Educar adolescents. Alba Castellví Miquel
educatiu és aprendre a utilitzar un seguit d’estratègies destinades a aconseguir que allò que cal fer es faci... dient-ho menys vegades, donant les instruccions d’una manera menys insistent, menys cansada i també més efectiva. Són estratègies que ens aniran molt bé:
• Per evitar que l’adolescent tingui la sensació que constantment volem manar i que prenem decisions que voldria prendre ell.
• Per responsabilitzar-lo del que fa i del que deixa de fer i així educar-lo per a una llibertat responsable.
• Per ajudar-lo a fer front a tasques que li vinguin a repel (al llarg de la vida s’hi trobarà moltes vegades).
• Per ensenyar-lo a organitzar-se millor.
Les estratègies per evitar el conflicte donant menys ordres les trobareu a la segona part del llibre, destinada a recollir totes les fórmules pràctiques per conviure amb més harmonia i tranquil·litat. Hi podreu llegir múltiples maneres d’aconseguir que les coses es facin d’una determinada manera sense haver-ho de manar per sistema, tècniques que us ajudaran a conviure de manera més harmònica amb els joves sense haver de dir-los constantment el que han de fer i com ho han de fer.
No obstant això, ja que parlem en aquests moments de la convivència a casa, val la pena fer un apunt sobre un jardí que sovint floreix a les cases amb adolescents: el jardí del desordre. Un motiu de conflicte que sovint em consulten els pares té a veure precisament amb això: la desídia a l’hora de posar les coses a lloc, la desorganització i la deixadesa. Per això, per ser tan freqüents i característiques de la convivència amb nois i noies, les discussions per temes d’ordre-desordre mereixen un apartat particular.
Conflictes a causa del desordre
Els conflictes relacionats amb el de1sordre tenen relació directa amb l’aversió que els adolescents tenen a l’obediència de les ordres.
Fixeu-vos que donar ordres i desordre són lingüísticament contraris. Curiosament, l’ordre a casa és el que els pares promovem, i ho fem tot ordenant als nois i noies que ordenin les coses... I el desordre és el que sembren els fills, deixant les coses per aquí i per allí «sense ordre ni concert».
No volen ser l’objecte de les ordres de posar ordre.
Abans hem fet èmfasi en com els adolescents entren en conflicte amb les ordres dels adults. Ara, a l’hora de parlar del desordre físic i organitzatiu (dels seus objectes personals, del seu temps d’estudi...) cal tornar a tenir present el perquè de la resistència juvenil. N’hi ha dos motius principals: d’una banda, sotmetre’s a l’ordre adult implica deixar-se portar per la voluntat dels grans, deixar-se dissenyar l’espai i el temps per uns adults que volen imposar a l’adolescent la seva manera de fer i, amb ella i en el fons (segons la percepció no conscient de l’adolescent), la seva manera de ser.
Una altra causa de la seva desorganització i desordre és la falta de consciència sobre la necessitat de l’ordre. No tenen l’experiència de vida prou llarga per haver pogut valorar els avantatges de tenir les coses a lloc ni d’organitzar els seus horaris i compromisos, i no troben que sigui tan important ser endreçat en cap d’aquests sentits. Senzillament, no en perceben la importància.
Val a dir que hi ha nois i noies que sí que valoren l’ordre i l’organització i que per tant no es pot generalitzar, però és molt habitual que els adolescents deixin coses per aquí i per allà, que oblidin els seus objectes personals, que tinguin els espais propis —i, per extensió, també els comuns— desendreçats i que, de vegades, també tinguin poca sensibilitat amb la neteja dels llocs. Aquesta falta de consideració envers l’espai domèstic també té molt a veure amb el seu paper d’usuaris del lloc. En no ser col·laboradors actius del manteniment de la neteja, no li donen el valor que té.
L’espai paradigmàtic del desordre de l’adolescent és la seva habitació. Per tant, comencem per aquí a reflexionar què significa, què implica per als pares i com fer-hi front.
Per què el desordre impera a la seva habitació?
L’habitació desendreçada és quasi un símbol de l’adolescència. El problema sol començar aviat, entre els vuit i els tretze anys. Sembla que perdin la capacitat de tenir les coses en ordre, tot i que n’hagin après de petits. D’un dia per l’altre, a la seva habitació hi ha una cadira plena a vessar de peces de roba que sobreïxen per tots costats, no es pot accedir al llit sense ensopegar amb dos parells de botes, hi ha capses de cartró, carpetes i papers per llençar escampats arreu i en llocs inversemblants s’hi troben envasos i porqueries variades.
Quasi tots els adolescents presenten aquest símptoma de confusió interna, el desordre extern, i sovint els pares el viuen com una falta de respecte, com un afront a la pulcritud que ells valoren. La resposta dels pares al desordre sovint és viscuda per l’adolescent com un qüestionament de la seva persona, i en especial de la seva llibertat. El jovenet reivindica que tractant-se de la seva habitació l’hauria de poder tenir com li sembli, i els pares li diuen que la casa és d’ells i toca mantenir-la segons els seus criteris. Ja tenim armat un conflicte de poder pel qual lluitar. L’habitació desendreçada representa per a l’adolescent la llibertat personal de viure a la seva manera, i l’ordre que volen imposar els pares representa l’obligació de fer —i ser— com a ells els agradaria.
És ben bé la lluita simbòlica pel poder, ara plasmada en una batalla que pot durar molts anys.
Per a l’adolescent, tenir l’habitació tal com li plau és una mostra d’independència: «Haig de poder viure al meu espai a la meva manera»; una afirmació de la seva individualitat: «Ja no soc el vostre nen sinó una persona diferent»; i una forma de resistència a les normes dels pares: «Tinc dret a tenir les meves coses a la meva manera i no a la vostra».
I, davant d’això, què hem de fer? Dependrà de si volem permetre que l’habitació estigui en estat salvatge o no. Permetre-ho és una opció vàlida. Es tracta de tancar la porta i ignorar què passa a l’altra banda (en matèria d’ordre i neteja). Ara bé, aquesta opció només és vàlida en un cas: si som capaços d’aconseguir una indiferència total al desordre i la brutícia acumulats a l’habitació en qüestió. És una bona opció si i només si aconseguim que l’estat de l’habitació de l’adolescent no ens alteri gens. En cas que no aconseguim sentir una indiferència absoluta, profunda, autèntica, aleshores molt de compte: permetre el caos a l’habitació adolescent tindrà un cost. Aquest cost serà el nostre desgast emocional quan ens esforcem per acceptar quelcom que no ens agrada. Fent aquest esforç, ens anem pressionant i acabem culpant l’adolescent de la nostra insatisfacció.
Si el desordre i la brutícia no ens són del tot indiferents, en comptes de fer la vista grossa i anar-nos tensionant de mica en mica, val més trobar una bona manera de garantir el que ens importa: que hi hagi un cert ordre també a l’habitació dels fills.
Això requerirà una feina per part nostra, perquè no n’hi haurà prou de repetir el que volem i per què ho volem (funcionarà alguna vegada, però no per sistema). Caldrà una feina de supervisió. Fer-la pot ser pesat però no és en va, perquè supervisar l’endreça i la neteja implica donar un «missatge de llarg abast»: informa el fill que mentre visqui a casa els pares ho ha de fer en els termes dels pares. I que serà quan deixi de dependre d’ells que podrà viure tal com li sembli. Parlo d’un missatge de llarg abast perquè en la mesura que els nois i noies constaten que no deixem passar qüestions d’aquesta dimensió menor, entenen que tampoc els deixarem negligir qüestions majors.
A més a més d’aquests dos beneficis per als pares (d’una banda ens sentim més tranquils quan hi ha ordre i d’altra banda enviem un missatge de llarg abast), supervisar l’ordre i la neteja de l’habitació dels adolescents també té avantatges per a ells.
A vegades els pares no els volem pressionar perquè netegin o endrecin l’habitació perquè pensem que ja tenen prou feina (estan ocupats amb l’escola i les extraescolars). Però el que passa de debò és que quan un noi o una noia no és capaç