Educar adolescents. Alba Castellví Miquel
pels tres factors següents:
• la capacitat que tenen de projectar, de reflectir, el que els nois i noies voldrien ser o tenir,
• l’addicció que genera «seguir» la vida que ens explica algú (el seu relat constant genera un vincle, ja que és fàcil sentir-se proper a algú de qui es coneixen les interioritats), i
• la popularitat que tenen i els diners que guanyen; és a dir, el reconeixement social que obtenen.
En aquest sentit, cal fer una crida a la responsabilitat dels qui projecten idees al públic. Hi ha molts pares que voldrien educar en la cultura de l’esforç, transmetre el missatge que a la vida cal arromangar-se i treballar fort per fer realitat els projectes, i que cal fer-ho encara que no sempre ens vingui de gust, en pro d’un objectiu. Aquests pares ho tenen difícil quan els seus joves fills veuen com els referents populars tenen vides regalades només per la projecció que tenen als mitjans. De la mateixa manera, hi ha pares i mares que voldrien educar en la cultura de la col·laboració, la fraternitat o la solidaritat, i ho tenen cru quan els seus fills són cridats, a través de la publicitat, a ser «únics» i a fer exclusivament el que vulguin en cada moment. Per no parlar de les dificultats dels pares que volen fomentar el diàleg i la tolerància i han de conviure i educar en una societat on dia sí i dia també les notícies ofereixen l’espectacle del partidisme intransigent als Parlaments.
c) Les decisions educatives no venen donades
En les èpoques en què hi ha més consens social sobre els valors, la tasca educativa dels pares i mares és més fàcil. Per posar-ne un exemple senzill i que ara ens pot fer gràcia, als anys quaranta del segle XX es considerava que els nens havien d’anar sempre amb pantalons curts, estiu i hivern, i que els pantalons llargs no s’havien de començar a portar fins als catorze anys, més o menys.
Havent-hi consens, les famílies, si ho volen, poden donar per resoltes determinades decisions: als anys quaranta no havien de decidir si posaven pantalons llargs o curts al seu vailet de set anys el dia de Nadal: estava cantat. Aquest exemple és anecdòtic, però serveix per dir que, en educació, el consens social en determinades qüestions fa més senzilla la feina dels pares.
Als nostres dies els consensos que fins ara se sostenien han començat a desaparèixer (potser per donar lloc a d’altres de nous, però que en qualsevol cas encara no són clars). En aquest moment de canvi en què els consensos són ben escassos, els pares i mares s’han de comprometre més en les decisions, que depenen més del seu propi criteri. Mai com ara havien conviscut tantes teories, tantes línies educatives, tantes propostes referides a la manera d’educar. Aquesta diversitat, que és un senyal que tots plegats ens preocupem cada vegada més per educar millor, comporta també un fort desconcert de pares i mares, que es pregunten quina és la millor manera de fer les coses: si han de ser més tolerants o més estrictes, més o menys respectuosos amb les preferències dels seus fills, i on són els punts d’equilibri òptims.
Tot plegat, els canvis familiars, tecnològics i de valors i la falta de consensos expliquen que educar adolescents avui sigui més difícil que mai.
I ara, què?
Tot això és molt important i afecta el pla general de la vida dels nostres fills. Ara el que convé és baixar al terreny de la vida de cada dia, concentrar-nos en els conflictes quotidians, els que fan que la convivència sigui difícil, que ens enfadem més sovint del que voldríem, que quan parlem acabem discutint, que ens esgotem per haver de dir les coses cent vegades.
Cada dia a la meva consulta els pares i mares d’adolescents es lamenten amb frases com «Ja no puc més», «Això és desesperant», «No sé què més fer», «No tinc ganes de tornar a casa després de la feina», «No tenim un sol dia de pau», «No l’aguanto» o «Què he fet jo per merèixer això?». El to és amarg i l’expressió de la cara reflecteix el desgast i la preocupació.
La preocupació sol ser deguda a dos factors principals:
1. La convivència és desagradable.
2. L’actitud del fill fa patir els pares perquè pensen que el perjudicarà a la vida.
Aquests dos factors sovint es combinen i reforcen entre si i comporten xocs de més o menys envergadura, conflictes que comencen sent puntuals i que en molts casos es fan cada vegada més freqüents, fins que es converteixen en habituals.
Quan això passa, els pares es cansen i es desgasten cada vegada més i s’estableix una dinàmica de peix que es mossega la cua: les discrepàncies fan cansar i el cansament acumulat fa viure les discrepàncies com si fossin més agudes, i aquesta vivència incrementa el cansament.
Amb tot plegat, la sensació de no estar bé junts va creixent i fa necessari buscar ajuda per canviar el to de la relació.
Si la relació entre pares i fills a l’adolescència és tan desconcertant i problemàtica és perquè s’amplia la tipologia dels conflictes, n’augmenta la freqüència i, sobretot, creix la resistència dels nois i noies a deixar-se imposar la solució dels pares. Fins quan?
Quan s’acaba, això?
L’adolescència és una transició, i els canvis que comporta són sacsejades que sovint provoquen un bon mareig als nois i noies que les protagonitzen i als pares que en viuen les conseqüències. «Tot això passarà», diuen els pares experimentats que ja saben quin pa s’hi dona. «Ve un moment que tot això s’acaba», ens expliquen els nostres propis pares. I, certament, l’experiència pròpia a la nostra pell ens pot ser un element tranquil·litzador: si hi pensem amb calma ens adonem que l’adult que som avui és força més raonable, prudent i entenimentat que l’adolescent que vam ser fa un parell o tres de dècades. Però, mentrestant, mentre tot això no passa, mentre encara no s’acaba i hem de suportar dels nostres fills segons quines actituds, gestionar segons quines demandes i aguantar segons quins posats... la cosa es fa llarga.
Goethe deia que la joventut és una malaltia que té cura ràpida, però penso que la rapidesa és molt relativa. Perquè hi ha una pregunta que em fan moltes vegades i que delata que el temps de l’adolescència costa de passar:
—Quan s’acaba, això?
M’ho pregunten sempre els pares a les conferències. Es troben cansats de discutir, d’insistir i de resistir. La meva resposta a la pregunta, que sempre em fan en un to mig de desesperació, mig de resignació, barreja broma i seriositat: «S’acaba quan marxen de casa».
I és que, de bo de bo, un es fa gran del tot quan depèn de si mateix. I això sol passar quan té un lloc on no hi ha ningú que li tregui les castanyes del foc i quan hi ha una nevera que ha d’omplir amb els seus propis recursos. Els estudiants que marxen lluny de casa per anar a la universitat, o els joves que s’embranquen en aventures d’habitatge col·lectiu o pisos compartits, assumeixen responsabilitats sobre el seu lloc i sobre ells mateixos que no han d’assumir els nois i noies que continuen convivint amb els pares. I, a més, la família s’allibera de les discussions fruit de la convivència.
No obstant això, també hi ha nois i noies que, malgrat continuar en convivència amb els pares, transformen l’actitud i es mostren més col·laboratius, respectuosos i constructius. Generalment hi té a veure una experiència personal de separació (un temps fora, la desaparició d’algú de la família...). També pot ser que el canvi respongui a la maduresa, que l’adolescent adopti una nova perspectiva moral (cosa que pot ser induïda o espontània, fruit d’un conjunt d’experiències de creixement personal).
En tot cas, mentre la independència o el canvi d’actitud no arriba, cal continuar gestionant la dependència. Per ajudar a fer-ho de la millor manera possible, comparteixo amb vosaltres les eines d’aquest llibre. Són les eines que trobo més valuoses per ser més feliços junts. Perquè, al cap i a la fi, es tracta senzillament d’això: de compartir la vida amb tranquil·litat i alegria mentre acompanyem els fills fins que volin sols. Serrat parla de l’inevitable a la cançó «Esos locos bajitos»:
Nada ni nadie puede impedir que sufran,