb els adolescents. Molts pares i mares que llegiu aquest llibre ho feu cansats de topades constants amb jovenets que discuteixen si han d’endreçar o no, que tenen mandra de col·laborar en les feines de casa i que fan bandera del caos i el desori.
Per què no ens fan cas?
Aquesta pregunta va en negreta perquè és el moll de la qüestió: molt sovint els conflictes amb els fills adolescents són deguts a la quantitat de vegades que els diem les coses... sense que ens facin cas:
• Ves a llençar la brossa...
• Endreça.
• Fes els deures.
• Deixa el telèfon!
És cansadíssim repetir-ho cinquanta vegades, i per tant val la pena pensar per què passa i com evitar-ho.
Ja hem dit on rau un dels motors del conflicte en els joves que viuen amb els pares: en la necessitat d’afirmar-se com a persones «grans» que volen i pensen que poden prendre les decisions sobre la seva manera de ser i de fer però que no es troben en condicions de decidir-ho tot donades les seves circumstàncies. I és que els seus espais, els temps i els recursos depenen dels criteris i de les possibilitats dels seus pares, i això els impedeix de fer la seva i els obliga a tenir en compte les condicions i preferències de la família. Aquesta topada entre l’anhel i la realitat —l’aspiració de llibertat completa i la constatació de la dependència— situa l’adolescent en una posició incòmoda perquè pica de cap amb els límits que la família imposa —i que ha d’imposar— i que ell pretén enderrocar.
Sovint els adolescents tenen la sensació que els pares volen prolongar les normes de la infància quan ja s’han fet grans. L’adolescent sent que ha canviat: ha canviat el seu cos i ha canviat el seu entorn social —els amics, els ambients, especialment amb el pas a Secundària (començar als dotze anys avança l’adolescència, pel fet de passar a conviure abans amb nois i noies més grans)— i en canvi el seu àmbit més immediat, la família, no ha canviat en la mateixa mesura que ell. En altres paraules: en la seva experiència, hi ha un nou noi o noia amb unes noves circumstàncies socials però hi ha encara la vella família, la família de l’infant que va ser i que ja no és. Aquesta dissonància —«tot ha canviat, fins i tot jo soc un altre, excepte el fet que a casa continuo sent el nen dels meus pares, que em tracten com si res no hagués passat»— és una de les raons del malestar de l’adolescent en família. L’adolescent es revolta contra el fet que (segons la seva percepció) els pares no s’adeqüen a la seva nova maduresa, i es ressent del que ell sent com un excés d’ordres i de control, que li recorda la seva condició de fill dependent.
Una de les principals característiques de la relació entre els pares i els fills mentre aquests són petits és que els pares donen direcció a la vida de les criatures. Són els pares, com no podria ser d’altra manera, els que decideixen què cal fer, quan i com. Ho fan, per descomptat, en funció dels seus propis valors, amb els seus propis criteris educatius i tenint en compte les necessitats del nen i del conjunt de la família. Quan l’infant creix i se sent capaç de prendre les decisions, el fet que els pares pretenguin continuar-ho fent per ell és un motiu de tensions i de topades.
Tot i voler evitar aquest malestar, per als pares és molt difícil, per no dir impossible, de renunciar a continuar imprimint una certa direcció a la vida del fill —perquè, com hem dit, no volen arriscar-se a deixar-li prendre decisions que el perjudicaran a la vida—. Tampoc els és possible deixar-li prendre totes les decisions relatives a la vida pràctica quotidiana, perquè pensen que seria caòtica. La convivència a casa, un entorn on el control és fàcil perquè el comportament dels fills és a la vista dels adults, proporciona múltiples ocasions per a aquesta tensió.
Per tant, els pares pressionen perquè les coses siguin d’una determinada manera, i els fills es posicionen a la contra per tal de poder sentir que les decisions les prenen ells mateixos. Aquesta és una de les explicacions sobre per què no fan cas del que se’ls diu, per què no es comporten «com tocaria», «tan fàcil com seria» a parer dels pares. Aquest fenomen es dona en coses tan senzilles com l’ús del temps lliure, la manera de vestir-se o l’estat de l’habitació. Els pares tendim a dir com han de fer les coses i també tendim a triar en quin moment cal que les facin, i els nois i noies generalment s’hi posen d’esquena, per la senzilla raó que no els agrada gens, i cada vegada menys a mesura que creixen, que els donem ordres que els fan sentir dominats i petits, que van contra la sensació que tenen de ser grans i capaços de fer-ho tot a la seva manera, és a dir, contra la necessitat d’afirmar-se.
Una altra de les coses que explica la tendència dels adolescents a obeir ben poc és que el seu cervell pateix una transformació: es desfà de certes connexions neuronals per establir-ne de noves, i aquesta «esporgada» els pot afectar la memòria i la capacitat d’organització. Això explica que de vegades sigui cert, per molt increïble que pugui semblar als adults, quan diuen que no s’han recordat de passar a buscar el seu germà, que no han pensat a fer el sopar o que s’han oblidat completament de treure la roba de la rentadora.
Per una o altra raó, passa sovint que els pares insistim i insistim en allò que cal fer i els nois i noies triguen i triguen a fer-ho, si no és que se’n desentenen del tot. Això porta a un estira-i-arronsa consistent en l’adult insistint i el jove resistint, fins que al capdavall la cosa sol acabar en crits i soroll. Ben pocs pares i mares, a menys que siguin mestres zen de la meditació, són capaços de repetir una cosa cinquanta vegades sense acabar enfilant-se per les parets, aixecant la veu i vivint la situació amb un malestar agut.
La solució: manar menys
Per evitar el conflicte que s’encén quan els adults donem ordres i els nois i noies en fan cas omís, el que podem fer és... manar menys. Tanmateix, això no pot comportar que el que s’ha de fer no es faci, no significa